Aquest dijous la meva amiga Núria Casas em va regalar l’oportunitat de conversar i compartir impressions amb els seus alumnes del Grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona (UB). L’objectiu, explicar-los tot allò que es pogués explicar sobre les investigacions dutes a terme en els últims anys al voltant del món de l’esport. Sobretot, els casos Barçagate i Negreira, els més mediàtics dels darrers cursos i en els quals he tingut una participació activa juntament amb els companys Sique Rodríguez i Jordi Martí en un cas (Negreira) i amb el mateix Sique i en Sergi Escudero (Barçagate), en l’altre. Dos casos que en l’actualitat continuen formant part del dia a dia del Barça.
Vaig marxar de classe molt més preocupat de com hi vaig entrar. Tenia clar que m’hi trobaria alumnes que tindrien dubtes sobre la credibilitat de la informació del cas Negreira, difosa per nosaltres al programa Què t’hi Jugues de SER Catalunya. També tenia coll avall que alguns negarien rotundament l’existència del cas basant-se en les opinions d’alguns tuitaires i streamers del món barcelonista, encara que imaginava que serien pocs. I també creia que trobaria una majoria d’alumnes que defensarien la informació i la responsabilitat periodística d’explicar-la, encara que perjudiqués la imatge del Barça.
Però el que no em podia imaginar és que gran part dels i les presents tinguessin integrat al seu cervell que a SER Catalunya vam acusar directament el Barça de comprar àrbitres -mai ho vam fer, però és el que ha interessat vendre des de diversos cercles- i que, alguns dels qui van intervenir a la classe, mostressin sense embuts uns enormes dubtes a l’hora de publicar la informació en el cas que l’haguessin tingut per no fer mal al club culer, el seu equip de tota la vida. Ningú va pronunciar-se categòricament a favor de tirar endavant la notícia.
El discurs del president, Joan Laporta, apel·lant al "madridisme sociològic" per explicar el que està succeint en els darrers mesos al voltant del Barça, ha calat. I no només ha calat entre el barcelonisme, sinó que també ha fet fortuna allà on -segons em va dir fa anys l’admirat i estimat periodista Ramon Besa- els alumnes han d’anar a pensar i a qüestionar-se tot allò que els envolta, sobretot si els discursos procedeixen de les altes esferes. És preocupant que a les aules hi entri només una versió de les coses. I, evidentment, totalment esbiaixada. Que els futurs comunicadors comprin a ulls clucs els relats oficials posa els pèls de punta. I que algunes de les respostes a la pregunta “ho haguéssiu publicat?” fossin “m’hagués esperat a tenir alguna cosa del Madrid” o “no ho tinc clar perquè no vull perjudicar el Barça” em fa pensar que a Catalunya també existeix un barcelonisme sociològic que impregna certes capes de la societat.
No m’agradaria que s’entengués aquesta reflexió com una resposta contrària al concepte de "madridisme sociològic" ni tampoc com una negació d’aquesta tesi, de la qual no tinc cap dubte que existeix i que forma part del corrent majoritari a Espanya, però la reacció al cas Negreira en diversos sectors -també mediàtics- de Catalunya demostra l’existència d’un barcelonisme sociològic que és capaç de convertir l’acció més repugnant dels últims 25 anys d’història del club en una campanya de desprestigi organitzada des de Madrid. Aquest barcelonisme sociològic també ha aconseguit convèncer gairebé tothom sense un esforç intens. També als futurs comunicadors i periodistes que, fins i tot, no se senten gens incòmodes en confessar que tindrien seriosos dubtes de publicar una informació que perjudiqués el Barça.
La concessió de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, dels aparcaments de l'estadi Santiago Bernabéu a l’empresa del president del Reial Madrid, Florentino Pérez, el pelotazo aprovat per l'expresident espanyol José María Aznar que va permetre al Madrid netejar el seu deute el 2000, el vocal del Comitè d’Apel·lació de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) que és soci del Reial Madrid, l’Advocada General de l’Estat que fou directiva del Madrid amb Florentino i un munt de casos més que relacionen la política, l’alta empresa i l’esport amb el conjunt blanc són exemples palmaris d’aquest "madridisme sociològic" que denunciava Laporta.
Però que hi hagi silenci en alguns mitjans sobre el cas Negreira i es desviï l’atenció cap a Madrid, que ens passem setmanes buscant caps de turc fora i no qüestionem les decisions dels responsables del club, que els estudiants pugin consumint només influencers que viuen de l’ultrabarcelonisme o que el mateix Barça pactés -el 2020- amb les altes esferes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) una entrevista plena de falsedats amb el propietari del grup Nicestream quan va esclatar el Barçagate (el mateix entrevistat va reconèixer davant la justícia que va mentir a consciència) també és barcelonisme sociològic. I s’ha de poder dir.