"ERC ha tirat per la borda la legislatura". Amb aquesta contundència resumia fa uns dies en una
entrevista a NacióXavier Pellicer, de la
CUP, el balanç de la primera legislatura sota presidència republicana en quatre dècades. La formació anticapitalista la va iniciar amb esperit constructiu, remant a favor d'una majoria del 52%, facilitant la investidura de
Pere Aragonès i sent decisiva per la governabilitat. Però es va desmarcar de l'executiu d'ERC i Junts en trobar poc ambiciosos socialment els primers pressupostos d'Aragonès. Des de llavors ha exigit un "veritable" gir a l'esquerra per part d'ERC.
La formació anticapitalista encapçala l'etapa amb les mans lliures per carregar contra ERC i Junts per no haver estat capaços de fer valer la majoria independentista. També té l'oportunitat per
captar votants d'ERC que consideren que les transformacions socials de la legislatura han estat insuficients. Però afronta els comicis en un moment intern complex, en ple procés de refundació, i sense un candidat reconeixible. Quines són les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats amb les quals compta la CUP de cara als comicis?
Debilitat: la refundació i sense candidat
L'avançament electoral ha agafat la CUP en ple debat intern per refundar-se en el que es coneix com el
Procés de Garbí, que ha de servir per dibuixar el full de ruta dels anticapitalistes en els següents anys. La irrupció de les eleccions ha impactat quan les línies estratègiques encara no estan definides. De fet, per l'avenç electoral, la CUP ha congelat la refundació. A això, se li suma el poc temps per posicionar al centre un cap de llista.
Carles Riera, el dirigent més veterà i conegut que queda al grup parlamentari després de la
marxa d'Eulàlia Reguant, no pot repetir perquè ja haurà exhaurit el límit dels dos mandats fixat per la formació. Així, al debat intern se li suma la necessitat d'elegir un candidat que, en temps rècord, pugui conquerir el seu lloc en la batalla.
Amenaça: irrellevància pel trencament dels blocs
Des de l'esclat del procés fins aquesta legislatura, la CUP ha tingut gairebé sempre la clau per permetre la governabilitat dels executius d'ERC i Junts. En el moment que la dinàmica de blocs s'ha trencat per l'etapa postprocés i s'han evidenciat noves aliances entre l'independentisme i el PSC i els comuns, els anticapitalistes poden perdre la seva
incidència, també per la seva voluntat de posicionar-se en màxims. En cas que en les negociacions postelectorals entre els principals partits no es prioritzi l'eix nacional, com ja ha anat passant aquesta legislatura, la formació té el risc de no ser decisiva i, per tant, de situar-se més al córner. Una altra amenaça és la irrupció del
quart espai independentista de Jordi Graupera i Clara Ponsatí, que podria fer forat entre l'electorat cupaire.
Fortalesa: sempre independentistes
La CUP, en el que es va presentar com un exercici de responsabilitat a favor de l'independentisme, va permetre la investidura d'Aragonès, fent valdre la
majoria del 52% malgrat que els accents interns són diferents en aquest tema. Durant tota la legislatura ha remat a favor d'aquesta proposta, fins i tot en aquests últims pressupostos, plantejant que es tiressin endavant amb un acord ERC-Junts-CUP. No ho ha aconseguit, però s'ha mantingut ferma amb la reivindicació mentre els republicans seguien pactant amb Pedro Sánchez i en els darrers mesos també ho feia Carles Puigdemont. En aquest sentit, té les mans lliures per criticar republicans i juntaires d'haver desaprofitat una governabilitat que tingués al centre la proposta nacional i bloquejar a Madrid.
Oportunitat: la proposta netament d'esquerres en emergència social
"No ens alimenten molles, volem el pa sencer" ha estat sens dubte un dels eslògans més populars de la CUP. La formació, sempre inconformista, ha remat a favor de posar en escac el govern espanyol per avançar nacionalment, però sense oblidar la prioritat de la millora social en plena emergència. Ha situat com a prioritat recursos pel
dret a l'habitatge en les negociacions pressupostàries, però també lluitant als carrers al costat dels sindicats. La defensa dels serveis públics com a bandera i l'exigència que la crisi la paguin els rics han estat altres de les reivindicacions clau. Aquesta ambició pot atraure un electorat que havia confiat en ERC i que ha vist insuficients les mesures impulsades sota la presidència d'Aragonès.
