13
de juny
de
2023, 18:27
Actualitzat:
22:15h
L'atzar ha fet que la mort de Silvio Berlusconi, l'exprimer ministre italià que va obrir la porta del govern a l'extrema dreta, es produís el dia abans de l'anunci de l'acord de govern al País Valencià entre el PP i Vox. Com si d'una victòria pòstuma es tractés, el partit d'Alberto Núñez Feijóo dona la raó a Berlusconi, que va governar en coalició amb els hereus del feixisme italià. Així ho farà el popular Carlos Mazón, al segellar una aliança amb el Vox de Carlos Flores, condemnat en el seu dia per violència domèstica. Això sí, Flores, molt incòmode pel PP, no serà al govern de Mazón sinó que serà cap de llista al Congrés per València el 23-J. Si les urnes acompanyen, formarà part d'una nova majoria de dreta i extrema dreta a Espanya.
Al final s'han vist desmentides les hipòtesis sobre la lentitud en les negociacions entre populars i voxistes per no torpedinar la sort de Feijóo en les imminents eleccions espanyoles. Génova ha decidit tirar pel dret i no ajornar el que al capdavall acabarà passant si realment el PP vol assumir el govern en moltes autonomies i ajuntaments. Un senyal evident que, comptabilitzats els riscos, a la cúpula conservadora s'imposa el criteri més descarnat i s'envia el missatge de com serà la nova majoria a Espanya si els números responen. Des de la Moncloa, ja s'ha qualificat l'acord de "vergonya".
Repetir la "gesta" de Zaplana
El canvi de majoria al País Valencià, després de vuit anys de governs progressistes, ha estat el símbol més clar d'un gir en la correlació de forces a l'estat espanyol. La batalla de València era observada per la majoria d'analistes com la més decisiva del 28-M. L'acord entre el PP i Vox segellat aquest dimarts reviu la victòria, igual de transcendental, d'Eduardo Zaplana el 1995.En aquella ocasió, la conquesta del govern valencià va anunciar la caiguda de Felipe González a Espanya l'any següent, amb l'arribada de José María Aznar a la Moncloa. Tampoc en aquella ocasió, el PP va obtenir la majoria absoluta. Zaplana va haver de pactar amb la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo, la formació del blaverisme radical, populista i anticatalanista. Lizondo va obtenir el mateix premi que Vox: la presidència del Parlament. Però fins i tot en el tema de la llengua, Zaplana va mantenir certa ambigüitat i no es va rendir del tot a les tesis blaveristes. Ara serà diferent. En els punts programàtics enunciats ja hi figura un de recuperació dels "senyals d'identitat" i es contempla el reconeixement d'entitats que no admeten la unitat lingüística.
Un territori icònic
El País Valencià va ser una de les columnes de l'aznarisme. Va estar governat pel PP durant 20 anys i va fornir molts dels governs del partit. El Pacte del Botànic de les esquerres valencianes va aconseguir passar el PP a l'oposició el 2015, però per això van haver de passar moltes coses, amb un reguitzell d'escàndols de corrupció -amb el cas Gürtel com a buc insígnia- que van esquitxar la dreta, mentre el moviment 15-M omplia els carrers i la classe dirigent veia erosionada la seva autoritat. Ara, a Génova, veuen el possible retorn d'aquesta àpoca triomfant, sense saber encara del tot si es tracta d'un anunci imminent o d'un miratge.Aquest cop, però, amb el premi inclou un risc elevat. El PP ha pactat amb un Vox que, tot i tenir-hi punts en comú, no és exactament Unió Valenciana. Com tampoc és equiparable aquell moment, a mitjan dels noranta, amb l'actual. El projecte europeu vivia un bon moment. Aviat s'entraria en la unió monetària. I la dreta espanyola, malgrat el seu reaccionarisme, havia fet esforços per moderar-se i es definia com a "centre reformista" després d'anys d'hegemonia del PSOE de Felipe González. Ara el PP arriba després d'anys de discurs ideològicament molt carregat contra el "sanchisme" i quan el debat sobre si s'ha de pactar amb l'extrema dreta està damunt de la taula del Partit Popular Europeu.
El precinte ja fa temps que s'ha trencat. El PP i Vox ja governen a Castella i Lleó. Però la situació no és equiparable amb el País Valencià, que pel seu pes polític i econòmic té una rellevància indiscutible i carregada de simbologia. Però, a més, cal tenir present un altre factor. Pel que fa a la relació entre el País Valencià i Catalunya, només es pot preveure un empitjorament del clima entre les dues Generalitats. El govern de Ximo Puig havia encetat una política de col·laboració amb l'Institut Ramon Llull i havia mostrat empatia amb Catalunya. Ara tot això també canviarà.