Semblava que la dimissió del director de la presó de Mas d’Enric podia satisfer una part dels funcionaris de presons, que aquestes setmanes ha augmentat la pressió aprofitant-se de l’assassinat d’una cuinera a mans d’un pres condemnat per homicidi. Aquest dijous, però, una colla de funcionaris descontents amb els seus propis sindicats han tornat a bloquejar les presons de Brians 1 i Brians 2 perquè no estan d’acord que es negociï amb el Departament de Justícia sense que hagin dimitit ni la consellera Gemma Ubasart ni el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó.
La represa de les protestes demostra que la conselleria s’equivoca si pretén apaivagar la tensió fent rodar caps. Aquests dies, els representants dels funcionaris que han tingut a bé de mostrar-se tal com són fent declaracions davant dels mitjans han deixat clar que les peticions de dimissió busquen essencialment un canvi en el sistema penitenciari català, que consideren que és massa tou amb els reclusos. Per això parlen de “càrrecs obsolets”, com si els nous temps requerissin un exercici de l’autoritat que passi obligatòriament per l’ús de les armes i no per una aposta per un règim cada cop més obert, que és el que s’ha demostrat que funciona.
Que el perfil dels reclusos està canviant és una evidència que no nega ningú. Que a les presons catalanes hi falta personal, també, com ho és que abans que esclatés el conflicte el Departament ja havia iniciat els tràmits per contractar reforços. Però més enllà dels responsables polítics i de les mesures que calgui prendre, el cert és que la taxa de reincidència dels presos ha baixat del 40 al 21% en 12 anys.
Si alguna cosa il·lustra bé la diferència entre una tirania i un sistema que es vol democràtic és la manera com tracta la població reclusa. En un sistema democràtic, les persones privades de llibertat tenen drets perquè (oh!) són persones. Semblava que l’empresonament dels membres del Govern ens havia ensenyat alguna cosa sobre això, però al final ha resultat que aquella experiència només havia de servir per arreplegar un bon grapat de vots amb l’explotació del xantatge emocional.
Els funcionaris de presons poden protestar si creuen que les seves condicions de treball han de millorar, i tant que sí. Però no poden pretendre deixar de treballar sense haver convocat cap vaga, ni poden tenir com a objectiu, per pur capteniment ideològic, canviar un sistema que funciona. I, sobretot, no tenen cap dret a protestar trepitjant els drets fonamentals dels presos, que cada cop que els funcionaris bloquegen les presons es veuen injustament aïllats i privats de coses tan bàsiques com fer els àpats quan toca, comunicar-se amb l’exterior segons el règim establert o comparèixer davant d’un jutge.
Si el Govern fos ferm en tot això, i l’única cosa que el preocupés no fos quedar malament, potser tot plegat hauria quedat clar fa setmanes. Al capdavall, els executius aniran canviant, però els funcionaris de presons continuaran allà, havent de gestionar una tensió dins de les presons que ells mateixos estan generant.