20
de desembre
del
2023
El 20 de desembre del 1973, el cotxe que duia l'almirall Luis Carrero Blanco, president del govern espanyol i veritable home fort del règim franquista, va saltar pels aires al carrer de Claudio Coello de Madrid, en ple barri de Salamanca. L'esdeveniment ha quedat en la memòria d'una generació i va assenyalar l'inici del declivi de la dictadura. Amb un Franco molt afeblit, el crim, perpetrat per ETA, va deixar el sistema desnortat.
Sobre aquell 20 de desembre s'han escrit llibres, s'han realitzat films i documentals, i, sobretot, s'ha desfermat tota mena de literatura i teories conspiratives. Fa uns dies, la família de l'almirall va mostrar el seu convenciment que ETA no havia estat la causant del magnicidi. Encara que aquell cas està força aclarit, restaran sempre preguntes obertes, com correspon als grans magnicidis. Aquí teniu 10 qüestions que ajuden a interpretar el personatge, el context i la Transició que ens ha dut fins aquí.
Luis Carrero Blanco era un oficial de la marina, en una família de militars d'ideologia conservadora, monàrquica i profundament catòlica. Sembla que no va participar en la conspiració militar del 1936, però de seguida es va posicionar en el bàndol revoltat. Era aleshores capità de corbeta i professor de l'Escola Naval. Un germà seu va ser afusellat pels republicans a Almeria. De ploma fluida, va anar acostant-se a l'entorn de Franco a través de l'elaboració d'informes sobre geopolítica. Acabada la guerra, un d'aquests informes li obriria les portes del poder. Carrero no era un aliadòfil ni amagava les simpaties pel feixisme, però a diferència de Serrano Suñer i la majoria del cercle proper al dictador, entusiasmats amb Hitler i la possible entrada a la Segona Guerra Mundial, aconsellava esperar i ser prudent. Franco el va fer sotssecretari de la presidència.
Tot el contrari. Carrero sempre va ser un home molt reaccionari. Compartia, a més, totes les fòbies pròpies dels anys fundacionals del règim. El seu llibre España y el mar està farcit de frases com aquesta: "España, paladín de la Fe de Cristo, está otra vez en pie contra el verdadero enemigo: el judaísmo". Ho recordava el periodista Carlos Hernández en aquest article. Les seves obsessions eren el comunisme, el liberalisme, la maçoneria i el sionisme. En les reedicions dels anys 60, aquestes expressions van desaparèixer. Dit això, era més un ultraconservador que un feixista. Era monàrquic i va apostar fort per l'operació Joan Carles de Borbó com a successor de Franco. Això el va enfrontar amb el sector més ultra del falangisme.
En un article al diari El País de fa anys, el filòsof Josep Ramoneda explicava una anècdota deliciosa: en la inauguració d'una exposició al CCCB sobre Ràdio Barcelona, acompanyant el rei Joan Carles I, van passar per un espai dedicat a l'atemptat a Carrero. El monarca es va girar i li va dir: "Si això no hagués passat, ni tu ni jo estaríem aquí". "Per què?". "Perquè les condicions de Carrero no les hagués pogut acceptar".
L'ascens fulgurant de Carrero es va produir els anys 50. I va venir de la mà de la seva eficàcia gris a l'hora de preparar el Concordat del 1953 amb el Vaticà i els acords de Madrid amb els Estats Units. Després, quan va quedar clar que la política autàrquica defensada per Falange duia el país al precipici, Carrero es va convertir en el protector d'un nucli de joves tecnòcrates, molts d'ells membres de l'Opus Dei. Va facilitar que, a finals dels 50, dirigissin l'economia amb el Pla d'Estabilització. El català Laureano López Rodó, opusdeista brillant, va ser el seu braç dret i gairebé confessor. Era també dels més conservadors dels tecnòcrates. Davant el poder creixent de Carrero i el seu equip, es va formar una potent oposició interna nodrida per altres ambicions, com Manuel Fraga, i tota la gent del Movimiento. També és cert que entorn el Pla d'Estabilització van col·laborar amb l'equip de Carrero experts allunyats del règim com l'economista Joan Sardà o figures liberals com Fabià Estapé. El vincle entre el Cercle d'Economia i López Rodó era estret.
Carrero era un home de Franco, però no era un íntim del cercle del Pardo. L'obsessió de l'almirall per assegurar la successió en la persona de Joan Carles de Borbó -que es va proclamar el 1969- generava incomoditats. Però quan Carmen Martínez Bordiu, la neta del dictador, es va casar amb un altre Borbó, Alfons, cosí del príncep designat, la tensió entre Carrero i la família, en especial el gendre de Franco, el marquès de Villaverde, va augmentar. Sectors ultres pressionaven per modificar la decisió del dictador i apostaven per Alfons de Borbó com a hereu.
Cap hipòtesi ha pogut qüestionar que el magnicidi va ser preparat de manera minuciosa per un comando d'ETA liderat per José Miguel Beñarán, Argala. La "facilitat" de l'atemptat troba la millor resposta en la sensació d'impunitat d'un règim que havia vençut una guerra civil, havia arrasat els derrotats i havia imposat un sistema de terror. No existia precedents d'atemptats contra membres del govern sota el franquisme. Per això el règim va quedar superat pel fet.
Aquest és el personatge entorn el magnicidi que ha nodrit més les especulacions sobre possibles conspiracions alienes a ETA. Suposadament, un home amb gavardina blanca s'hauria vist amb Argala a l'hotel Mindanao de Madrid i li hauria lliurat un sobre amb dades del recorregut diari de l'almirall cada matí. Qui era? Algú de la CIA? Dels serveis secrets espanyols? Un membre de l'oposició ben informat? En realitat, ni tan sols està clar que existís. S'ha dit que podia haver estat una pista falsa llançada per Eva Forest, dona del dramaturg Alfonso Sastre i implicada en l'estructura informativa que va ajudar ETA a Madrid. El que sí que és cert és que els membres d'ETA van rebre informació de Carrero de persones de l'entorn de Forest.
L'atemptat es va produir a poca distància de l'ambaixada nord-americana a Madrid. El dia abans de l'atemptat, a més, Carrero es va entrevistar amb Henry Kissinger, secretari d'Estat nord-americà, i es van extremar les mesures de seguretat en aquella zona. Això i les suposades tensions entre l'almirall i Washington han alimentat versions màgiques de la impossibilitat que els EUA no s'adonessin del que es perpetrava. Però fins ara cap document desclassificat de Wikileaks dona cap senyal d'aquesta hipòtesi. Tres mesos abans, els EUA sí que havien intervingut activament en el cop militar a Xile. Creure que l'Administració Nixon podia tenir cap interès a fer desaparèixer el cap de govern d'un país aliat i anticomunista és ridícul. Altra cosa és que des de Washington veiessin Carrero com un home poc dúctil pels temps que venien.
El magnicidi va donar prestigi a ETA al País Basc i entre l'oposició antifranquista. Aquell va ser el cop més fort rebut per la dictadura i va condicionar el futur. És improbable que una figura com l'almirall hagués pogut evitar la Transició, però potser l'hagués alentit. Joan Carles I no hagués pogut bandejar Carrero amb la facilitat amb què ho va fer amb el seu successor, Carlos Arias Navarro. Beneficiari polític aquest, al capdavall, d'un crim que com a ministre de la Governació no va ser capaç d'evitar. Va ser surrealista que Franco el designés, però no hi havia un candidat clar. El dictador no suportava qui era vicepresident del govern, Torcuato Fernández Miranda, i aquí sí que el nucli del Pardo va influir en favor d'un Arias que formava part de la cort del Pardo.
La figura de Carrero continua generant diverses interpretacions. El fet que la seva etapa d'hegemonia, la dels tecnòcrates, vingués de la mà de la liberalització econòmica ha generat confusions, com hem dit. Hi ha la tendència a explicar Carrero com l'home que va començar a preparar l'evolució cap a la democràcia. Les declaracions d'un dels nets de l'almirall van per aquí i quan acusa el búnquer del règim de ser l'autor de l'atemptat delata la voluntat de blanquejar la figura de Carrero.
No se sap. En el discurs de cap d'any, Franco va sorprendre amb una frase que situada en aquell moment és com a mínim estranya. "És tasca de l'home polític convertir el mal en bé. No en va diu l'adagi popular que no hi ha mal que per bé no vingui". Els més malpensats poden nodrir les teories conspiranoiques. El cert és que la mort de Carrero va ser viscuda com una tragèdia pel dictador i ho va ser. Potser hi ha en la frase de Franco un senyal més del cinisme de qui està acostumat a sobreviure a tots els embats i a saber treure profit de totes les situacions.
Pels qui, malgrat tot, siguin amants del misteri, l'esmentat article de Josep Ramoneda aporta una altra dada si més no sorprenent. Hi explica que en una trobada junt amb José Martí Gómez amb qui fou ministre de l'Interior durant la Transició, Rodolfo Martín Villa, just en el mateix despatx que havia ocupat Carrero al passeig de la Castellana, el ministre els va assenyalar una parada d'autobús que s'hi podia veure. El dia de la trobada Carrero-Kissinger, un agent de l'FBI va estar una estona observant per la finestra i va comentar que hi havia una persona asseguda a la parada que no havia agafat cap autobús. Sembla que ningú li va fer cas. Però aquella persona formava part del comando d'ETA que l'endemà assassinaria l'almirall.
Sobre aquell 20 de desembre s'han escrit llibres, s'han realitzat films i documentals, i, sobretot, s'ha desfermat tota mena de literatura i teories conspiratives. Fa uns dies, la família de l'almirall va mostrar el seu convenciment que ETA no havia estat la causant del magnicidi. Encara que aquell cas està força aclarit, restaran sempre preguntes obertes, com correspon als grans magnicidis. Aquí teniu 10 qüestions que ajuden a interpretar el personatge, el context i la Transició que ens ha dut fins aquí.
Qui era Carrero Blanco?
Luis Carrero Blanco era un oficial de la marina, en una família de militars d'ideologia conservadora, monàrquica i profundament catòlica. Sembla que no va participar en la conspiració militar del 1936, però de seguida es va posicionar en el bàndol revoltat. Era aleshores capità de corbeta i professor de l'Escola Naval. Un germà seu va ser afusellat pels republicans a Almeria. De ploma fluida, va anar acostant-se a l'entorn de Franco a través de l'elaboració d'informes sobre geopolítica. Acabada la guerra, un d'aquests informes li obriria les portes del poder. Carrero no era un aliadòfil ni amagava les simpaties pel feixisme, però a diferència de Serrano Suñer i la majoria del cercle proper al dictador, entusiasmats amb Hitler i la possible entrada a la Segona Guerra Mundial, aconsellava esperar i ser prudent. Franco el va fer sotssecretari de la presidència.
Era un liberalitzador del franquisme?
Tot el contrari. Carrero sempre va ser un home molt reaccionari. Compartia, a més, totes les fòbies pròpies dels anys fundacionals del règim. El seu llibre España y el mar està farcit de frases com aquesta: "España, paladín de la Fe de Cristo, está otra vez en pie contra el verdadero enemigo: el judaísmo". Ho recordava el periodista Carlos Hernández en aquest article. Les seves obsessions eren el comunisme, el liberalisme, la maçoneria i el sionisme. En les reedicions dels anys 60, aquestes expressions van desaparèixer. Dit això, era més un ultraconservador que un feixista. Era monàrquic i va apostar fort per l'operació Joan Carles de Borbó com a successor de Franco. Això el va enfrontar amb el sector més ultra del falangisme. En un article al diari El País de fa anys, el filòsof Josep Ramoneda explicava una anècdota deliciosa: en la inauguració d'una exposició al CCCB sobre Ràdio Barcelona, acompanyant el rei Joan Carles I, van passar per un espai dedicat a l'atemptat a Carrero. El monarca es va girar i li va dir: "Si això no hagués passat, ni tu ni jo estaríem aquí". "Per què?". "Perquè les condicions de Carrero no les hagués pogut acceptar".
Quins eren els seus amics i enemics dins del règim?
L'ascens fulgurant de Carrero es va produir els anys 50. I va venir de la mà de la seva eficàcia gris a l'hora de preparar el Concordat del 1953 amb el Vaticà i els acords de Madrid amb els Estats Units. Després, quan va quedar clar que la política autàrquica defensada per Falange duia el país al precipici, Carrero es va convertir en el protector d'un nucli de joves tecnòcrates, molts d'ells membres de l'Opus Dei. Va facilitar que, a finals dels 50, dirigissin l'economia amb el Pla d'Estabilització. El català Laureano López Rodó, opusdeista brillant, va ser el seu braç dret i gairebé confessor. Era també dels més conservadors dels tecnòcrates. Davant el poder creixent de Carrero i el seu equip, es va formar una potent oposició interna nodrida per altres ambicions, com Manuel Fraga, i tota la gent del Movimiento. També és cert que entorn el Pla d'Estabilització van col·laborar amb l'equip de Carrero experts allunyats del règim com l'economista Joan Sardà o figures liberals com Fabià Estapé. El vincle entre el Cercle d'Economia i López Rodó era estret.
Per què el detestava la família del dictador?
Carrero era un home de Franco, però no era un íntim del cercle del Pardo. L'obsessió de l'almirall per assegurar la successió en la persona de Joan Carles de Borbó -que es va proclamar el 1969- generava incomoditats. Però quan Carmen Martínez Bordiu, la neta del dictador, es va casar amb un altre Borbó, Alfons, cosí del príncep designat, la tensió entre Carrero i la família, en especial el gendre de Franco, el marquès de Villaverde, va augmentar. Sectors ultres pressionaven per modificar la decisió del dictador i apostaven per Alfons de Borbó com a hereu.
Per què va ser tan "fàcil" el magnicidi?
Cap hipòtesi ha pogut qüestionar que el magnicidi va ser preparat de manera minuciosa per un comando d'ETA liderat per José Miguel Beñarán, Argala. La "facilitat" de l'atemptat troba la millor resposta en la sensació d'impunitat d'un règim que havia vençut una guerra civil, havia arrasat els derrotats i havia imposat un sistema de terror. No existia precedents d'atemptats contra membres del govern sota el franquisme. Per això el règim va quedar superat pel fet.
Qui era "l'home de la gavardina blanca"?
Aquest és el personatge entorn el magnicidi que ha nodrit més les especulacions sobre possibles conspiracions alienes a ETA. Suposadament, un home amb gavardina blanca s'hauria vist amb Argala a l'hotel Mindanao de Madrid i li hauria lliurat un sobre amb dades del recorregut diari de l'almirall cada matí. Qui era? Algú de la CIA? Dels serveis secrets espanyols? Un membre de l'oposició ben informat? En realitat, ni tan sols està clar que existís. S'ha dit que podia haver estat una pista falsa llançada per Eva Forest, dona del dramaturg Alfonso Sastre i implicada en l'estructura informativa que va ajudar ETA a Madrid. El que sí que és cert és que els membres d'ETA van rebre informació de Carrero de persones de l'entorn de Forest.
Per què la sospita de la pista nord-americana?
L'atemptat es va produir a poca distància de l'ambaixada nord-americana a Madrid. El dia abans de l'atemptat, a més, Carrero es va entrevistar amb Henry Kissinger, secretari d'Estat nord-americà, i es van extremar les mesures de seguretat en aquella zona. Això i les suposades tensions entre l'almirall i Washington han alimentat versions màgiques de la impossibilitat que els EUA no s'adonessin del que es perpetrava. Però fins ara cap document desclassificat de Wikileaks dona cap senyal d'aquesta hipòtesi. Tres mesos abans, els EUA sí que havien intervingut activament en el cop militar a Xile. Creure que l'Administració Nixon podia tenir cap interès a fer desaparèixer el cap de govern d'un país aliat i anticomunista és ridícul. Altra cosa és que des de Washington veiessin Carrero com un home poc dúctil pels temps que venien.
A qui va beneficiar l'assassinat?
El magnicidi va donar prestigi a ETA al País Basc i entre l'oposició antifranquista. Aquell va ser el cop més fort rebut per la dictadura i va condicionar el futur. És improbable que una figura com l'almirall hagués pogut evitar la Transició, però potser l'hagués alentit. Joan Carles I no hagués pogut bandejar Carrero amb la facilitat amb què ho va fer amb el seu successor, Carlos Arias Navarro. Beneficiari polític aquest, al capdavall, d'un crim que com a ministre de la Governació no va ser capaç d'evitar. Va ser surrealista que Franco el designés, però no hi havia un candidat clar. El dictador no suportava qui era vicepresident del govern, Torcuato Fernández Miranda, i aquí sí que el nucli del Pardo va influir en favor d'un Arias que formava part de la cort del Pardo.
Per què la família s'apunta a la conspiranoia?
La figura de Carrero continua generant diverses interpretacions. El fet que la seva etapa d'hegemonia, la dels tecnòcrates, vingués de la mà de la liberalització econòmica ha generat confusions, com hem dit. Hi ha la tendència a explicar Carrero com l'home que va començar a preparar l'evolució cap a la democràcia. Les declaracions d'un dels nets de l'almirall van per aquí i quan acusa el búnquer del règim de ser l'autor de l'atemptat delata la voluntat de blanquejar la figura de Carrero.
Per què Franco va dir que "no hi ha mal que per bé no vingui"?
No se sap. En el discurs de cap d'any, Franco va sorprendre amb una frase que situada en aquell moment és com a mínim estranya. "És tasca de l'home polític convertir el mal en bé. No en va diu l'adagi popular que no hi ha mal que per bé no vingui". Els més malpensats poden nodrir les teories conspiranoiques. El cert és que la mort de Carrero va ser viscuda com una tragèdia pel dictador i ho va ser. Potser hi ha en la frase de Franco un senyal més del cinisme de qui està acostumat a sobreviure a tots els embats i a saber treure profit de totes les situacions. Pels qui, malgrat tot, siguin amants del misteri, l'esmentat article de Josep Ramoneda aporta una altra dada si més no sorprenent. Hi explica que en una trobada junt amb José Martí Gómez amb qui fou ministre de l'Interior durant la Transició, Rodolfo Martín Villa, just en el mateix despatx que havia ocupat Carrero al passeig de la Castellana, el ministre els va assenyalar una parada d'autobús que s'hi podia veure. El dia de la trobada Carrero-Kissinger, un agent de l'FBI va estar una estona observant per la finestra i va comentar que hi havia una persona asseguda a la parada que no havia agafat cap autobús. Sembla que ningú li va fer cas. Però aquella persona formava part del comando d'ETA que l'endemà assassinaria l'almirall.