15
d'abril
de
2022
Actualitzat:
15
de gener
de
2024,
17:47h
Fa dos anys, en plena pandèmia, ens preguntàvem com seria el món quan tornéssim a sortir al carrer després del coronavirus. La crisi pandèmica ens faria diferents? Hi hauria un abans i un després? Prendríem consciència del repte climàtic d'una vegada? El filòsof francès Michel Feher no s'apuntava ni als optimistes ni als apocalíptics. En una entrevista a NacióDigital, va assegurar que veia l'escenari de futur molt obert: "El pitjor i el millor futur són possibles".
La fi del confinament ha coincidit amb poc marge de temps amb la crisi energètica i, sense solució de continuïtat, amb la invasió d'Ucraïna. Per un jove nascut entre mitjan dels vuitanta i dels noranta, la majoria d'edat va coincidir pràcticament amb la crisi econòmica del 2008. Quan la recuperació donava els seus primers senyals, va venir la crisi sanitària, que ha impactat de ple en l'economia però també en les mentalitats. I ara, quan tot just estem a punt de treure'ns les mascaretes, assistim a una guerra a Europa que afectarà, bastant o molt, les nostres vides. Posem les llums llargues parlant amb alguns experts que vam consultar durant la pandèmia perquè ens diguin com seran els temps que venen i què en podem esperar.
Entre la fi de la història i la crisi perpètua
Des de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna, les referències a Francis Fukuyama han estat constants. L'historiador de la Universitat d'Stanford va gosar augurar un futur de capitalisme liberal hegemònic en el seu assaigLa fi de la història i el darrer home, publicat el 1992. Els esdeveniments han desmentit bona part de la seva hipòtesi. Ara, en canvi, enfront l'escenari d'una suposada estabilitat liberal, torna el discurs sobre una crisi perpètua.
"Això de crisi perpètua és molt antic", assegura Oriol Quintana, doctor en Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i professor d'Ètica a la Universitat Ramon Llull, per qui "l'estabilitat ha estat sempre efímera". "Hi ha hagut dècades de relativa estabilitat, però si observem el segle XX, amb el seu crac econòmic, dues guerres mundials, el feixisme i l'estalinisme, no crec que es pugui dir que fos més estable", explica.
Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit d'Antropologia Biològica de la UB i escolapi, considera que "ni la pandèmia ni aquesta guerra són pitjors que altres pandèmies i guerres que hem viscut. El que passa és que aquesta guerra la vivim en directe i sota l'impacte del que passa en imatges en moviment".
L'antropòleg fa una reflexió: "Hem escoltat proclamacions cada cop més solemnes, com anunciar l'adveniment d'un transhumanisme, una nova era gràcies al progrés tècnic, i alhora topem amb amenaces molt clàssiques, com són els virus". De tots els esdeveniments presents, Nogués creu que el que és realment nou és el risc per a la biosfera: "La por a fer malbé la terra sí que és un fet inèdit".
Un futur sense utopies?
"El segle XX va ser un segle d'utopies. Per això va ser tan sagnant", subratlla Quintana. El professor d'Ètica aposta per utopies en minúscula, com "aprendre a viure sense por a conviure". Per ell, per damunt de les grans utopies hi ha un realisme que no sacrifiqui la pau per la pèrdua de llibertats, però que assumeixi "empats" i acords entre potències. "De les grans tragèdies -afirma- sorgeixen grans canvis. També d'aquesta guerra a Ucraïna sorgiran canvis. De la Segona Guerra Mundial va néixer la Declaració Universal dels Drets Humans".
On queda l'esperança?
Per Fèlix Riera, editor i director de la revista cultural Hänsel i Gretel, estem en un temps diferent. "Tot el segle XX es va construir sobre les grans esperances: el comunisme, el feixisme, el futurisme, el surrealisme... Fukuyama es va equivocar quan va predir la fi de la història. En realitat, assistim a la fi de l'esperança. El segle XXI és la consciència de la distopia: l'esperança ja no és el motor de la història".
Per Riera, una bona metàfora de la realitat és la que dibuixa Isaac Asimov en un dels relats del seu llibreJo robot: un cotxe cau a l'aigua amb un home i el seu fill de set anys dins. Un robot es llança a salvar-los. Tot i que el noi està en una posició més difícil, el robot avalua les possibilitats i salva el nen. L'home mor ofegat. "És el triomf del mal menor. El robot renuncia a salvar-los als dos. És la mort de l'esperança". Segons Riera, l'actuació del robot és similar a la de la Unió Europea davant la guerra: "Es busca una negociació fruit del càlcul. Es descarta tancar l'espai aeri per por a una extensió de la guerra amb Rússia. Es busca el mal menor. La UE mesura i avalua".
Per Anna Pagès, professora de Filosofia de l'Educació de l'Escola Blanquerna, encara hi ha esperança. "La guerra -diu- ofereix imatges esfereïdores, però en un altre nivell, més proper, hi ha les persones que coneixem que acullen els refugiats o que van a la frontera polonesa a fer-se càrrec d'una família. L'esperança és una experiència insòlita de batecs quotidians. És un gest. Com el dels vaixells d'Open Arms sortint a la mar".
Pagès recorda una frase de Kafka quan deia al seu amic Max Brod que "hi ha esperança, però no per a nosaltres". "Jo més aviat -assegura- crec que el món pot estar desesperançat, però hi ha esperança per nosaltres, pels propers, pel veí a qui has d'obrir la porta. Cal distància per analitzar els esdeveniments, però la solidaritat s'expressa en la proximitat. I aquesta guerra, com totes les altres, inclou gestos d'esperança".
Oriol Quintana, que no amaga cert escepticisme envers el gènere humà, diu que la seva esperança "és que Putin surti d'escena i Rússia entri en un camí de liberalisme perquè Rússia no pot viure d'esquena a Europa". En aquesta esperança sí que hi ha coincidències. Fèlix Riera assegura que "Putin és un personatge que creu que està en la història. No ha llegit Tolstoi, que a Guerra i pau deixa clar que Napoleó no és gran per ell sinó pel seu poble, que és qui escriu la història".
La fi del confinament ha coincidit amb poc marge de temps amb la crisi energètica i, sense solució de continuïtat, amb la invasió d'Ucraïna. Per un jove nascut entre mitjan dels vuitanta i dels noranta, la majoria d'edat va coincidir pràcticament amb la crisi econòmica del 2008. Quan la recuperació donava els seus primers senyals, va venir la crisi sanitària, que ha impactat de ple en l'economia però també en les mentalitats. I ara, quan tot just estem a punt de treure'ns les mascaretes, assistim a una guerra a Europa que afectarà, bastant o molt, les nostres vides. Posem les llums llargues parlant amb alguns experts que vam consultar durant la pandèmia perquè ens diguin com seran els temps que venen i què en podem esperar.
Entre la fi de la història i la crisi perpètua
Des de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna, les referències a Francis Fukuyama han estat constants. L'historiador de la Universitat d'Stanford va gosar augurar un futur de capitalisme liberal hegemònic en el seu assaigLa fi de la història i el darrer home, publicat el 1992. Els esdeveniments han desmentit bona part de la seva hipòtesi. Ara, en canvi, enfront l'escenari d'una suposada estabilitat liberal, torna el discurs sobre una crisi perpètua.
"Això de crisi perpètua és molt antic", assegura Oriol Quintana, doctor en Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i professor d'Ètica a la Universitat Ramon Llull, per qui "l'estabilitat ha estat sempre efímera". "Hi ha hagut dècades de relativa estabilitat, però si observem el segle XX, amb el seu crac econòmic, dues guerres mundials, el feixisme i l'estalinisme, no crec que es pugui dir que fos més estable", explica.
Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit d'Antropologia Biològica de la UB i escolapi, considera que "ni la pandèmia ni aquesta guerra són pitjors que altres pandèmies i guerres que hem viscut. El que passa és que aquesta guerra la vivim en directe i sota l'impacte del que passa en imatges en moviment".
L'antropòleg fa una reflexió: "Hem escoltat proclamacions cada cop més solemnes, com anunciar l'adveniment d'un transhumanisme, una nova era gràcies al progrés tècnic, i alhora topem amb amenaces molt clàssiques, com són els virus". De tots els esdeveniments presents, Nogués creu que el que és realment nou és el risc per a la biosfera: "La por a fer malbé la terra sí que és un fet inèdit".
Un futur sense utopies?
"El segle XX va ser un segle d'utopies. Per això va ser tan sagnant", subratlla Quintana. El professor d'Ètica aposta per utopies en minúscula, com "aprendre a viure sense por a conviure". Per ell, per damunt de les grans utopies hi ha un realisme que no sacrifiqui la pau per la pèrdua de llibertats, però que assumeixi "empats" i acords entre potències. "De les grans tragèdies -afirma- sorgeixen grans canvis. També d'aquesta guerra a Ucraïna sorgiran canvis. De la Segona Guerra Mundial va néixer la Declaració Universal dels Drets Humans".
On queda l'esperança?
Per Fèlix Riera, editor i director de la revista cultural Hänsel i Gretel, estem en un temps diferent. "Tot el segle XX es va construir sobre les grans esperances: el comunisme, el feixisme, el futurisme, el surrealisme... Fukuyama es va equivocar quan va predir la fi de la història. En realitat, assistim a la fi de l'esperança. El segle XXI és la consciència de la distopia: l'esperança ja no és el motor de la història".
Per Riera, una bona metàfora de la realitat és la que dibuixa Isaac Asimov en un dels relats del seu llibreJo robot: un cotxe cau a l'aigua amb un home i el seu fill de set anys dins. Un robot es llança a salvar-los. Tot i que el noi està en una posició més difícil, el robot avalua les possibilitats i salva el nen. L'home mor ofegat. "És el triomf del mal menor. El robot renuncia a salvar-los als dos. És la mort de l'esperança". Segons Riera, l'actuació del robot és similar a la de la Unió Europea davant la guerra: "Es busca una negociació fruit del càlcul. Es descarta tancar l'espai aeri per por a una extensió de la guerra amb Rússia. Es busca el mal menor. La UE mesura i avalua".
Per Anna Pagès, professora de Filosofia de l'Educació de l'Escola Blanquerna, encara hi ha esperança. "La guerra -diu- ofereix imatges esfereïdores, però en un altre nivell, més proper, hi ha les persones que coneixem que acullen els refugiats o que van a la frontera polonesa a fer-se càrrec d'una família. L'esperança és una experiència insòlita de batecs quotidians. És un gest. Com el dels vaixells d'Open Arms sortint a la mar".
Pagès recorda una frase de Kafka quan deia al seu amic Max Brod que "hi ha esperança, però no per a nosaltres". "Jo més aviat -assegura- crec que el món pot estar desesperançat, però hi ha esperança per nosaltres, pels propers, pel veí a qui has d'obrir la porta. Cal distància per analitzar els esdeveniments, però la solidaritat s'expressa en la proximitat. I aquesta guerra, com totes les altres, inclou gestos d'esperança".
Oriol Quintana, que no amaga cert escepticisme envers el gènere humà, diu que la seva esperança "és que Putin surti d'escena i Rússia entri en un camí de liberalisme perquè Rússia no pot viure d'esquena a Europa". En aquesta esperança sí que hi ha coincidències. Fèlix Riera assegura que "Putin és un personatge que creu que està en la història. No ha llegit Tolstoi, que a Guerra i pau deixa clar que Napoleó no és gran per ell sinó pel seu poble, que és qui escriu la història".