Què et passa, ERC?

Esquerra va perdre 300.000 vots i alcaldies importants a les eleccions municipals. Diumenge passat, va ploure sobre mullat: 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés. Uns resultats que han alimentat la sensació d'un final de cicle al partit que s'afegeix al del procés (aquest fa més que dura amb l'independentisme embarrancat i perdut) i que preocupa la direcció, que tem ser qüestionada malgrat que els crítics han tingut fins ara incidència escassa. Ja ha escoltat com es critica el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona.

Les carpetes s'acumulen a la seu del carrer Calàbria i al Govern, i la negociació a Madrid complica les coses pensant en assegurar la continuïtat de Pere Aragonès. Consolidar-se a Palau és el gran objectiu ara que la independència se situa en un horitzó no immediat. La partida s'hauria de jugar a principis de 2025: el president pot prorrogar pressupostos i no té, per ara, incentius per avançar eleccions. Els mals resultats del 28-M i el 23-J s'assumeixen com a multicausals i, per tant, no hi ha recepta clara ni un únic ingredient per revertir-los.  
 

Era veritat el 2019?

El 2019 va ser, electoralment, un gran any per a ERC i va estar marcat, entre febrer i octubre, pel judici al Tribunal Suprem, la sentència i les protestes en contra. A les espanyoles d’abril, amb Oriol Junqueras empresonat i fent de cap de llista, va aconseguir 15 escons, sis més que el 2016. Pedro Sánchez no va poder formar govern, va tornar a convocar i, aleshores, Gabriel Rufián en va fer 13. Enmig, les municipals. ERC va conquerir Tarragona, Lleida, Sant Cugat o Figueres i va caldre la intervenció providencial de Manuel Valls a favor d'Ada Colau per barrar-li el pas a Barcelona. Li va quedar un regust amarg a les europees, on Junts, minimitzada a les altres eleccions, va guanyar amb la llista liderada per Carles Puigdemont.

 

El balanç de la legislatura queda molt lluny de les expectatives que ERC va fixar en la pugna amb la resta d'independentistes

ERC va tenir un suport ampli i transversal que la situava com a partit gran (tot i que l'establishment no l'ha homologat com a tal) per liderar i reconduir el procés i li donava la clau a Madrid. La seva abstenció va investir (i fer bo) Sánchez i, al llarg de la legislatura, ha fet acords rellevants en la llei d’habitatge, el català a les plataformes o 900 milions per infraestructures no executades. També amb la derogació de la sedició i els indults als presos polítics, també els de Junts. Però el PSOE, que s'ha valgut d'una geometria variable amb Ciutadans o els regionalistes per arraconar ERC i EH Bildu i que ara serà impossible, ha matat la taula de diàleg –que tenia com a objectiu una sortida al conflicte que pels republicans passa pel dret a decidir– i no ha facilitat avenços. Ni s'han fet passos pel referèndum ni els socialistes han fet propostes alternatives.
 

Mal regust de boca a Madrid

El balanç de la legislatura, que no s'ha reivindicat fins a la campanya, pot ser bo, però queda lluny de les expectatives que ERC va fixar arrossegada per la pugna amb la resta d'actors sobiranistes. Han intentat en solitari mantenir en peu l'estratègia de diàleg, criticada d'entrada per la CUP i, especialment, per Junts i els seus entorns. Les crítiques van fer-se més corrosives des del trencament del govern.

ERC ha tingut mala execució de l'estratègia i ha quallat la sensació de fracàs mentre descuidava l'empatia i el tacticisme inherents de la política

L'"a canvi de res" s’ha fet sentir, però ara conviu amb el viratge de Junts (també de la CUP), que ha passat de reivindicar "el mandat de l'1-O" a dir que investiran Sánchez si acorda un referèndum. ERC ha tingut una mala execució de la seva estratègia que ha provocat que qualli la sensació de fracàs mentre descuidava l'empatia i el tacticisme, intrínsecs a l'acció política i a la seva posada en escena.
 

Llegir bé les urnes

ERC està desorientada i això s'ha traduït en una autocrítica escassa, com va evidenciar l'autocomplaença de Rufián la nit de diumenge. La lectura dels resultats no és unívoca, especialment els del 23-J. A les municipals va pagar la desmobilització de l'independentisme, el vot útil a Xavier Trias (fa quatre anys va ser al revés), i dèficits de gestió que el PSC o Junts van magnificar i rendibilitzar hàbilment a Lleida, Vilanova i la Geltrú, Figueres o Sant Cugat. A les espanyoles s'han dividit en dos grups clars els votants que han retirat la confiança a la llista de Rufián, que podria quedar en segon pla i a qui ja es va complementar amb un perfil més dur (Teresa Jordà) i un d'independent (Francesc-Marc Àlvaro) per demostrar capacitat de suma també amb males enquestes. Roger Tugas Vilardell ho ha quantificat en el següent gràfic.
 

Uns 200.000, amb un gruix d'independentistes desencisats, se n’han anat a l’abstenció en una convocatòria amb l'amenaça de l'extrema dreta i sense la càrrega emocional del 2019. Altres 200.000 se n’han anat al PSOE o a Sumar en la tornada a escena, i per la porta gran, del vot dual, i una part petita a Junts o altres. ERC perd el 47% dels votants, que no engreixen altres independentistes, que també tenen fugues a l'abstenció i als partits del govern espanyol. Ni ha aparegut com a vot útil ni ha aconseguit adhesió identitària. Junts, que si no fos per uns centenars de paperetes a Girona i a Tarragona hauria baixat a cinc escons, perd el 26% dels votants, i a la CUP, ara extraparlamentària, n'hi marxen el 60%. Aquests últims assumeixen que toca refundar-se.

Un regal enverinat

Ara, republicans i juntaires miraran de negociar de bracet amb Sánchez amb la paradoxa que els vots independentistes són molts menys però valen més, més encara després dels canvis arran del vot CERA. El PSOE té urgències, però no emet senyals de canviar vots al Congrés per un referèndum o consulta. Sánchez es mourà i hi pot haver contrapartides polítiques, personals i també institucionals. Quan arribin situaran Junts en una disjuntiva diabòlica entre el possibilisme que, de prosperar, alimentaria el quart espai independentista que els pot dessagnar; o bé un bloqueig de conseqüències nefastes pels implicats. Si Sánchez fa concessions i Junts les jutja insuficients i bloqueja, apareixerien com els responsables d'un govern PP-Vox que tindria una nova oportunitat de quallar i que confrontaria amb Catalunya.

 

El 2010 tot era més clar

ERC, el que representava, els seus lideratges i la seva estratègia van rebre un gran cabal de suport el 2019 que el partit, que el 2021 ja va patir per imposar-se a Junts a les catalanes i formar govern, no ha consolidat. Les desercions són plurals i això fa que la solució no sigui clara. Res a veure, per exemple, amb el darrer cicle minvant, el de 2010. El partit arrossegava anys de baralles, Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira estaven amortitzats, i el tripartit desprestigiat dins i fora d'ERC. A les eleccions al Parlament, en plena crisi econòmica i també política per la sentència de l’Estatut, l’esquerra no va sumar i ERC va passar de 21 a 10 escons.

Sánchez es mourà amb contrapartides que poden ser polítiques, personals i institucionals. Situaran Junts en una disjuntiva diabòlica, però ERC no pot dir sí d'entrada i sola

La solució era evident: nou lideratge fresc i independent , esmena al tripartit i acostament a CiU [acord pel pacte fiscal], i enduriment independentista [pactes amb Reagrupament i un discurs esperonat per la majoria absoluta del PP]. En dos anys van capgirar la situació tornant als 21 diputats i convertint-se en acceleradors del procés que, formalment, va arrencar a la Diada de 2012.
  
Ara, la posició és de més fortalesa –electoral i, sobretot, institucional– però també més difícil de relligar i això desaconsella girs sobtats. Al partit creuen que els seus votants de diumenge i els que van marxar al PSC o a Sumar no els perdonarien provocar una repetició electoral, però també que no recuperaran abstencionistes si es transmet que Sánchez ja té al sarró i de franc els seus vots i Junts els desborda en exigències. Per això s'hi posen bé per anar a l'una i encarir el preu (ERC va fixar condicions clares en campanya) sense arribar al bloqueig, que els castigaria més.
  

La torna de la DIBA

ERC acumula molt poder. La sortida de Junts del Govern fa que ocupin totes les conselleries i, ja sense blocs, Junqueras i Marta Rovira han estat hàbils negociant pactes postmunicipals. Governa amb Junts la ciutat i la Diputació de Girona, l'Associació Catalana de Municipis, Sant Cugat i va estar a punt de fer-ho a Barcelona. Ho fa amb el PSC a les altres tres diputacions i als ajuntaments de Tortosa, Manresa o Reus. Els antics socis n'han sortit mal parats, en alguns casos per poca traça i en altres perquè se'ls ha arraconat. 

L'acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona va arribar després de molts avisos contra la sociovergència i va deixar estupefactes les bases

Però el poder també desgasta, treu frescor i connexió amb el públic més contestatari quan no transmet bona gestió, no s'explica bé què se'n vol fer o s’aconsegueix fent el contrari del que s’ha proclamat. És el cas de la Diputació de Barcelona (DIBA): ERC va fer públic dos dies després del 23-J un pacte amb el PSC –allò que tant havia criticat a Junts a l'anterior mandat– que ja tenia lligat d'abans i sense demostrar, si més no en públic, voluntat de bastir una alternativa al PSC. L'argument és que els juntaires no garantien els seus 12 vots. Dos dels seus diputats s'han escindit de Junts i són també al govern de Lluïsa Moret. L'acord d'ERC amb el PSC arribava després d'una campanya de les municipals avisant dels riscos de la sociovergència. Va deixar estupefactes les bases –hi ha moviments per revertir-ho– però també satisfer alcaldes.

La debilitat parlamentària i el clima polític no han ajudat el Govern tot i que només ha afrontat problemes de gestió greus en el sector de l'educació –tradicionalment proper a ERC– i sí que ha pogut impulsar mesures socials o ambientals. Va començar pactant amb la CUP i amb Junts, però primer va trencar amb uns i després amb els altres. El missatge del "Govern del 80%" incorporant-hi Carles Campuzano, Quim Nadal, Gemma Ubasart o Mireia Boya era positiu, però va quedar engolit per una complexa negociació pressupostària amb el PSC amb importants concessions i que situava Salvador Illa encara més al centre. Aragonès no ha refet ponts amb Junts i la CUP, manté distància amb els socialistes i no va voler casar-se amb els comuns.
 

Partit de poder

La institucionalització és gran i alguns dirigents pensen que passa factura perquè, en contrast amb la cultura política del PSC i de Junts, lluir poder els desconnecta del votant tradicional. Fins al punt que s’han pres mesures (tan cosmètiques com significatives) com ara eliminar als mítings la reserva de llocs a primera fila pels alts càrrecs. Amb els cotxes oficials, els gabinets, les empreses públiques i els assessors no és tan simple. Els militants amb càrrec s'han multiplicat en la darrera dècada, però la militància no ha crescut fruit del desencís pel final del procés i l'atonia interna. La presència d'alts càrrecs és proporcionalment major i condiciona més.
 

La solució és el cop de volant?

Així, s’imposa una reflexió i un procés de revisió al partit, en l'estratègia a Madrid i també als espais institucionals. Cap veu qüestiona, però, la continuïtat d’Aragonès com a candidat malgrat que no s'enlaira com s'esperava a les enquestes. De moment, i per evitar que germini la llavor contestatària, la direcció s’ha compromès a sotmetre el possible acord amb el PSOE –l'acompanyi o no Junts i sigui o no suficient per Junqueras i Rovira– al parer de la militància, que fins ara ha avalat amb àmplies majories a la direcció i a la seva estratègia.

S'imposa una reflexió i revisió al partit, en l'estratègia a Madrid i als espais institucionals. Cap veu qüestiona, però, la continuïtat d'Aragonès

Hi ha solucions que podrien no ser excloents. D'entrada, ser més atrevits en la gestió al Govern i més exigents en les relacions amb el PSOE, ara lligat de mans i peus per l'anomenat bloc plurinacional. També hi ha l’opció, minoritària entre els quadres i dirigents tot i les decepcions, d'un cop de volant estratègic. Es passaria de buscar palanques per forçar la negociació amb l’Estat pel referèndum mentre es preserva o enforteix l'autogovern a buscar la confrontació. Això, que seria l'única opció amb un govern PP-Vox malgrat la debilitat del moviment, costa de fer compatible amb investir Sánchez.

Passar de buscar palanques per negociar i votar a la confrontació tocaria amb un govern PP-Vox, però és poc compatible amb investir Sánchez

En qualsevol cas, implicaria refer la unitat com a mínim amb Junts a l'espera d'acordar full de ruta alternatiu al del diàleg. Que els juntaires hagin situat com a objectiu el referèndum acordat podria facilitar-ho i també provocar la seva tornada al Govern i la reedició de l'anomenat estat major. No es pot obviar, però, que el corpus central de l'electorat ja no veu viable a curt termini l'estat propi i ha diversificat interessos. Les dificultats del quart espai o del Consell de la República per quallar, la desmobilització de l’ANC i els mals resultats de Junts i la CUP en donen fe.
 

El futur dels lideratges

L’altra possibilitat és un canvi de lideratges si es dona per esgotat el cicle de Junqueras, el líder més valorat segons el CEO malgrat que entre 2019 i 2023 ha passat del 6,3 al 4,8 de puntuació, i Rovira. Ells no han emès cap senyal de voler-se apartar i, més enllà del mateix Aragonès, no apareixen, si més no en públic, perfils per succeir-los ni entre alcaldes ni entre consellers (Roger Torrent opta pel perfil polític discret i Joan Ignasi Elena no ha entrat al joc). Sovint, nous líders, si tenen legitimitat, empatia, frescor i un perfil desvinculat dels aparells, com Carod-Rovira o Junqueras en el seu moment, poden resoldre contradiccions. El 2011, a l'actual president del partit li ho va facilitar també el plàcid relleu que va facilitar Puigcercós. A canvi, va sobreposar-se a un partit trencat, debilitat i amb poca autoestima. 

Nous líders empàtics i independents poden resoldre contradiccions. També es pot esperar que la marea torni a ser favorable, com Bildu o el PSC

I encara una altra opció: mantenir el rumb i esperar que la marea torni a ser favorable. És el que va fer Bildu el 2015 sense revisar estratègies ni líders malgrat els mals resultats. I també el PSC després de la sortida de Pere Navarro el 2014 i durant els anys més convulsos del procés i malgrat els càstigs electorals, que els van deixar amb 16 escons el 2015. El temps i els fracassos aliens els han reubicat gairebé per decantació sense moure's políticament.

ERC encara s’ha de diagnosticar i receptar mentre capeja el temporal de Madrid, del refredament independentista i del Govern en solitari.