Sánchez, un president al límit acostumat a guanyar «contra tot pronòstic»

"Sempre entrenava al màxim. No era bon anotador, però sempre el col·locava a defensar el millor jugador de l'equip contrari". Són paraules de Mateo Quirós, entrenador de Pedro Sánchez a l'Estudiantes, quan el president del govern espanyol, amb només 20 anys, aspirava a ser jugador professional de bàsquet. Va posar fi al seu somni per iniciar-ne un altre, canviant la pilota per hores a la biblioteca estudiant Ciències Econòmiques i Empresarials, carrera que va arrencar sense saber que acabaria al capdavant del govern espanyol. En la seva etapa política, Sánchez no ha hagut de defensar sinó que ha aconseguit guanyar "entrenant al màxim". Ara bé, sempre al límit. I és a aquesta resiliència a la qual s'aferra per assegurar que podrà tornar a guanyar aquest 23-J, malgrat l'ascens de les dretes que van tenyir de blau el país en les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M. 

Totes les enquestes, excepte la del CIS, pronostiquen un triomf del bloc del PP i de Vox. Però aquesta no és la primera vegada que es dona Sánchez per acabat. Ho deia ell mateix ara fa uns dies en un acte de campanya a València, un dels pocs llocs on ha fet acte de presència, i és que en aquestes eleccions Sánchez ja no ha de convèncer als seus -fa sis anys José Luís Rodríguez Zapatero feia d'escuder de la seva contrincant Susana Díaz, i avui ho fa d'ell-, sinó que ha de trucar a les portes de tots aquells ciutadans que fins ara no l'havien pogut escoltar, i d'aquí la seva gira per mitjans coneguts per formar part de la dreta mediàtica.


"Nosaltres vam guanyar unes primàries en dues ocasions contra tot pronòstic. Nosaltres vam guanyar una moció de censura per expulsar la corrupció del govern d'Espanya contra tot pronòstic. Nosaltres vam guanyar dues eleccions el 2019 contra tot pronòstic perquè hi hagués un govern de progrés a Espanya. Així que sabeu què passarà el 23 de juliol? Que guanyarem les eleccions contra tot pronòstic", deia davant del públic a València fa uns dies. Aquestes han estat totes les vegades que Sánchez ha aconseguit ser líder i president al límit:
 

2014: el guanyador desconegut que no va acceptar tuteles

Desconegut i sense experiència, Sánchez era, l'any 2014, el candidat ideal per a l'aparell del PSOE en les primeres primàries que disputava el partit per escollir el seu secretari general, després que Alfredo Pérez Rubalbaca abandonés el vaixell. En aquell moment, tot apuntava que Susana Díaz voldria prendre el relleu, però la llavors presidenta d'Andalusia considerava que encara necessitava concentrar els esforços en ser candidata a les generals i no a dirigir el partit. És així com es va rubricar un pacte: la dirigent andalusa feia campanya per Sánchez i li garantia el suport de la seva federació -Andalusia, la que tenia més militants- i a canvi ell es comprometria a no ser el cap de llista a les eleccions de l'any següent. Sánchez seria el secretari general i Díaz, la candidata.

La maniobra se li va girar en contra, a Díaz. Sánchez va guanyar per golejada en la competició front José Antonio Pérez Tapias i Eduardo Madina, obtenint el suport del 48% de la militància. El desconegut, que havia aconseguit el suport d'un aparell que confiava controlar-lo. Amb l'eufòria del moment, va manifestar que sí que volia ser candidat a les generals del 2015, i en aquest punt s'encetava la guerra amb la dirigent andalusa. 
 

2015 i 2016: del pacte amb Ciutadans al "no" a Rajoy

El declivi que el PSOE va iniciar al final de l'etapa de Rubalcaba no es va revertir amb Sánchez. El 20 de desembre de 2015 els socialistes recol·lectaven el seu pitjor resultat: 90 diputats. Ara bé, el líder popular, Mariano Rajoy, no sumava, i va ser en aquest punt que el candidat socialista va intentar impulsar una fórmula impossible: un acord de govern amb Ciutadans que després hauria d'obtenir el suport de Podem. El trencaclosques no va prosperar. El 26 de juny del 2015 es convocaven unes noves eleccions i els socialistes encaixaven un resultat pitjor de 85 diputats, si bé es mantenien com a segona força. 

Aquests resultats negatius eren benzina per a la desterrada Susana Díaz, que amb cada derrota de Sánchez veia les seves possibilitats augmentades per fer-li el salt i aconseguir el poder. El resultat dels comicis dibuixava dues possibilitats: una abstenció de Sánchez al PP perquè governés amb els seus 136 escons, o una tercera repetició electoral. La primera opció, apel·lant a la responsabilitat, era l'opció de Díaz i els barons. També era la de Sánchez en privat -unes terceres eleccions podien ser nefastes per als socialistes-, però els territoris que li havien donat confiança no volien sentir a parlar de donar aire a Rajoy, i per això el socialista va ser fidel als seus i va negar-se a qualsevol abstenció. "No és no", deia en cada acte.

Però els mateixos barons que l'havien propulsat el van acabar enterrant l'1 d'octubre d'aquell any, una de les dates més tenses per a la història contemporània del PSOE en el qual es va celebrar un dels comitès federals més llargs, de més d'11 hores. La policia va tallar el trànsit al carrer Ferraz, on es concentraven partidaris i detractors de Sánchez. Van guanyar els detractors. D'aquella reunió, en va sortir el seu enterrament i es va apostar per crear una gestora dirigida per Javier Fernández sota la tutela de Díaz. Seria la que plantejaria l'abstenció perquè Rajoy continués a la Moncloa. El pla de Sánchez havia fracassat, va dimitir i va deixar el seu escó. "Mort el gos, s'acaba la ràbia", va dir llavors Díaz a un dirigent socialista. Es tornava a equivocar.
 

2017: el ressorgiment 

Poca gent de la cúpula quedava al seu costat, però Sánchez tenia les mans lliures per forjar el seu propi perfil. Lluny de rendir-se, es va erigir en el candidat de l'ala esquerra dels socialistes, i, tenint del seu costat aparells territorials que l'ajudarien, va decidir tornar a plantejar la batalla de nou en unes noves primàries en les quals es va presentar com "un militant del PSOE més". Apareixia als actes cantant amb el puny alçat La Internacional, es manifestava a favor d'entendre's amb Podem. I també onejava la bandera d'una Espanya plurinacional que reconeixia Catalunya com a nació.

Ningú podia creure que fos capaç de ressorgir. Díaz va presentar la seva candidatura flanquejada per l'aparell -amb veus importants que li donaven suport com Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero- i guanyant en avals, però amb una militància enfadada per l'abstenció i desterrament de Sánchez. Va ser així que els afiliats, finalment i una vegada més contra tot pronòstic,van expulsar els barons i van retornar a Sánchez al lloc on l'havien fet fora, obtenint més del 50% dels suports. Va guanyar a totes les comunitats autònomes excepte a l'Andalusia de Díaz i Euskadi. Corria el maig del 2017.

A partir d'aquest moment, va encetar una nova etapa en què enterrava qualsevol possibilitat que el PSOE fos la crossa del PP, i entomant com a repte a solucionar el conflicte territorial català. El full de ruta, una reforma de la Constitució i iniciar un procés per desterrar del poder Mariano Rajoy amb una moció de censura, malgrat que mai havia funcionat abans a Espanya. Un any després de les primàries, el juny de 2018, el PSOE tornava al poder amb Sánchez com a president gràcies a una moció a la qual es va sumar quasi tota l'oposició, excepte Ciutadans, motivada arran de la sentència del cas Gürtel.
 

2019: dues eleccions guanyades i entesa amb Podem

Des d'aquell dia, Sánchez resideix a la Moncloa. Primer ho va fer en solitari, i després van arribar noves eleccions. Va guanyar, però no va aconseguir prou suports per arribar al poder. La repetició electoral del 2019 va acabar portant a un pacte amb Unides Podem, en una legislatura marcada per la pandèmia, la crisi derivada de la guerra d'Ucraïna i l'apaivagament del conflicte polític a Catalunya, materialitzat en la taula de diàleg, els indults i la reforma del codi penal. També per una moció de censura contra ell ordida per l'extrema dreta i que no va prosperar.

La governabilitat, forjada en l'entesa amb l'espai a l'esquerra del PSOE i amb independentistes catalans i bascos, és la fórmula que vol repetir el president socialista després del 23-J, ara de la mà de la líder de Sumar, Yolanda Díaz. I ja ha assegurat que si està en les seves mans -com no ho va estar aquell 2016- no facilitarà que el PP, si guanya els comicis, arribi al poder. De fet, aquest dijous Sánchez s'ha tornat a desmarcar de Feijóo carregant, al límit, contra la seva relació "estreta" amb el narco Marcial Dorado, que ha titllat d'"inquietant". També ha posat èmfasi en les "mentides i excuses" que el contrincant popular està protagonitzant en el temps de descompte de la campanya.

Ara bé, si finalment el bloc d'esquerres és capaç de retenir prou força després dels comicis, la clau podria tornar a estar en mans dels partits independentistes, que no es conformen a mantenir l'estratègia del diàleg i van més enllà, amb l'exigència del referèndum i l'amnistia. Però Sánchez no vol sentir a parlar de cap d'aquestes qüestions. D'entrada, el PSOE obvia al seu programa electoral la taula de diàleg engegada en aquesta legislatura, reivindica la pacificació del conflicte, com si ja estigués superat, i aposta per "consolidar la cohesió territorial" en el marc d'una "nova etapa de la construcció de l'Estat autonòmic". I no només això, aquest dijous mateix en la recta final de campanya Sánchez també ha tret pit de no haver concedit a l'independentisme ni el referèndum ni l'amnistia, i ha deixat ben clar que tampoc ho farà en un hipotètic futur. Les urnes diran si Sánchez, una vegada més, serà el president al límit i si haurà de rectificar els seus postulats a canvi de la seva investidura.