17
de juny
de
2023, 21:00
Actualitzat:
19
de juny,
9:06h
Xavier Trias portava tota la setmana preparant el discurs per prendre possessió com a nou alcalde de la ciutat aquest dissabte. En paral·lel, mantenia contacte directe -trucades i reunions presencials- amb Ernest Maragall per travar un acord entre Junts i ERC per governar Barcelona de manera compartida. Res el feia pensar que hauria de canviar el guió, que tots els elements se li girarien en contra quan només quedava una hora per guanyar-se una segona oportunitat a Sant Jaume, que en lloc de tornar al poder hauria d'improvisar una intervenció de comiat. Una intervenció irada en el fons, fins i tot en les formes sempre pausades de Trias, un polític que les ha vist de tots colors i que va saber aglutinar el vot contrari a Ada Colau en les eleccions del 28-M, de les quals en va sortir vencedor. No n'ha tingut prou.
L'exalcalde no ha tingut més remei que entomar el destí -ja ho va fer el 2015, quan Colau el va vèncer en plena onada creixent de l'esquerra alternativa sorgida del 15-M i l'aparell de l'Estat es movia per desbancar-lo amb una acusació que es va revelar falsa pel compte a Suïssa- i consolar els fills i néts que s'han acostat fins al Saló de Cent del consistori per viure una tarda trista per als seus interessos. El discurs, amb la veu tremolosa en algun moment i més gestos dels habituals, ha tingut una frase clau: "Jo deia que, si no surto com a alcalde, que us bombin a tots!". Una sentència que li ha sortit de l'ànima i que serà l'epitafi d'una carrera política que l'ha portat a ser mà dreta de Jordi Pujol a Palau, a representar CiU a Madrid en l'etapa de José María Aznar a la Moncloa, a liderar l'oposició a Barcelona i a ocupar l'alcaldia de la ciutat.
Ara ja no farà res de tot això, perquè el seu compromís quan el van anar a buscar -fa aproximadament un any, quan Elsa Artadi, superada per unes enquestes adverses que en alguns casos li pronosticaven tres regidors, vuit menys dels que acabaria obtenint Trias, va plegar- Jordi Sànchez i Jordi Turull per ser la cara visible a Barcelona. Va fer tres demandes: triar ell mateix la llista que l'acompanyaria, tenir plena potestat sobre la política d'aliances i la garantia -dins del possible- que apostar per ell suposaria pugnar per la victòria contra Ada Colau i Jaume Collboni. Només quan va veure que les enquestes el situaven en la pomada va acabar donant el pas definitiu per presentar-se. No era estrany veure'l passejant pel Turó Park amb una carpeta blanca de Junts i reunint-se amb gent a la Farga del carrer Beethoven, el seu bar de referència.
Xavier Trias, aquest dissabte. Foto: Ricard Novella
En campanya, Trias ja va donar pistes d'estar de tornada de tot, sense -això sí- la contundència exhibida aquest dissabte al Saló de Cent. "Va suelto", sostenien a l'equip de campanya, a mig camí de l'entusiasme -la victòria era possible- i el temor a una relliscada si se sortia massa del guió. Hi havia vegades que era inevitable, com quan, des del Parc de l'Espanya Industrial de Sants-Montjuïc, l'exalcalde va reivindicar sense embuts la manera de fer de Convergència. "Foteu-vos", va expressar sobre les crítiques a la manera de fer pactista -inspirada en la vella CDC, que ell mateix va contribuir a enterrar després de la confessió de Pujol, a qui va recomanar "desaparèixer"- que volia imprimir a la política d'aliances. Tanta cura a l'hora d'ampliar la política de pactes de Junts i, al final, una aliança peculiar -PSC, comuns i PP- l'ha acabat desplaçant.
L'ombra de Colau, a qui ha mirat fixament durant el discurs, l'ha perseguit des del 2015. Primer va veure's derrotat per ella després d'una campanya dubitativa, amb més por que convicció, acompanyat d'un Artur Mas -present al Saló de Cent, epicentre de les crítiques de la ja exalcaldessa al voltant de la corrupció i el 3%- que va polaritzar en excés el duel amb qui en aquell moment era una activista reconeguda per la lluita en matèria d'habitatge. Vuit anys després, Trias no n'ha tingut prou guanyant-la a les urnes. I Collboni, a qui havia elogiat en campanya -sostenia que compartien "model", i no eren poques les veus que parlen de reunions prèvies a la campanya per bastir ponts també de cara a la Diputació-, no l'ha ajudat.
Al contrari. Ha tornat a ser el marmessor d'un pacte per desplaçar la llista més votada, i de retruc ha deixat Trias sense la redempció que, sempre segons el seu equip, es mereixia després de l'afer del compte a Suïssa. El moviment a tres bandes també deixa tocat Junts com a partit, perquè no podrà governar Barcelona -l'equip estava dissenyat en el marc del pacte amb ERC, amb qui l'exalcalde s'ha entès a tots nivells en dues setmanes- i dificulta l'acord -vigent en l'últim mandat- amb el PSC a la Diputació. No hi ha hagut redempció, no hi ha hagut segona part, no hi ha hagut retorn al despatx. El "que us bombin" ressonarà uns quants dies, fins que Collboni agafi velocitat de creuer i arribin les eleccions del 23-J. Uns comicis en què Junts farà servir la fotografia del Saló de Cent per projectar-se com a peça de caça major de l'Estat.