09
de juliol
de
2023, 08:18
Actualitzat:
12:00h
Aquest diumenge fa 100 anys que va néixer Josep Vallverdú i així serà commemorat al Palau de la Generalitat. Aquell estiu de 1923, la pel·lícula que triomfava a la Sala Granados de Lleida, era Esposas frívolas. Competia amb Triquitraque campeón, al Teatre Viñes, i també amb l’espectacle en directe, ben salpebrat, interpretat per l’aplaudida estrella de varietés Teresita Pons i el debut de Las Hermanas Pipiolas, al Saló Nova Catalunya. Lleida tenia llavors 31.185 habitants i també altres possibilitats de distracció com ara el partit del Futbol Club Lleida contra l’Avant Fort Pienc, celebrat el diumenge 8 de juliol, el concert de la banda de música del regiment de Navarra, al passeig dels Camps Elisis, o l’assistència a un míting d’Acció Catalana, amb Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer i “algun altre que no recordem”, segons que informava amb rigor periodístic el Diario de Lérida. També hi havia la possibilitat d’anar a l’Escola Municipal de Música o al Liceu Francès i d’alegrar-se del nomenament de Ricard Vinyes com a conseller de la Legió d’Honor pel govern francès. Aquell 8 de juliol es fundava a Barcelona la Unió Socialista de Catalunya, amb Serra i Moret, Gabriel Alomar i Rafael Campalans.
L’endemà, però, dilluns 9 de juliol, la premsa lleidatana d’aquest darrer fet no en deia res, com tampoc no esmentava, en els dies següents, l’arribada al món d'un tal Josep Vallverdú i Aixalà. La veritat és que només hi havia portades per a l’esquela de Josep Agelet Garrell, comte de Vinatesa i senador del Regne, i es mantenia el ressò del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que s’hi havia celebrat feia poc. A la Lleida de llavors, hom bevia aigua de Lithinés, o bé orxata de xufes del Bar Salvat i es proveïa de braguers contra les hèrnies al taller de Pere Ginestà, mentre les dames elegants vestien a can Rexach, a la plaça de la Sal, 13. La premsa parlava de la guerra d’Àfrica i el temible Abd el Krim i informava dels rumors sobre el darrer boicot als productes catalans promogut des de Madrid. Era el dilluns 9 de juliol de 1923, festivitat per als catòlics de les santes Casilda i Valdetrudis i els sants Acaci, Demetri, Eupsiqui, Gauqueri, Hug, Libori i Màxim. En una Lleida així, naixia Josep Vallverdú, no el mateix any, però sí el mateix dia 9 de juliol que Tomás Estrada Palma, primer president de la Cuba independent, el ciclista Federico Martín Bahamontes i l’actor Tom Hanks, 107 anys després que l’Argentina hagués decidit que valia més d’anar sola per la vida que mal acompanyada per Espanya.
Josep Vallverdú, el gegant de Ponent de la literatura catalana, el nom del qual honora aquesta ciutat, el país i la seva gent, va combatre ben aviat els mals de la perifèria, el provincialisme administratiu caciquista de tants governadors civils, presidents de diputació provincial i jefes provincials de quasi tot, amb tot el provincianisme mental, intel·lectual i cultural que se’n deriva. I, alhora, l’antibarcelonisme que, històricament, sempre ha estat una fórmula per a disfressar l’anticatalanisme. Simultàniament, tota l’obra de Vallverdú ha estat una reivindicació de l’existència de Ponent, no des de la queixa dels resignats o el plany dels impotents, sinó des de l’alta qualitat literària de la seva vastíssima obra, com a escriptor. Però no és, només, un escriptor de Ponent, ell que enyora la mar de Sant Feliu de Guíxols i les converses amb Gaziel, la Barcelona del mestre Jordi Rubió i la complicitat d’amics coetanis com Jordi Carbonell, sense oblidar la resta dels Països Catalans i els noms més destacats de la cultura comuna.
Als antípodes d'un cosmopolitisme apàtrida, té els peus ben arrelats en una terra concreta, des de la qual mira el món, amb una perspectiva pròpia. Ell mateix ha escrit que “el localisme, en termes de literatura, és una curiositat, són els borregos de Cardedeu, o els pastissets de Tortosa, i parem el carro (...) El que jo vaig provar de fer (...) era donar testimoniatge català des de l’òptica de Ponent. Sumar, no restar”. Autor d’obres tan destacades com Proses de Ponent o artífex de Lleida, problema i realitat, ens ha obsequiat també amb moltes planes de literatura del jo, com ara Indíbil i la boira o Desmudat i a les golfes. No és que abans de Vallverdú no hi hagi noms a destacar a la literatura, procedents de Ponent, que n’hi ha, però o bé no se’ls associa a aquestes terres, com Joan Santamaria, o bé no se’ls té prou en el record, com ara Agelet i Garriga, amb l’excepció del gran Màrius Torres i tot l’estol d’escriptors contemporanis. Torres en vers i Vallverdú en prosa, tot i que darrerament ha estat ben prolífic com a poeta, són, sens dubte, la parella de fet de les lletres lleidatanes.
Quan, pocs anys abans, Joan Fuster havia promogut la idea i l’expressió de Països Catalans, és justament a Vallverdú a qui devem que l’expressió Ponent comencés a obrir-se camí fins a l’èxit actual en què fins i tot una presó duu aquest nom tan literari. Som a principis dels setanta, quan Artur Bladé i Desumvila posa en circulació l’expressió feliç de Terres de l’Ebre i ebrenc, en relació amb les comarques del sud del Principat, l’altre gran oblit de la Catalunya Nova. Mentrestant, Llorenç Planes difon una nova denominació per a identificar els territoris dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya, Catalunya Nord, on encara hi ha catalans que s’obstinen a ser-ho, malgrat ser tan absent del nostre espai comunicatiu habitual.
Ponent és a la perifèria nacional: “extrems o marges d’una entitat geogràfica” (IEC). Les perifèries no ho són només geogràfiques, sinó també culturals, econòmiques, polítiques, d’infraestructures, psicològiques, mentals... Les perifèries acostumen a ser conscients de la seva condició diguem-ne marginal, però el problema ve quan un país ignora que té perifèria, que sovint és el nostre cas. Quants catalans no han estat mai a Lleida o a Tortosa i sí que coneixen, en canvi, Bangkok, Marràqueix, Madrid o Praga? Continuen sent encara, per a massa compatriotes, un punt en el mapa amb unes temperatures més singulars que en altres indrets (més calor, o més fred, o més boira o més vent) o un simple lloc de pas la visita al qual es deixa per a un altre moment. Sovint, com que en desconeixen la quotidianitat, li mantenen penjada la llufa de la ruralitat permanent i un capteniment xaró que fa somriure quan un personatge televisiu n’estrafà uns comportaments i uns hàbits de conducta ja més vells que l’anar a peu.
Vallverdú ensuma el paisatge, s’omple els narius d’olors, els ulls de colors i tota l’ànima dels batecs d’una terra feta per gent amb noms i cognoms, perquè en un poble, en una ciutat petita o mitjana, tothom es coneix i tothom s’ho sap tot l’un de l’altre. L’afecte evident per la gent de la terra, pels pagesos, per la gent de poble no el duu a una mirada acrítica i ensucrada, sinó que no s’està de denunciar el poc pes de la cultura en el territori que és el seu primer paisatge sentimental. Per això manté una actitud de discreció en l’ús de dialectalismes lèxics, ja que la batalla primera és guanyar una llengua normativa, moderna i funcional. Un elevat sentit de la responsabilitat ortogràfica, doncs, per a expressar-ho d’alguna forma.
Aquests darrers anys, però, estem davant d’un altre Vallverdú, que parla en primera persona, com ha fet tants cops, però ara ens obre els finestrons dels seus sentiments més íntims com mai no havia fet, sobretot, en vers. Escriptor total, dibuixant, pintor, només li falta ser músic per tocar totes les tecles. Propietari d'una llengua viva i àgil, esmolada i precisa, virolada de tons i de colors, perquè ve directament de la terra viva del país, és també un punt presumit, gràcies a la seva còrpora envejable, ben alta i ben dreta, i el seu llaç noucentista com a corbatí, en les grans ocasions. Amb un cap més que endreçat, paradoxalment sense boires tot i ser lleidatà, aquest home no para. Fill predilecte de Lleida, fill adoptiu de Sant Martí de Maldà, de Balaguer, de les Borges Blanques i de l’Espluga de Francolí, així com Medalla d’Or de la Generalitat, doctor honoris causa i medalla d’or de la Universitat de Lleida i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un país, el seu, que no s’acaba a Ponent, sinó que hi comença, perquè és tot ell que ha esdevingut un símbol, alhora, d’obertura al món, en català.
Aquests darrers temps som davant també d’un Vallverdú compromès amb el seu poble. Ell és d’un temps i d’una terra i no se n’amaga. S’implica personalment, en entrevistes, conferències, presentacions de llibres i articles als diaris, en el moment que viu el seu país. No es mossega la llengua quan denuncia la gran trampa de la Transició i no s’està de defensar les seves posicions polítiques, les que corresponen a un ciutadà culte i partidari de la laïcitat, a un demòcrata de tall britànic, a un patriota republicà. “Les esperances conviden el futur. Alguna cosa hem d’esperar sempre”, confessava a TV3, en una conversa reposada. I què espera, avui, doncs, Josep Vallverdú? Ras i curt: la independència de Catalunya. Dit així, potser, pot semblar un pèl massa directe. Fem-ho més literari, doncs: el paisatge, el país, la pàtria, la ciutat ideal que vol bastir espera estat, vol estat, camina cap al seu estat.
Ben bé la meitat de la vida de Josep Vallverdú ha transcorregut sota la bota de dos dictadors militars: Primo de Rivera i Francisco Franco. Però, com expressen els seus escrits en aquest diari i més de 300 llibres amb el seu nom, ell ha arribat als cent anys havent vençut l’alienació nacional, la substitució cultural i la dimissió lingüística. En el marcador de la dignitat i l’obra feta, doncs, ha guanyat malgrat totes les adversitats, clarament, per 100 a 0.
L’endemà, però, dilluns 9 de juliol, la premsa lleidatana d’aquest darrer fet no en deia res, com tampoc no esmentava, en els dies següents, l’arribada al món d'un tal Josep Vallverdú i Aixalà. La veritat és que només hi havia portades per a l’esquela de Josep Agelet Garrell, comte de Vinatesa i senador del Regne, i es mantenia el ressò del 5è Congrés de Metges de Llengua Catalana que s’hi havia celebrat feia poc. A la Lleida de llavors, hom bevia aigua de Lithinés, o bé orxata de xufes del Bar Salvat i es proveïa de braguers contra les hèrnies al taller de Pere Ginestà, mentre les dames elegants vestien a can Rexach, a la plaça de la Sal, 13. La premsa parlava de la guerra d’Àfrica i el temible Abd el Krim i informava dels rumors sobre el darrer boicot als productes catalans promogut des de Madrid. Era el dilluns 9 de juliol de 1923, festivitat per als catòlics de les santes Casilda i Valdetrudis i els sants Acaci, Demetri, Eupsiqui, Gauqueri, Hug, Libori i Màxim. En una Lleida així, naixia Josep Vallverdú, no el mateix any, però sí el mateix dia 9 de juliol que Tomás Estrada Palma, primer president de la Cuba independent, el ciclista Federico Martín Bahamontes i l’actor Tom Hanks, 107 anys després que l’Argentina hagués decidit que valia més d’anar sola per la vida que mal acompanyada per Espanya.
Josep Vallverdú, el gegant de Ponent de la literatura catalana, el nom del qual honora aquesta ciutat, el país i la seva gent, va combatre ben aviat els mals de la perifèria, el provincialisme administratiu caciquista de tants governadors civils, presidents de diputació provincial i jefes provincials de quasi tot, amb tot el provincianisme mental, intel·lectual i cultural que se’n deriva. I, alhora, l’antibarcelonisme que, històricament, sempre ha estat una fórmula per a disfressar l’anticatalanisme. Simultàniament, tota l’obra de Vallverdú ha estat una reivindicació de l’existència de Ponent, no des de la queixa dels resignats o el plany dels impotents, sinó des de l’alta qualitat literària de la seva vastíssima obra, com a escriptor. Però no és, només, un escriptor de Ponent, ell que enyora la mar de Sant Feliu de Guíxols i les converses amb Gaziel, la Barcelona del mestre Jordi Rubió i la complicitat d’amics coetanis com Jordi Carbonell, sense oblidar la resta dels Països Catalans i els noms més destacats de la cultura comuna.
Als antípodes d'un cosmopolitisme apàtrida, té els peus ben arrelats en una terra concreta, des de la qual mira el món, amb una perspectiva pròpia. Ell mateix ha escrit que “el localisme, en termes de literatura, és una curiositat, són els borregos de Cardedeu, o els pastissets de Tortosa, i parem el carro (...) El que jo vaig provar de fer (...) era donar testimoniatge català des de l’òptica de Ponent. Sumar, no restar”. Autor d’obres tan destacades com Proses de Ponent o artífex de Lleida, problema i realitat, ens ha obsequiat també amb moltes planes de literatura del jo, com ara Indíbil i la boira o Desmudat i a les golfes. No és que abans de Vallverdú no hi hagi noms a destacar a la literatura, procedents de Ponent, que n’hi ha, però o bé no se’ls associa a aquestes terres, com Joan Santamaria, o bé no se’ls té prou en el record, com ara Agelet i Garriga, amb l’excepció del gran Màrius Torres i tot l’estol d’escriptors contemporanis. Torres en vers i Vallverdú en prosa, tot i que darrerament ha estat ben prolífic com a poeta, són, sens dubte, la parella de fet de les lletres lleidatanes.
Josep Vallverdú i Carme Vidalhuguet, actual comissària de l’Any Vallverdú, al Pati dels Tarongers, el 2019, en ser-li concedida la Medalla d’Or de la Generalitat Foto: BTF
Quan, pocs anys abans, Joan Fuster havia promogut la idea i l’expressió de Països Catalans, és justament a Vallverdú a qui devem que l’expressió Ponent comencés a obrir-se camí fins a l’èxit actual en què fins i tot una presó duu aquest nom tan literari. Som a principis dels setanta, quan Artur Bladé i Desumvila posa en circulació l’expressió feliç de Terres de l’Ebre i ebrenc, en relació amb les comarques del sud del Principat, l’altre gran oblit de la Catalunya Nova. Mentrestant, Llorenç Planes difon una nova denominació per a identificar els territoris dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya, Catalunya Nord, on encara hi ha catalans que s’obstinen a ser-ho, malgrat ser tan absent del nostre espai comunicatiu habitual.
Ponent és a la perifèria nacional: “extrems o marges d’una entitat geogràfica” (IEC). Les perifèries no ho són només geogràfiques, sinó també culturals, econòmiques, polítiques, d’infraestructures, psicològiques, mentals... Les perifèries acostumen a ser conscients de la seva condició diguem-ne marginal, però el problema ve quan un país ignora que té perifèria, que sovint és el nostre cas. Quants catalans no han estat mai a Lleida o a Tortosa i sí que coneixen, en canvi, Bangkok, Marràqueix, Madrid o Praga? Continuen sent encara, per a massa compatriotes, un punt en el mapa amb unes temperatures més singulars que en altres indrets (més calor, o més fred, o més boira o més vent) o un simple lloc de pas la visita al qual es deixa per a un altre moment. Sovint, com que en desconeixen la quotidianitat, li mantenen penjada la llufa de la ruralitat permanent i un capteniment xaró que fa somriure quan un personatge televisiu n’estrafà uns comportaments i uns hàbits de conducta ja més vells que l’anar a peu.
Vallverdú ensuma el paisatge, s’omple els narius d’olors, els ulls de colors i tota l’ànima dels batecs d’una terra feta per gent amb noms i cognoms, perquè en un poble, en una ciutat petita o mitjana, tothom es coneix i tothom s’ho sap tot l’un de l’altre. L’afecte evident per la gent de la terra, pels pagesos, per la gent de poble no el duu a una mirada acrítica i ensucrada, sinó que no s’està de denunciar el poc pes de la cultura en el territori que és el seu primer paisatge sentimental. Per això manté una actitud de discreció en l’ús de dialectalismes lèxics, ja que la batalla primera és guanyar una llengua normativa, moderna i funcional. Un elevat sentit de la responsabilitat ortogràfica, doncs, per a expressar-ho d’alguna forma.
Aquests darrers anys, però, estem davant d’un altre Vallverdú, que parla en primera persona, com ha fet tants cops, però ara ens obre els finestrons dels seus sentiments més íntims com mai no havia fet, sobretot, en vers. Escriptor total, dibuixant, pintor, només li falta ser músic per tocar totes les tecles. Propietari d'una llengua viva i àgil, esmolada i precisa, virolada de tons i de colors, perquè ve directament de la terra viva del país, és també un punt presumit, gràcies a la seva còrpora envejable, ben alta i ben dreta, i el seu llaç noucentista com a corbatí, en les grans ocasions. Amb un cap més que endreçat, paradoxalment sense boires tot i ser lleidatà, aquest home no para. Fill predilecte de Lleida, fill adoptiu de Sant Martí de Maldà, de Balaguer, de les Borges Blanques i de l’Espluga de Francolí, així com Medalla d’Or de la Generalitat, doctor honoris causa i medalla d’or de la Universitat de Lleida i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un país, el seu, que no s’acaba a Ponent, sinó que hi comença, perquè és tot ell que ha esdevingut un símbol, alhora, d’obertura al món, en català.
Amb l’autor de l’article, en una sobretaula de gin tònic a Balaguer Foto: BTF
Aquests darrers temps som davant també d’un Vallverdú compromès amb el seu poble. Ell és d’un temps i d’una terra i no se n’amaga. S’implica personalment, en entrevistes, conferències, presentacions de llibres i articles als diaris, en el moment que viu el seu país. No es mossega la llengua quan denuncia la gran trampa de la Transició i no s’està de defensar les seves posicions polítiques, les que corresponen a un ciutadà culte i partidari de la laïcitat, a un demòcrata de tall britànic, a un patriota republicà. “Les esperances conviden el futur. Alguna cosa hem d’esperar sempre”, confessava a TV3, en una conversa reposada. I què espera, avui, doncs, Josep Vallverdú? Ras i curt: la independència de Catalunya. Dit així, potser, pot semblar un pèl massa directe. Fem-ho més literari, doncs: el paisatge, el país, la pàtria, la ciutat ideal que vol bastir espera estat, vol estat, camina cap al seu estat.
Ben bé la meitat de la vida de Josep Vallverdú ha transcorregut sota la bota de dos dictadors militars: Primo de Rivera i Francisco Franco. Però, com expressen els seus escrits en aquest diari i més de 300 llibres amb el seu nom, ell ha arribat als cent anys havent vençut l’alienació nacional, la substitució cultural i la dimissió lingüística. En el marcador de la dignitat i l’obra feta, doncs, ha guanyat malgrat totes les adversitats, clarament, per 100 a 0.