Silvia Soler: «La infància marca l'adult que serem»

Un bon dia, Sílvia Soler (Figueres, 1961) va decidir que seria una professional de l'escriptura. Des d'aleshores, no només ho ha aconseguit, sinó que ha anat sumant lectors i complicitats a una manera molt personal de sentir i d'explicar el món. Coneguda sobretot gràcies a l'èxit de 39+1 –que va viure una adaptació teatral i televisiva–, i guardonada amb premis com el Ramon Llull del 2013 per L'estiu que comença, no té por de fer canvis de rasants, com passa a la seva darrera novel·la, El vells amics, amb un regust més agre de l'habitual.

Cinc joves creatius, inquiets i admiradors de Gauguin, emprenen un viatge a París durant la primavera del 1989 per assistir a una exposició del pintor. Aleshores, tot està per fer, el futur és una gran il·lusió i l'amistat un feu irrompible. En Marc, l’Ada, la Lídia, en Mateu i en Santi són diferents, però els mou la mateixa inquietud: l'art. I el lector descobrirà les raons de la vida i la passió, també vanitats i ambicions, alhora que veurà com el pas dels anys fa que tot quedi emboirat per uns somnis que potser no s'acabaran complint.

- El llibre s'inicia amb un fragment del poema Ídols, de Gabriel Ferrater. La poesia sempre ha estat present a la seva vida.
 
- Sóc filla de poeta, però reconec que una mala lectora de poesia. Ara bé, confesso que tinc mitja dotzena de poetes que no puc deixar anar i que llegeixo ja de molt jove. En aquest llibre, n'apareixen dos: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma. En Ferrater és un poeta que comprenc menys que Gil de Biedma, però m'agrada tant el seu univers i la manera de dir les coses que m'és igual. Ara, aquest poema en concret sí que s'entén. I és un poema que li agradava molt a la meva mare i que conec molt bé des de molt petita.
 
- "Érem el record que tenim ara. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després", diu el poema. És una porta d'entrada que marca el to del llibre.
 
- T'haig de dir, però, que no va ser que jo hi pensés abans d'escriure. En acabar la novel·la, de cop vaig pensar que el poema resumia allò que volia dir. Va ser inevitable posar-lo.
 
- Els vells amics parla de relacions personals i de les amistats de llarg recorregut. Però les relacions d'aquesta mena no són l'habitual, i menys ara, on tot sembla de consum ràpid, efímer.
 
- Sí, especialment pel que fa a les relacions col·lectives. A la meva edat és molt habitual tenir un amic de la infància, però tenir un grup que duri durant els anys és força excepcional.
 
- "Que interessant seria poder recordar la primera impressió que ens va causar una persona al cap dels anys, quan ja l'hem coneguda, quan l'estimem". El llibre comença així, amb aquesta afirmació. Obligant-nos a pensar si conservem el record d'aquella primera vegada que veiem un amic.
 
- I és una primera impressió que no tenim present amb tots els amics. Sí que passa, per exemple, amb els amics de la facultat, perquè recordes el primer dia que els vas veure. Però aquesta qüestió n'amaga una altra: seríem amics d'aquesta persona si el coneguéssim ara? En el meu cas, amb la meva colla d'infància em vaig plantejar la pregunta al començament d'escriure la novel·la. I em vaig quedar bastant sobtada per la resposta, perquè vaig arribar a la conclusió que no seria amiga de gairebé cap d'elles!
 
- Elles ja ho saben, això?
 
- Als amics que fas d'adult t'hi acostes per un interès comú: una afició que us uneix, el fet de ser companys de feina, com a pares dels amics dels teus fills, etc. En canvi, amb aquests amics de la infantesa, quan ets adult no tens perquè tenir res en comú, excepte que sou amics. Tenim gustos diferents, idees polítiques i formes de vida diferents. Ens uneix el fet que som amics, que no és poca cosa. Té una part agra, però una altra dolça, perquè demostra que l'amistat és prou sòlida.
 
- Aquesta reflexió recorre tota la historia, de principi a fi. Una reflexió que també podríem aplicar a l'amor.
 
- Potser sí. Hi ha una paraula que trobo molt lletja, però que crec que funciona i és aplicable a l'amor: el "benestar". Si amb aquella persona que estimes us coneixeu molt i no hi ha grans desencontres, segur que trobareu complicitat. És molt important estar còmode amb la persona amb qui comparteixes la vida.
 
-  La Lídia diu, en un moment de la novel·la: "Al final, he descobert que amb l'amor no n'hi ha prou".
 
- Aquest és un dels grans desenganys de la vida.
 
- L'epíleg conclou que "tots els caminants tenen l'afany de persistir, de seguir endavant... però només alguns tenen l'ambició de romandre". És la diferència entre l'artista i qui ho intenta.
 
- La primera gran diferència, en aquest sentit, és la voluntat de comunicar-te amb el mon. Quan tens ganes de crear hi ha un desig de dir. I, després, de romandre. Tinc una experiència personal que m'hi va fer pensar molt. La meva mare va morir quan el meu fill gran tenia tres anys. Ara, al meu fill li agrada molt la poesia i m'agrada pensar que hi ha un fill invisible que els uneix. Per fer el treball final de batxillerat, va triar com a tema la poesia de la seva àvia. Va fer un treball molt documentat i molt llarg i precís. Un cop acabat, em va dir que, havent-li llegit la poesia tenia la sensació d'haver conegut la seva àvia. I jo estic segura que ell coneix més a la seva àvia que molts nets que han conviscut amb els seus avis molts més anys que ell. Els escriptors tenim l'avantatge que la gent que no ens ha conegut ens pot arribar a conèixer molt profundament.
 
- Més enllà de l'amistat, el llibre mostra la necessitat de reflexionar sobre l'art i sobre vostè mateixa com a escriptora. Quan sap parlarà d'això a Els vells amics?
 
- Aquesta és la meva tretzena novel·la. Quan acabo la promoció, em compro una llibreta i començo a apuntar idees que em passen pel cap. És una mena de caos. Quan tinc ganes de fer una nova novel·la, agafo la llibreta i miro què hi ha. Normalment, sempre coincideix que hi ha un o dos temes recurrents.
 
- Què hi anota, a la llibreta?
 
- Una frase d'una pel·lícula. O una escena. O frases d'alguna novel·la, o alguna cosa que m'ha explicat algú i crec que no puc deixar escapar. Amb la llibreta d'Els vells amics em vaig adonar que hi havia moltes frases i pensaments relacionats amb l'amistat. Cosa lògica, perquè els meu grup d'amics de la infantesa estàvem passant una època realment difícil, amb diversos daltabaixos emocionals. I per tant, el tema ja sortia molt. Però també em vaig adonar que a la llibreta hi havia anotades moltes frases sobre l'art i la vocació artística.
 
- Pel que fa a la vocació, vostè ja va haver d'enfrontar-se al dilema ara fa dotze anys, quan va deixar Catalunya Ràdio i es va dedicar exclusivament a escriure.
 
- Jo escrivia novel·les en les meves hores lliures, com un hobby. I això era un desgast impressionat perquè feia un gran sacrifici i després no podia fer promoció, ni me'n podia cuidar com calia. I, com és lògic, les novel·les passaven totalment desapercebudes. També es va afegir que cada vegada se'm feia més feixuc treballar de redactora. I vaig llençar-me a la piscina. Vaig deixar la ràdio i vaig fer de l'escriptura la meva professió.
 
- Va ser una decisió molt valenta.
 
- Sí, però també és cert que va haver-hi una empenteta. Acabava de publicar la novel·la 39+1, que va ser un gran èxit comercial que ningú havia previst. Aquell èxit ens va sorprendre, a tots. Va ser com si el destí m'hagués dit "prova-ho!". Ho vaig fer i tinc molt clar que ara sóc molt més feliç que si no hagués pres la decisió.
 
- I aquest pas la porta ara a reflexionar sobre la vocació, la transcendència de l'art i el pas del temps, factors molt personals. Com arriba a fer una història coral?
 
- Si volia parlar de l'amistat col·lectiva, era necessari que la novel·la fos coral. Ara bé, l'estructura d'emparellar dos personatges en cada capítol sí que em va fer suar tinta. En un grup és evident que no tots som iguals d'amics entre nosaltres. El que desitjo és haver aconseguit que el lector faci un trencaclosques i acabi tenint el retrat de tot, de les vivències i emocions de tothom. Per això era tan necessari saber dosificar la informació.
 
- El gran tema d'Els vells amics podria ser com el temps ensorra les il·lusions.
 
- Els cinc personatges estan dibuixats a partir de la seva infantesa. La infància marca l'adult que serem. L'altre factor que determina cada personatge és la seva actitud davant la vocació artística. A les meves novel·les anteriors potser hi havia més drama argumental, però eren esperançadores. En canvi, aquesta té un to més realista i parla del desgast del temps. I de com això ens afecta.
 
- Un altre dels grans temes de la novel·la és el de com entregar-se a la passió. Hi ha gent que ho dona tot per ser i aconseguir el que volen. En canvi, hi ha gent que no: o bé no pot, o no en saben, o prioritzen altres coses.
 
- De fet, en els cinc personatges hi trobem pràcticament tot l'espectre possible: n'hi ha un que ho dona tot i que fa passar la vocació artística per sobre de tot; un altre que ho deixa al començament; un altre que l'abandona i se'n penedeix; un altre amb una vocació que ja no era tan artística, sinó que buscava situar-se econòmicament; i la Lídia, que fa la meva tria: no abandona la seva vocació artística, però la compagina amb altres coses.
 
- Què és ser un escriptor reconegut? Ha pogut trobar l'entrellat?
 
- Hi he rumiat molt durant aquests darrers anys. En el cas de la literatura, jo crec que és molt difícil aconseguir molts lectors i comunicar-s'hi bé i, al mateix temps, tenir el respecte i la consideració de la crítica i del mon intel·lectual. Estic clarament en una de les dues bandes i ara estic molt reconciliada en el paper que m'ha tocat.