10
de desembre
de
2022, 09:35
Actualitzat:
12
de desembre,
8:08h
Fa poques setmanes, Catalunya va quedar consternada per una dada: el 8,8% dels adolescents del país expressen tenir pensaments sobre la mort cada dia. És un dels aclaparadors resultats de la macroenquesta sobre salut mental a alumnes d'entre 10 i 18 anys realitzada pels departaments d'Educació i Salut de la Generalitat. La més gran que s'ha fet mai, amb la participació de 267.000 menors de 2.000 centres. El 12% arrossega seqüeles mentals importants arran de la pandèmia de la Covid.
"Sorprendre's ara és un acte de cinisme", expressa la cap de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB) del Servei de Psicologia i Logopèdia de la UAB i professora de la mateixa universitat, Ingeborg Porcar, que recorda que ja se sabia que els adolescents eren especialment vulnerables davant del confinament i la incertesa i, tot i això, no es va aplicar cap pla de prevenció. Si bé, el professor i director del Màster en Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC, Ferran Marsà, considera que "no es pot assenyalar ningú concret" més enllà del model de gestió per haver confiat la salut mental a la simple resiliència humana en una situació d'excepcionalitat com la viscuda els darrers anys.
L'informe deixa diversos titulars, però cal una mirada experta per obtenir una radiografia fidedigna de la situació a partir de cadascun. Sobre els pensaments suïcides, la psicòloga sanitària de Support-Clínica Universitària de Psicologia i Psiquiatria de la UIC i professora, Clàudia Rossy, matisa que no són dicotòmics, sinó graduals. Més aviat, es dona un contínuum des d'una incipient sensació de tristesa i soledat, que pot derivar en pensaments sobre la mort i, en tercera instància, en idees concretes sobre el suïcidi amb un pla d'actuació estructurat. És per això que insisteix en la importància de la prevenció i la detecció precoç de factors de risc, a banda de la promoció de la salut mental a partir d'hàbits saludables com l'autodiàleg i l'autoconeixement. "És important no tenir por de parlar del suïcidi, així com transmetre el missatge als fills que ningú s'escandalitzarà si expliquen que tenen pensaments d'aquesta mena", subratlla.
Porcar va un pas més enllà i descriu que és "habitual" pensar en la mort durant l'adolescència. En aquesta etapa, analitza, els nois i noies es troben en plena transició entre la personalitat infantil i l'adulta, amb una efervescència hormonal destacable i sense eines ni experiència que els ajudin a encaixar els múltiples canvis interns i de l'entorn. L'autoexigència, l'estrès per una percepció de demandes superior als recursos que creuen tenir i la preocupació pel futur també hi juguen un paper, així com una personalitat egocèntrica, pròpia d'aquesta etapa. Aquí, Marsà posa l'accent en el caràcter sobtat i traumàtic de la pandèmia i la manca de temps per preparar-se per les seves implicacions.
Aquest darrer aspecte també pot ajudar a entendre la segona dada més destacada de la macroenquesta: que el 5,9% dels catalans d'entre 10 i 18 anys pensen diàriament a autolesionar-se. "És l'únic aspecte de la seva vida sobre el que senten que tenen el control", llegeix Marsà. En altres ocasions, afegeix, aquest fet respon a la voluntat de sentir-se viu en una situació de bloqueig a causa del malestar psicològic. També, per substituir el dolor mental pel físic. En cap d'aquests casos, es poden interpretar les tendències autolítiques com un pas previ al suïcidi. "Comparteixen que els dos troben el punt de partida en el desig d'escapar, però de monstres diferents", explica Rossy. Sí que es poden entendre les autolesions com l'inici del camí cap al suïcidi quan serveixen per explorar lesions més extremes. "És com si agafessin embranzida", descriu Marsà.
En aquesta direcció, tots coincideixen en el fet que és imprescindible que els adolescents sentin i percebin que tenen un coixí social sòlid. Un coixí que ara mateix està conformat principalment per les amistats, segons indiquen el 73% dels enquestats. "És el més normal del món", explica Porcar. Durant la infantesa, els nens i nenes s'emmirallen en els pares o en un adult de referència, com poden ser el professor o l'entrenador, i intenten replicar i perfeccionar tot el que veuen. En la seva transició cap a la personalitat adulta, però, volen canviar i passen a referenciar-se en els seus iguals. És per això que l'aïllament arran de la pandèmia ha tingut conseqüències tan crítiques. Quan assoleixen la maduresa, agafen les que consideren les millors fruites de cada cistella, quelcom a tenir en compte a l'hora de dissenyar els plans de salut mental.
Per superar les conseqüències per a la salut mental dels adolescents derivades de la pandèmia, Rossy, Porcar i Marsà tornen a coincidir: cal proporcionar l'espai necessari per relatar tot el que va passar, guanyar consciència emocional, i integrar les vivències a la persona. "Ens trobem amb joves amb estrès posttraumàtic", explica Rossy, que reitera la conveniència de gratar des de la comunicació i el record. Això interpel·la des de la família fins al professorat, passant pels professionals de la salut mental i la societat en general. A partir d'aquí, es podrà ordenar i proporcionar eines. "Ens hem d'emmirallar en el model d'intervenció anglès", considera Porcar.
"Sorprendre's ara és un acte de cinisme", expressa la cap de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB) del Servei de Psicologia i Logopèdia de la UAB i professora de la mateixa universitat, Ingeborg Porcar, que recorda que ja se sabia que els adolescents eren especialment vulnerables davant del confinament i la incertesa i, tot i això, no es va aplicar cap pla de prevenció. Si bé, el professor i director del Màster en Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC, Ferran Marsà, considera que "no es pot assenyalar ningú concret" més enllà del model de gestió per haver confiat la salut mental a la simple resiliència humana en una situació d'excepcionalitat com la viscuda els darrers anys.
L'informe deixa diversos titulars, però cal una mirada experta per obtenir una radiografia fidedigna de la situació a partir de cadascun. Sobre els pensaments suïcides, la psicòloga sanitària de Support-Clínica Universitària de Psicologia i Psiquiatria de la UIC i professora, Clàudia Rossy, matisa que no són dicotòmics, sinó graduals. Més aviat, es dona un contínuum des d'una incipient sensació de tristesa i soledat, que pot derivar en pensaments sobre la mort i, en tercera instància, en idees concretes sobre el suïcidi amb un pla d'actuació estructurat. És per això que insisteix en la importància de la prevenció i la detecció precoç de factors de risc, a banda de la promoció de la salut mental a partir d'hàbits saludables com l'autodiàleg i l'autoconeixement. "És important no tenir por de parlar del suïcidi, així com transmetre el missatge als fills que ningú s'escandalitzarà si expliquen que tenen pensaments d'aquesta mena", subratlla.
Pensar en la mort durant l'adolescència
Porcar va un pas més enllà i descriu que és "habitual" pensar en la mort durant l'adolescència. En aquesta etapa, analitza, els nois i noies es troben en plena transició entre la personalitat infantil i l'adulta, amb una efervescència hormonal destacable i sense eines ni experiència que els ajudin a encaixar els múltiples canvis interns i de l'entorn. L'autoexigència, l'estrès per una percepció de demandes superior als recursos que creuen tenir i la preocupació pel futur també hi juguen un paper, així com una personalitat egocèntrica, pròpia d'aquesta etapa. Aquí, Marsà posa l'accent en el caràcter sobtat i traumàtic de la pandèmia i la manca de temps per preparar-se per les seves implicacions.Aquest darrer aspecte també pot ajudar a entendre la segona dada més destacada de la macroenquesta: que el 5,9% dels catalans d'entre 10 i 18 anys pensen diàriament a autolesionar-se. "És l'únic aspecte de la seva vida sobre el que senten que tenen el control", llegeix Marsà. En altres ocasions, afegeix, aquest fet respon a la voluntat de sentir-se viu en una situació de bloqueig a causa del malestar psicològic. També, per substituir el dolor mental pel físic. En cap d'aquests casos, es poden interpretar les tendències autolítiques com un pas previ al suïcidi. "Comparteixen que els dos troben el punt de partida en el desig d'escapar, però de monstres diferents", explica Rossy. Sí que es poden entendre les autolesions com l'inici del camí cap al suïcidi quan serveixen per explorar lesions més extremes. "És com si agafessin embranzida", descriu Marsà.
Més connectats, però més sols
Les dades sobre pensaments suïcides i autolesius en adolescents s'entenen millor de la mà d'aquesta: el 14% se senten desemparats i creuen que ningú es preocupa per ells. Porcar analitza que la xarxa de suport personal dels més joves ha perdut qualitat i densitat arran del confinament i la pandèmia, juntament amb l'efecte de les xarxes socials i l'addicció a les pantalles. Marsà també subratlla el canvi en el patró de socialització dels joves i considera que les xarxes són "una arma de doble fil", que permeten estar sempre connectats, però també poden aïllar. "El context social de desconnexió familiar fa més difícil ser-hi present tot i estar junts físicament", afegeix Rossy, que també assenyala la tecnologia com una de les causes principals d'aquest empitjorament.En aquesta direcció, tots coincideixen en el fet que és imprescindible que els adolescents sentin i percebin que tenen un coixí social sòlid. Un coixí que ara mateix està conformat principalment per les amistats, segons indiquen el 73% dels enquestats. "És el més normal del món", explica Porcar. Durant la infantesa, els nens i nenes s'emmirallen en els pares o en un adult de referència, com poden ser el professor o l'entrenador, i intenten replicar i perfeccionar tot el que veuen. En la seva transició cap a la personalitat adulta, però, volen canviar i passen a referenciar-se en els seus iguals. És per això que l'aïllament arran de la pandèmia ha tingut conseqüències tan crítiques. Quan assoleixen la maduresa, agafen les que consideren les millors fruites de cada cistella, quelcom a tenir en compte a l'hora de dissenyar els plans de salut mental.
La solució interpel·la tothom
Menys medicació i més mesures estructurals. És la fórmula que defensen els experts consultats per Nació i també el que ha apuntat el Govern, que fa uns mesos fins i tot va concretar un ple monogràfic al Parlament. Abans de res, és molt important discernir què és un problema de salut mental i què no. La delimitació conceptual és vital per no tractar crisis com si fossin patologies. "És normal no saber gestionar moltes de les coses que ens passen i que ens fan perdre la sensació de control", tranquil·litza Porcar, que reconeix que, tot i que es produeix un salt continu entre el benestar i el malestar psicològic, no es pot confiar exclusivament en la resiliència humana. "Cal un model preventiu per a persones sanes basat en l'educació emocional, que proporcioni les eines necessàries per identificar i gestionar els problemes", clama Marsà.Per superar les conseqüències per a la salut mental dels adolescents derivades de la pandèmia, Rossy, Porcar i Marsà tornen a coincidir: cal proporcionar l'espai necessari per relatar tot el que va passar, guanyar consciència emocional, i integrar les vivències a la persona. "Ens trobem amb joves amb estrès posttraumàtic", explica Rossy, que reitera la conveniència de gratar des de la comunicació i el record. Això interpel·la des de la família fins al professorat, passant pels professionals de la salut mental i la societat en general. A partir d'aquí, es podrà ordenar i proporcionar eines. "Ens hem d'emmirallar en el model d'intervenció anglès", considera Porcar.