Quins són els 10 errors més freqüents en català?

Les interferències del castellà són una de les principals causes de l'empobriment del català. Tot i això, les ultracorreccions o hipercorreccions que els mestretites escampen a tort i a dret per les xarxes tampoc no fan cap mena de favor als catalanoparlants, que cada vegada se senten més insegurs i acomplexats a l'hora de parlar la seva llengua. 

Des de Nació hem fet un recull dels errors que més es repeteixen en català per interferència del castellà, però amb la premissa que sempre cal diferenciar entre normatiu i correcte, atès que no són pas sinònims, que hi va vida més enllà de la dicotomia correcte/incorrecte i que la llengua col·loquial és tan important com l'estàndard si volem mantenir viu el català.
 

1. Preposició davant de CD

Un dels errors més habituals en català és introduir la preposició a davant del complement directe en una oració. Tal com s'explica a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), com a norma general, el complement directe se situa immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició (Els meus amics no han pogut saludar la vostra germana o El jurat ha criticat tots els concursants). Tot i això, cal tenir en compte que en una sèrie de casos sí que pot aparèixer precedit de la preposició a, com per exemple en les construccions en què el complement directe designa una o més persones mitjançant un element pronominal(Em vol enganyar a mi, però a tu també) o bé en les construccions en què s'altera l'ordre bàsic dels constituents oracionals (Als teus veïns no els convidaran a la festa), especialment si el canvi d’ordre pot provocar ambigüitats.

 

2. Gerundi de posteritat

L'ús del gerundi s'ha estès amb força, però cal recordar que pot expressar simultaneïtat (Es va fer mal al peu jugant a futbol) o anterioritat (Practicant molt, aprendrà a jugar bé algun dia), però mai posterioritat. Per tant, com bé s'exposa a la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), no és acceptable l'ús del gerundi quan el que expressa la construcció és l'esdeveniment final d'una seqüència (*S'han examinat aprovant l'assignatura). Per això, tampoc no és acceptable l'adjunt en gerundi que indica una conseqüència (*Li va caure un ganivet molt esmolat al peu fent-li un bon tall o *No hi havia quòrum, quedant la reunió desconvocada immediatament). Així doncs, en aquests casos, en comptes de fer servir una construcció de gerundi, es pot recórrer a oracions coordinades copulatives (S'han examinat i han aprovat l'assignatura o Li va caure un ganivet molt esmolat al peu i li va fer un bon tall), a relatives (No hi havia quòrum, per la qual cosa la reunió va quedar desconvocada immediatament) o a altres opcions amb valors equivalents (No hi havia quòrum, de manera que es va desconvocar immediatament la reunió). 
 

3. Caiguda o elisió de preposicions davant de que

En general, en les oracions subordinades amb verb en forma finita, la conjunció que fa una funció de nexe i això comporta que en els registres formals s'elideixin les preposicions àtones a, de, en i amb davant d'una oració introduïda per aquesta conjunció. Per això, farem servir construccions com ara Es va acostumar que el dinar estigués a taula a les dues (i no *a que), La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona (i no *de que), Confiat que aprovaria, no em vaig preparar la prova (i no *en que) i No estan conformes que les dades siguin públiques (i no *amb que). D'altra banda, cal tenir en compte que l'elisió o la caiguda d'aquestes preposicions pot donar lloc a construccions forçades o ambigües. Per tant, en aquests casos, la GEIEC recomana intercalar-hi algun element (el fet, la idea, la possibilitat) o recórrer a construccions alternatives (fer servir una construcció final en lloc de la subordinada substantiva, una subordinada d'infinitiu en comptes de la subordinada substantiva o un sintagma nominal en lloc d'una subordinada substantiva).
 

4. Gros / gran

La frontera entre els adjectius gros i gran pot crear molts dubtes, perquè no sempre queda clara. Segons el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), el mot gros fa referència a "un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari" (un dit gros, un llibre gros, una pena molt grossa, una dotzena d'ous grossos). En canvi, el terme gran fa referència a "dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d'intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual" (una sala gran, un pis gran, un gran savi). D'aquesta manera, l'adjectiu gran es relaciona sobretot amb l'extensió i l'espai, o l'edat i la grandesa quan parlem de persones, i no tant amb el volum, com seria el cas de l'adjectiu gros. La gran problemàtica, però, és que en alguns casos tant podem fer servir gran com gros, segons com veiem l'objecte. Així doncs, per exemple, una capsa de cartó pot ser gran si s'hi poden ficar moltes coses, però pot ser grossa si no hi cap perquè ocupa massa espai, o un cotxe pot ser gran si és espaiós per dins, però pot ser gros si és difícil d'aparcar en un pàrquing estàndard.
 

5. Sentir / escoltar

Les formes sentir i escoltar sovint es confonen i, fins i tot, es fan servir com a sinònims, però cal tenir ben clar que no volen dir pas el mateix. D'una banda, el verb escoltar, seguint la definició del DIEC, significa "fer atenció a allò que diu algú o al soroll que fa una cosa", de manera que implica certa intenció per part de la persona que fa l'acció (Escolta el que et dic, Es dedicava a escoltar les converses dels altres o La banda municipal ja arriba: escolta!). I de l'altra, el verb sentir, segons el DIEC, fa referència a "percebre amb el sentit de l'oïda un so, sense necessàriament posar-hi atenció" (Els crits se sentien des del replà, Es va adormir sentint la remor de la tempesta o Com que parlava en veu baixa, no el sentíem). Per tant, si quan parlem per telèfon o per videoconferència diem "M'escoltes?", preguntem directament a l'altra persona si ens presta atenció, i no si pas ens està sentint bé. En canvi, si diem "Em sents?", cridem l'atenció de la persona amb qui estem parlant. Així doncs, una frase que ajuda a diferenciar els dos verbs seria Se sent un soroll llunyà: escolta!​, per exemple.

 

6. Mirar / veure

Dos verbs que tenen cert paral·lelisme amb el cas de sentir i escoltar són mirar i veure. El DIEC defineix mirar com "fixar la vista sobre algú o alguna cosa", és a dir, posar atenció demanera voluntària mitjançant la vista en una cosa o una persona (Mira't al mirall). En canvi, defineix veure com "percebre la imatge d'un objecte que els rajos lluminosos que provenen d'aquest formen al fons de l'ull sobre la retina", és a dir, és una acció que es fa més aviat de manera involuntària (Des d'aquí es veu el mar). Aquests dos verbs, per exemple, es confonen sovint quan volem fer referència a la televisió o a una pel·lícula. Per tant, parlarem de mirar la tele o mirar una pel·lícula, perquè la voluntat és posar-hi atenció.
 

7. Provar / tastar

Els verbs provar i tastar no són pas sinònims, encara que ho puguin semblar d'entrada. Com bé indica el DIEC, provar vol dir "sotmetre algú o alguna cosa a certes experiències per apreciar-ne el valor, si va bé, si és com cal" (Si no et va bé la teva ploma, prova si et va bé la meva). En canvi, tastar significa "prendre una petita quantitat d'un menjar o una beguda, posar-se'n un poc a la boca, per apreciar-ne el gust" (Tasta la sopa, que em sembla que no hi ha prou sal). Per extensió, els verbs provar i emprovar també es confonen sovint. Per tant, cal saber que, quan algú es posa una peça de vestir per veure si li cau bé, fem servir el verb emprovar, i no pas provar (Ara acaben d'embastar l'americana; si s'espera una mica l'hi podrem emprovar).
 

8. Caixa / capsa

La frontera entre els termes caixa i capsa sol presentar força dubtes, perquè no sempre queda clara ni tampoc és igual en tots els dialectes. Segons l'Optimot, d'una banda, la forma caixa "designa el receptacle d'una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta, amb fons i tapa clavats i destinat a aconduir i transportar tota mena d'objectes" (una caixa d'eines, una caixa de taronges, una caixa de llibres). I de l'altra, la denominació capsa "designa el receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes" (una capsa de bombons, una capsa de sabates, una capsa de llumins). Malgrat que de vegades és difícil establir clarament una distinció entre els dos termes, el resum és que una capsa sol estar feta de materials diversos, té forma variable i és més aviat petita, mentre que la caixa generalment és de fusta, té forma rectangular i té una certa grandària.

 

9. Olor / pudor

Els verbs olor i pudor també podrien entrar dins del grup de sentir i escoltar i mirar i veure, atès que tots estan relacionats amb l'ús dels verbs referits als sentits. Per començar, cal tenir en compte que el verb olorar, tal com indica el DIEC, significa "aspirar aire amb el nas per sentir l'olor d'una cosa". Per això, aquest verb no es pot fer servir per expressar que les coses desprenen una olor determinada. En aquest cas, per tant, s'ha de fer servir la forma fer olor (La colònia fa molt bona olor), entre d'altres. Ara bé, aquesta forma no es pot aplicar si es vol indicar que una cosa fa mala olor. Així doncs, l'expressió adequada per a aquest cas seria fer pudor (Les escombraries fan molta pudor).
 

10. Gust de, olor de, pudor de

Per acabar, i ja que hem parlat dels sentits, cal recordar que, en català, per enllaçar els complements dels noms que tenen a veure amb les percepcions i les sensacions la preposició adequada és de, i no pas a. Per tant, direm gust de (Aquest pastís té gust de llimona), olor de (Sento olor de roses), pudor de (Fa pudor de peix), soroll de (Des d’aquí no sentim el soroll de les onades) i remor de (Vam sentir una remor de crits). Com a curiositat, el verb pudir, ben genuí en català, sí que es podria entendre com sinònim de pudor, però amb la diferència que pudir regeix la preposició a (Puts a ceba: en deus haver menjada).