25
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
26
de febrer
a la
13:30h
És una anècdota coneguda i que agrada recordar als dirigents de Junts. El 9 de gener del 2016, poc després que Artur Mas anunciés el pas al costat i escollís Carles Puigdemont com a successor a la presidència de la Generalitat, es va reunir l'executiva de Convergència al carrer Còrsega de Barcelona. Allà, Puigdemont va solemnitzar una de les condicions que havia posat per accedir al càrrec: no es presentaria mai com a candidat a les eleccions. El temps i, sobretot, les circumstàncies el van desmentir. Ara es prepara per ser per segona vegada cap de cartell a les europees mentre medita la conveniència de presentar-se a la Generalitat.
La decisió la prendrà personalment i, com apunten diverses fonts, no serà fins a última hora que desfullarà la margarita, sempre en funció del context -amnistia, possible retorn, grau de confrontació amb l'Estat i garanties del pla B, amb un ull posat a les enquestes- i de com vagin quedant les peces dins de Junts. Aquestes són les tres carpetes que el partit haurà de resoldre en els propers mesos i que, com passa en cada decisió, remouran els equilibris interns, ara que el lideratge de Laura Borràs perd pes i s'ha anat imposant la maquinària de Jordi Turull.
Les perspectives electorals de Junts -que durant els últims mesos han mantingut contactes, com el de dijous a Montserrat, amb el PNB, pensant també en una aliança per a les europees que es fa difícil per la proximitat de les basques- indiquen que els dos primers candidats tindran la plaça assegurada, però que la tercera -una dona, això segur- ho pot tenir més complicat. Ocuparà el lloc que el 2019 va ser per a Clara Ponsatí, avui distanciada -a tots nivells- de Puigdemont i que pot ser una de les cares de l'anomenat quart espai independentista promogut per l'ANC.
En paral·lel es va treballant el pla B, que és precisament el que remou -de manera incipient- els equilibris interns. Hi ha una solució que fa temps que es cou com a possibilitat i que té Josep Rull com a protagonista. Ja no està inhabilitat per l'1-O, disposa de connexió amb les bases, presideix el consell nacional, està implicat en el dia a dia -hi ha propostes de resolució del ple de la sequera que porten el seu segell- i estaria capacitat per pactar amb ERC després de les eleccions. Jordi Turull, que també gaudiria de suport intern, no es pot presentar -encara- perquè està inhabilitat, i això el deixaria completament en mans de l'aplicació de l'amnistia.
Rull i el secretari general, que van estar enfrontats durant la refundació de Convergència, van refer tots els ponts en el periple com a presos polítics. Però el pols mantingut va anar tenint petites rèpliques, com quan dirigents afins a Rull van intercedir davant Puigdemont perquè descartés Miquel Buch -afí a Turull- com a president la primavera del 2018, una circumstància que va acabar portant Quim Torra a Palau. Que Míriam Nogueras, cap de files a Madrid i de la màxima confiança del secretari general, hagi aterrat a les travesses també s'ha d'interpretar en aquestes coordenades. Qui coneix bé la història de CDC sap que rullisme i turullisme no sempre casen, per bé que en els últims anys les diferències han quedat difuminades per la repressió.
És un relleu que pot tenir dues dimensions: una del dia a dia, en termes de grup municipal, i un altre que ja projecti el futur candidat o candidata. Si bé Neus Munté i Jordi Martí, amb àmplia experiència, són noms per més centrats en clau interna, n'hi ha tres amb projecció de futur: Alsina, Josep Rius i Damià Calvet. La primera forma part del sector pragmàtic i aquest és un dels trets amb els quals ha volgut distingir la seva carrera. Rius és de la màxima confiança de Puigdemont, de qui va ser cap de gabinet. I Calvet, mà dreta durant molts anys de Rull, és una de les veus que més s'ha significat internament a favor de pactar amb el PSC a Barcelona. Qui assumeixi les regnes del grup també tindrà a veure, per tant, amb els equilibris interns.
La decisió la prendrà personalment i, com apunten diverses fonts, no serà fins a última hora que desfullarà la margarita, sempre en funció del context -amnistia, possible retorn, grau de confrontació amb l'Estat i garanties del pla B, amb un ull posat a les enquestes- i de com vagin quedant les peces dins de Junts. Aquestes són les tres carpetes que el partit haurà de resoldre en els propers mesos i que, com passa en cada decisió, remouran els equilibris interns, ara que el lideratge de Laura Borràs perd pes i s'ha anat imposant la maquinària de Jordi Turull.
Els acompanyants de Puigdemont a Europa
L'expresident de la Generalitat i Toni Comín tenen tots els números per repetir a les dues primeres places de la candidatura a l'Eurocambra. El dubte està en qui ocuparà el tercer lloc de la llista, per al qual està valorant -així ho va avançar Nació- fer el pas Victòria Alsina, exconsellera d'Acció Exterior i regidora a l'Ajuntament de Barcelona. Fonts oficials remarquen que no hi ha hagut cap oferta ni sondeig oficial, però el cert és que ella ha madurat la decisió des de tots els punts de vista. Amb un perfil pragmàtic i defensora d'haver continuat al Govern, anar de bracet de Puigdemont suposaria un canvi en la seva carrera, que també pot passar per assumir el lideratge del grup municipal a Barcelona quan Xavier Trias deixi de ser regidor.Les perspectives electorals de Junts -que durant els últims mesos han mantingut contactes, com el de dijous a Montserrat, amb el PNB, pensant també en una aliança per a les europees que es fa difícil per la proximitat de les basques- indiquen que els dos primers candidats tindran la plaça assegurada, però que la tercera -una dona, això segur- ho pot tenir més complicat. Ocuparà el lloc que el 2019 va ser per a Clara Ponsatí, avui distanciada -a tots nivells- de Puigdemont i que pot ser una de les cares de l'anomenat quart espai independentista promogut per l'ANC.
El pla B a la Generalitat: un joc d'equilibris
La direcció de Junts vol que l'expresident sigui candidat. "És la millor opció per guanyar Salvador Illa [del PSC]. És l'únic cap de cartell independentista que ho pot fer", remarquen els alts dirigents consultats. Podria ser candidat fins i tot sense ser amnistiat, ja sigui perquè la llei ha estat tombada al Congrés dels Diputats -el seu partit encara no té clar si li farà costat- o perquè encara no s'hagi aplicat. El calendari dificulta que pugui ser cap de llista des de Catalunya, perquè el retorn -sense passar per la presó- és complicat sense l'amnistia en vigor i l'aplicació per part dels jutges, que de moment el continuen perseguint per terrorisme i per alta traïció.En paral·lel es va treballant el pla B, que és precisament el que remou -de manera incipient- els equilibris interns. Hi ha una solució que fa temps que es cou com a possibilitat i que té Josep Rull com a protagonista. Ja no està inhabilitat per l'1-O, disposa de connexió amb les bases, presideix el consell nacional, està implicat en el dia a dia -hi ha propostes de resolució del ple de la sequera que porten el seu segell- i estaria capacitat per pactar amb ERC després de les eleccions. Jordi Turull, que també gaudiria de suport intern, no es pot presentar -encara- perquè està inhabilitat, i això el deixaria completament en mans de l'aplicació de l'amnistia.
Rull i el secretari general, que van estar enfrontats durant la refundació de Convergència, van refer tots els ponts en el periple com a presos polítics. Però el pols mantingut va anar tenint petites rèpliques, com quan dirigents afins a Rull van intercedir davant Puigdemont perquè descartés Miquel Buch -afí a Turull- com a president la primavera del 2018, una circumstància que va acabar portant Quim Torra a Palau. Que Míriam Nogueras, cap de files a Madrid i de la màxima confiança del secretari general, hagi aterrat a les travesses també s'ha d'interpretar en aquestes coordenades. Qui coneix bé la història de CDC sap que rullisme i turullisme no sempre casen, per bé que en els últims anys les diferències han quedat difuminades per la repressió.
El relleu de Trias, un missatge en clau interna
Puigdemont va ser decisiu a l'hora de definir la política pactes posterior a les eleccions municipals. Són diversos els dirigents que relaten la seva posició contrària a pactar amb el PSC a l'Ajuntament de Barcelona, on Trias i Jaume Collboni van negociar un repartiment al 50% de l'alcaldia i, fins i tot, la possibilitat que l'exalcalde manés tres anys per un del cap de files dels socialistes. Això ja és història, com també ho és pràcticament que Junts s'incorpori al govern municipal, ara que ERC està més a prop que mai de sumar-se a l'executiu de Collboni. Quan s'aclareixi el panorama, Trias deixarà el grup municipal, i s'haurà de procedir al seu relleu.És un relleu que pot tenir dues dimensions: una del dia a dia, en termes de grup municipal, i un altre que ja projecti el futur candidat o candidata. Si bé Neus Munté i Jordi Martí, amb àmplia experiència, són noms per més centrats en clau interna, n'hi ha tres amb projecció de futur: Alsina, Josep Rius i Damià Calvet. La primera forma part del sector pragmàtic i aquest és un dels trets amb els quals ha volgut distingir la seva carrera. Rius és de la màxima confiança de Puigdemont, de qui va ser cap de gabinet. I Calvet, mà dreta durant molts anys de Rull, és una de les veus que més s'ha significat internament a favor de pactar amb el PSC a Barcelona. Qui assumeixi les regnes del grup també tindrà a veure, per tant, amb els equilibris interns.