09
de juliol
de
2020
Actualitzat:
19
de novembre,
9:56h
Pol Madí (Lloret - Blanes 1994) però viu a Santa Maria de Palautordera des de fa vuit anys i en fa cinc que viu amb parella. És professor d'institut i d'universitat i és membre del col·lectiu LGBTI. En aquesta entrevista destaca el pas endavant que ha fet el municipi amb un seguit d'accions per visualitzar aquest col·lectiu que sempre ha estat en un segon pla però reivindica que el Baix Montseny ha de fer un pas més enllà i crear un Servei d'Atenció a la Diversitat (SAI) per donar un impuls definitiu al moviment perquè deixi de ser una qüestió simbòlica. Posa èmfasi en la importància de l'escola per entendre la pluralitat i la diversitat en tots els sentits i li preocupa els passos enrere en el guany de llibertats guanyades amb l'auge de l'extrema dreta i l'al·lucinant sentència del Tribunal Suprem en prohibir la bandera amb els colors de l'Arc de Sant Martí als edificis públics.
- Falta molta educació i sensibilització per sentir-vos tractats amb respecte?
- És la pregunta del milió. És cert que als darrers anys hem guanyat bastant amb visibilització pública però hi ha molta feina a fer, sobretot en campanyes de sensibilització i en polítiques LGBTI.
- Sembla que cada vegada hi ha més consciència en aquest sentit i amb motiu del Dia de l'Orgull, el passat 28 de juny a molts municipis es va fer un seguit d'activitats per fer visible el col·lectiu. Ho conceps d'aquesta manera?
- És cert que s'ha fet un pas important i un gir cap a la diversitat, per exemple a Santa Maria de Palautordera que és on visc, i és una qüestió que em fa molt feliç, però no només a mi sinó també la bona rebuda que les iniciatives han tingut en l'àmbit de poble. M'ha agradat molt veure els nens que juguen a la plaça de la Vila, on s'han pintat dos bancs amb els colors de l'Arc de Sant Martí, i s'asseuen en aquests bancs de manera inconscient i això és una manera de fer visible i reivindicar una causa que a Santa Maria de Palautordera havia estat sempre en un segon pla.
- Però no deixa de ser una acció simbòlica no?
- Sempre hi ha qui creu que podria haver-se fet més però per començar és una manera que la gent comenci a integrar des de l'espai públic un tema important com aquest però encara hi ha molta feina a fer.
- Quin hauria de ser el següent pas?
- El més destacat que s'hauria de fer és la creació definitiva del Servei d'Atenció a la Diversitat (SAI). A tota la zona del Baix Montseny no en disposem de cap encara i estaria bé i recomanable que es teixís una aliança entre tots els municipis del Baix Montseny, ja que segur que es donaria un impuls definitiu a la causa LGBTI.
- Considera que a la ciutadania en general li falta més informació del que és el col·lectiu LGBTI?
- Sí, i tant. Quan em refereixo a una campanya de visibilització és perquè encara predominen bastants tòpics sobre el que és col·lectiu, sobre el que és el que reivindiquen, sobre el que se celebra el Dia de l'Orgull. Per això la creació d'aquests espais com el SAI serviria per desenvolupar polítiques de conscienciació en l'àmbit de comunicació, d'explicar quins són els problemes reals, ja que moltes vegades es pensa que les agressions LGBTI són accions puntuals. Doncs bé des de l'Observatori contra l'homofòbia o des del Servei d'Atenció LGBTI de Barcelona s'ha demostrat que l'any passat, per exemple, hi ha hagut més de cent casos d'agressió.
- Les agressions homòfobes com les hauríem d'entendre: Falta de cultura, falta de solidaritat, falta d'entendre la societat o podem dir de manera directa que és feixisme pur?
- En l'àmbit estatal, però també a Catalunya, l'auge de l'extrema dreta i dels moviments més autoritaris ha fet molt de mal. Hem fet petites passes cap enrere, dic petites però per nosaltres són grans passes enrere. Com dius és una falta de cultura i d'arribar a l'educació de base. Sempre dic que tot està molt relacionat i aquests moviments que hi ha actualment, no només en temes LGBTI sinó també feminisme, antiracisme, antifeixisme... tots van units. Al cap i a la fi és una manera d'educar en la pluralitat, la diversitat i el respecte cap als altres. L'homofòbia no és res més que l'odi cap a allò que es desconeix.
- Se senten etiquetades les persones que formen el col·lectiu LGBTI?
- Sí, ens posen etiquetes i molta gent creu que tocar als nens ja és transformar-los en persones del col·lectiu quan no té res a veure una cosa amb l'altra. Una persona no tria convertir-se en LGBTI si neix i s'ha de passar un procés fins que t'acceptes a tu mateix i comences a viure plenament amb la identitat que tu saps que ets és un llarg camí que cada vegada costa menys de recórrer però el camí sempre és difícil i l'homofòbia està molt interioritzada a la societat i ve per aquesta educació, diria que patriarcal, que els homes han de ser d'una determinada manera.
- És una qüestió per treballar també a l'escola?
- És l'espai on s'hauria de posar el focus. La infància és la més important de totes. Des del meu punt de vista seria interessant poder fer polítiques d'integració i fer tallers LGBTI a escala municipal, però a les escoles també perquè avui segueix sent un espai on hi ha una forta reacció homofòbica. En l'àmbit social caldrien accions de visibilització de persones LGBTI i sense anar més lluny a Santa Maria de Palautordera tenim referents bastant potents, desenvolupament de campanyes. Tot plegat ajudaria bastant a entendre que no és només el fet d'"Estima a qui vulguis", sinó de tenir voluntat d'integrar el col·lectiu en molts àmbits. El factor generacional és imprescindible en aquest aspecte.
- El seu procés ha estat complicat?
- En l'àmbit familiar no. Quan vaig parlar amb la meva mare quan tenia divuit anys que va ser el moment que me'n vaig adonar d'una manera definitiva va ser una cosa molt natural, ja que a casa meva sempre hem estat educats cap al respecte i la diversitat. A casa no hi va haver cap canvi. Ho vaig fer quan ja feia uns mesos que anava amb la meva parella, la vaig portar a casa i vaig dir aquesta és la meva parella i res més a parlar. A l'escola va ser una mica més complex perquè aquí s'ajunta la discriminació per orientació de sexe amb un procés en el qual quan som petits no sabem qui som. A mi em va costar bastant i potser això m'ha fet desenvolupar un caràcter més tímid. El factor generacional
- El fet que existeixi el 28J és per una qüestió que la situació no és prou normalitzada. Seria bo que una diada com aquesta no hi hagués de ser?
- Mira és un tema que em posa molt nerviós. M'empipa que hi hagi gent que pensi que si existeix el Dia de l'Orgull, perquè no hi ha el Dia de l'Orgull Heterosexual. La resposta sempre és la mateixa, els heterosexuals no van pel carrer amb el perill de poder ser agredits físicament, que els insultin, no viure amb el perill que a la feina puguin patir bullying per la seva orientació sexual o fins i tot que els acabin fent fora de la feina. Això passa. Mentre segueixen passant aquestes situacions i siguem discriminats s'ha de continuar celebrant el 28J.
- La Covid-19 també ha afectat al col·lectiu LGBTI i enguany el 28J s'ha hagut de celebrar de manera virtual. La prioritat d'enguany era reivindicar el col·lectiu Trans...
- Sí perquè les xifres que tenim a Catalunya són esfereïdores. El noranta per cent de les persones transsexuals pateixen atur. És una qüestió que no es coneix prou bé i s'hauria d'explicar millor i, sobretot, que la gent entengués que la feina que queda per fer és molta.
- I de la sentència del Tribunal Suprem què en pensa?
- És al·lucinant. La sentència ve a dir que la bandera amb els colors de l'Arc de Sant Martí és una bandera ideològica i política. Tradicionalment s'ha relacionat amb les esquerres, però és que la causa LGBTI no estén d'ideologies, ni dretes, esquerres o centres. Va molt més enllà d'això, no té res a veure amb política i que s'emmarqui aquesta bandera de reivindicació ideològica ens condemna altra vegada a l'ostracisme i esbiaixa el moviment. Em preocupa que no surtin referents públics de tots els àmbits socials, polítics i culturals a queixar-se d'això i a posar el crit al cel. És una sentència per agradar als col·lectius de l'extrema dreta.
- Falta molta educació i sensibilització per sentir-vos tractats amb respecte?
- És la pregunta del milió. És cert que als darrers anys hem guanyat bastant amb visibilització pública però hi ha molta feina a fer, sobretot en campanyes de sensibilització i en polítiques LGBTI.
- Sembla que cada vegada hi ha més consciència en aquest sentit i amb motiu del Dia de l'Orgull, el passat 28 de juny a molts municipis es va fer un seguit d'activitats per fer visible el col·lectiu. Ho conceps d'aquesta manera?
- És cert que s'ha fet un pas important i un gir cap a la diversitat, per exemple a Santa Maria de Palautordera que és on visc, i és una qüestió que em fa molt feliç, però no només a mi sinó també la bona rebuda que les iniciatives han tingut en l'àmbit de poble. M'ha agradat molt veure els nens que juguen a la plaça de la Vila, on s'han pintat dos bancs amb els colors de l'Arc de Sant Martí, i s'asseuen en aquests bancs de manera inconscient i això és una manera de fer visible i reivindicar una causa que a Santa Maria de Palautordera havia estat sempre en un segon pla.
- Però no deixa de ser una acció simbòlica no?
- Sempre hi ha qui creu que podria haver-se fet més però per començar és una manera que la gent comenci a integrar des de l'espai públic un tema important com aquest però encara hi ha molta feina a fer.
- Quin hauria de ser el següent pas?
- El més destacat que s'hauria de fer és la creació definitiva del Servei d'Atenció a la Diversitat (SAI). A tota la zona del Baix Montseny no en disposem de cap encara i estaria bé i recomanable que es teixís una aliança entre tots els municipis del Baix Montseny, ja que segur que es donaria un impuls definitiu a la causa LGBTI.
Quan em refereixo a una campanya de visibilització és perquè encara predominen bastants tòpics sobre el que és col·lectiu, sobre el que és el que reivindiquen, sobre el que se celebra el Dia de l'Orgull
- Considera que a la ciutadania en general li falta més informació del que és el col·lectiu LGBTI?
- Sí, i tant. Quan em refereixo a una campanya de visibilització és perquè encara predominen bastants tòpics sobre el que és col·lectiu, sobre el que és el que reivindiquen, sobre el que se celebra el Dia de l'Orgull. Per això la creació d'aquests espais com el SAI serviria per desenvolupar polítiques de conscienciació en l'àmbit de comunicació, d'explicar quins són els problemes reals, ja que moltes vegades es pensa que les agressions LGBTI són accions puntuals. Doncs bé des de l'Observatori contra l'homofòbia o des del Servei d'Atenció LGBTI de Barcelona s'ha demostrat que l'any passat, per exemple, hi ha hagut més de cent casos d'agressió.
Pol Madí reivindica polítiques reals que donin un impuls definitiu a la causa LGTBI Foto: Jordi Purtí
- Les agressions homòfobes com les hauríem d'entendre: Falta de cultura, falta de solidaritat, falta d'entendre la societat o podem dir de manera directa que és feixisme pur?
- En l'àmbit estatal, però també a Catalunya, l'auge de l'extrema dreta i dels moviments més autoritaris ha fet molt de mal. Hem fet petites passes cap enrere, dic petites però per nosaltres són grans passes enrere. Com dius és una falta de cultura i d'arribar a l'educació de base. Sempre dic que tot està molt relacionat i aquests moviments que hi ha actualment, no només en temes LGBTI sinó també feminisme, antiracisme, antifeixisme... tots van units. Al cap i a la fi és una manera d'educar en la pluralitat, la diversitat i el respecte cap als altres. L'homofòbia no és res més que l'odi cap a allò que es desconeix.
- Se senten etiquetades les persones que formen el col·lectiu LGBTI?
- Sí, ens posen etiquetes i molta gent creu que tocar als nens ja és transformar-los en persones del col·lectiu quan no té res a veure una cosa amb l'altra. Una persona no tria convertir-se en LGBTI si neix i s'ha de passar un procés fins que t'acceptes a tu mateix i comences a viure plenament amb la identitat que tu saps que ets és un llarg camí que cada vegada costa menys de recórrer però el camí sempre és difícil i l'homofòbia està molt interioritzada a la societat i ve per aquesta educació, diria que patriarcal, que els homes han de ser d'una determinada manera.
- És una qüestió per treballar també a l'escola?
- És l'espai on s'hauria de posar el focus. La infància és la més important de totes. Des del meu punt de vista seria interessant poder fer polítiques d'integració i fer tallers LGBTI a escala municipal, però a les escoles també perquè avui segueix sent un espai on hi ha una forta reacció homofòbica. En l'àmbit social caldrien accions de visibilització de persones LGBTI i sense anar més lluny a Santa Maria de Palautordera tenim referents bastant potents, desenvolupament de campanyes. Tot plegat ajudaria bastant a entendre que no és només el fet d'"Estima a qui vulguis", sinó de tenir voluntat d'integrar el col·lectiu en molts àmbits. El factor generacional és imprescindible en aquest aspecte.
Pol Madí considera que per avançar s'ha de posar el focus en les escoles Foto: Jordi Purtí
- El seu procés ha estat complicat?
- En l'àmbit familiar no. Quan vaig parlar amb la meva mare quan tenia divuit anys que va ser el moment que me'n vaig adonar d'una manera definitiva va ser una cosa molt natural, ja que a casa meva sempre hem estat educats cap al respecte i la diversitat. A casa no hi va haver cap canvi. Ho vaig fer quan ja feia uns mesos que anava amb la meva parella, la vaig portar a casa i vaig dir aquesta és la meva parella i res més a parlar. A l'escola va ser una mica més complex perquè aquí s'ajunta la discriminació per orientació de sexe amb un procés en el qual quan som petits no sabem qui som. A mi em va costar bastant i potser això m'ha fet desenvolupar un caràcter més tímid. El factor generacional
Mentre el col·lectiu LGBTI pugui ser agredit, insultat o fer fora de la feina per la seva orientació sexual celebrar el Dia de l'Orgull és necessari
- El fet que existeixi el 28J és per una qüestió que la situació no és prou normalitzada. Seria bo que una diada com aquesta no hi hagués de ser?
- Mira és un tema que em posa molt nerviós. M'empipa que hi hagi gent que pensi que si existeix el Dia de l'Orgull, perquè no hi ha el Dia de l'Orgull Heterosexual. La resposta sempre és la mateixa, els heterosexuals no van pel carrer amb el perill de poder ser agredits físicament, que els insultin, no viure amb el perill que a la feina puguin patir bullying per la seva orientació sexual o fins i tot que els acabin fent fora de la feina. Això passa. Mentre segueixen passant aquestes situacions i siguem discriminats s'ha de continuar celebrant el 28J.
- La Covid-19 també ha afectat al col·lectiu LGBTI i enguany el 28J s'ha hagut de celebrar de manera virtual. La prioritat d'enguany era reivindicar el col·lectiu Trans...
- Sí perquè les xifres que tenim a Catalunya són esfereïdores. El noranta per cent de les persones transsexuals pateixen atur. És una qüestió que no es coneix prou bé i s'hauria d'explicar millor i, sobretot, que la gent entengués que la feina que queda per fer és molta.
- I de la sentència del Tribunal Suprem què en pensa?
- És al·lucinant. La sentència ve a dir que la bandera amb els colors de l'Arc de Sant Martí és una bandera ideològica i política. Tradicionalment s'ha relacionat amb les esquerres, però és que la causa LGBTI no estén d'ideologies, ni dretes, esquerres o centres. Va molt més enllà d'això, no té res a veure amb política i que s'emmarqui aquesta bandera de reivindicació ideològica ens condemna altra vegada a l'ostracisme i esbiaixa el moviment. Em preocupa que no surtin referents públics de tots els àmbits socials, polítics i culturals a queixar-se d'això i a posar el crit al cel. És una sentència per agradar als col·lectius de l'extrema dreta.