28
de maig
de
2023, 22:52
Actualitzat:
29
de maig,
12:05h
Nit complicadíssima per a ERC. Que la batalla de Barcelona seria difícil era una qüestió que tenien coll avall els d'Oriol Junqueras, tot i que no imaginaven que la davallada seria tan grossa. Que perdrien ciutats que havien conquerit el 2019 -com Lleida i Tarragona- i que no aconseguirien desgastar el PSC a l'àrea metropolitana, però, han estat notícies que s'han viscut amb absoluta estupefacció a l'Estació del Nord, des d'on els republicans han seguit la nit electoral. "Hauríem d'haver estat més contundents contra el PSC", exclamava un alt càrrec del partit quan emergien els primers resultats. ERC no s'ha ensortit en el pols amb un PSC en auge i tampoc ha pogut combatre l'efecte de Xavier Trias a la capital catalana. Al cap i a la fi, els resultats de Barcelona són un bon exemple per parlar dels resultats a tot el país. ERC ha passat de primera a quarta posició a Barcelona i de primera a tercera posició arreu.
Aquestes municipals dibuixen el retrocés d'ERC i són, especialment, una esmena a la seva estratègia. Els republicans ja tenen assumit que possiblement, després d'aquest resultat, la resta de partits plantegin la necessitat de convocar eleccions a Catalunya, davant del govern en minoria de Pere Aragonès i aquest examen de municipals no superat. El votant independentista continua confiant en Junts malgrat les últimes batalles internes i la sortida del govern, i el PSC torna al centre en l'etapa del postprocès. L'any 2019, quan ERC encara no ostentava la presidència de la Generalitat, va quedar com a primera força al país, amb més alcaldies i regidors que ningú. L'objectiu d'aquestes municipals era mantenir la posició malgrat no poder guanyar a Barcelona, però la victòria ni s'ha olorat i ERC ha quedat en tercera posició. Què passarà a partir d'ara? Els republicans tenen molt clar que cal canviar d'estratègia i trencar absolutament amb el PSC, evitant imatges com l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat amb Salvador Illa. Ahir van reflexionar els electors i demà hauran de reflexionar els polítics.
Maragall, en el terreny de grisos
"No estic cansat. Jo faria un mes més de campanya!", exclamava Ernest Maragall durant l'últim acte d'ERC, el divendres. La seva obsessió durant tota la campanya ha estat, lluny de la crítica i el retret, parlar de propostes, propostes i propostes. Però aquesta estratègia, igual que la lògica arreu del país, no ha estat guanyadora en un camp de batalla molt polaritzat i amb un punt de partida que ja era desmotivador: des de l'inici de la campanya les enquestes dibuixaven que no hi hauria lloc al pòdium de l'alcaldia per a quatre candidats, sinó només per a tres: Jaume Collboni, Ada Colau i Xavier Trias. Què ha passat perquè Maragall hagi passat de la victòria el 2019 a una quarta posició? Com ha passat de 10 regidors a 5? Per què no ha estat un rival a batre?Durant aquests quatre anys de mandat, els deu regidors d'ERC han parlat, negociat i s'han entès molt amb BComú i el PSC. Els republicans han ocupat el rol d'oposició constructiva, sent socis i aliats imprescindibles del govern municipal en l'aprovació dels pressupostos. Aquesta posició ha impedit que ara Maragall pugui ser l'alternativa de res. "Dir que som el primer soci de Colau és el relat de ficció dels comuns", deia el candidat en una entrevista a Nació. Però el cert és que el seu grup municipal ha estat crossa de comuns i PSC, i així ho ha percebut l'electorat. Més enllà d'aquests quatre anys, durant tota la campanya, Maragall ha evitat el cos a cos amb Colau, al contrari del que han fet tots els altres candidats, que s'han abonat al tots contra l'alcaldessa, una estratègia que s'ha demostrat guanyadora com a mínim per Trias i Collboni.
L'alternativa a la sociovergència?
Però més enllà dels rols en els últims quatre anys, Barcelona, històricament, ha estat bastió tant de socialistes com de convergents. Les dinàmiques van començar a canviar l'any 2015 amb la victòria de Colau i l'any 2019 amb la de Maragall, però al final tot ha tornat a com era abans. Qui ha jugat millor el paper de ser alternativa a la sociovergència? Des del minut zero era àmpliament sabut que no hi haurà cap mena d'entesa entre Colau i Trias, i per tant la líder de BComú no ha necessitat ni verbalitzar-ho. Mentrestant, l'alcaldessa mantenia la porta oberta a un pacte amb els socialistes. En canvi, des d'ERC no s'ha volgut parlar de pactes postelectorals fins a gairebé el final. Va ser així que en la segona setmana de campanya, potser massa tard, els republicans van anunciar que no hi hauria cap mena d'entesa amb el PSC, que des de llavors ha estat en la diana de les crítiques d'ERC. Però Colau ja s'havia avançat en la conquesta del vot útil per evitar la sociovergència des d'abans d'iniciar la campanya.