La foto que ha aconseguit Òmnium Cultural aquesta setmana és potent: prop de 150 entitats i desenes de cares conegudes de tots els àmbits rere una mateixa pancarta per denunciar quelcom tan simple com que protestar, en principi, no és terrorisme. Fa impressió veure les reincidents però impecables patums mediàtiques de l'independentisme barrejades amb noms tan diversos com Jordi Évole, Aina Clotet, Jordi Basté, Andreu Buenafuente, Mushkaa, la UGT o Élite Taxi.
Fa impressió i és una gran notícia, perquè això significa que aquests segons ja han entrat oficialment en la maquinària mobilitzadora d'Òmnium. Després de negociar la seva adhesió a la campanya -en la majoria de casos, posant la cara a la foto-, alguns d'aquests profans en la matèria han pogut comprovar que a l'entitat independentista hi ha bona gent amb un cor així de gran i que s'hi pot confiar. Això està molt bé.
Però el que realment és valuosíssim és que ara ja tenim el mòbil o el correu de totes aquestes personalitats menys properes o més discretes amb la idea independentista. Ja tenim el contacte. A partir d'ara ja podem trucar-los o enviar-los un missatge fàcilment i començar la negociació per incloure'ls a la foto realment important. Un cop saldats els preliminars amb èxit, ara toca encarar sense por la segona foto. La foto de veritat.
Aquesta és una mica més complexa que la primera perquè va més al gra i ja no vincula els efectes de la repressió amb un 80% dels catalans. La segona foto ja no ve a dir que si protestes, pensis com pensis, siguis independentista o ecologista, et poden acusar de terrorisme. Ja deixa d'insinuar que el que està passant a Carles Puigdemont, Ruben Wagensberg i a tants altres amenaçats per l'Estat li pot passar a qualsevol català, defensi la llengua que defensi i voti a qui voti al Parlament. Ja no intenta convèncer a ningú que un dia Jéssica Albiach pot sortir de casa al matí sent una ciutadana convencional i tornar al vespre havent-se convertit en una terrorista. No.
La segona foto, la imprescindible, la que urgeix, porta al capdavant una pancarta que no és "Protestar no és terrorisme", sinó "Ser independentista no és terrorisme", "Aturem la persecució independentista", "Drets humans per a l'independentisme" o qualsevol altra formulació que abordi el conflicte real amb l'Estat. I serà una foto impressionant, perquè reunirà una altra vegada gent de tota mena, de tots els pensaments polítics, de tota la societat catalana (Jordi Évole, Aina Clotet, Jordi Basté, Andreu Buenafuente, Mushkaa, la UGT, Élite Taxi i qui s'hi vulgui afegir) per denunciar conjuntament i sense embuts el que realment està passant: la caça infinita i implacable de la idea independentista.
És probable que aquesta segona foto encara no tingui data, però només és qüestió de trobar el forat a l'agenda. Si hi ha algú amb la capacitat de mobilitzar totes aquestes persones (i moltes més!) per posar sobre la taula la situació que viu l'independentisme des de fa uns dos mil anys, aquest algú és Òmnium. I si hi ha algú amb la necessitat imperiosa de fer-ho en aquests moments, aquest algú també és Òmnium.
La foto definitiva ha d'arribar més d'hora que tard, i amb el seu clic no resoldrem la batalla pesadíssima amb l'Estat, però sí que estarem fent passos contundents per superar els nostres propis complexos, els que a vegades ens dificulten avançar cap a algun futur possible. Assumim-ho i actuem en conseqüència: té molt poc sentit pretendre que algú de fora et reconegui la situació que estàs patint si abans no has estat capaç de saber-la reconèixer tu mateix.