24
de març
del
2016
Actualitzat
a les
22:32h
Per conèixer el que ha significat Johan Cruyff per la història del Barça hi ha un testimoni excepcional, el del malaguanyat Armand Carabén, gerent del club en el moment del fitxatge i autor d’unes memòries excel·lents, “Catalunya és més que un club?” (Edicions 62). Carabén aporta dades curioses i sempre interessants del moment de l’arribada de l’"holandès volador".
Els anys abans de Cruyff
El Barça immediatament anterior a Cruyff era –com quasi sempre- un patiment. Les lligues s’escolaven enmig de les trampes d’una estructura político-esportiva posada al servei del “club del règim”, el Real Madrid. A l’horitzó hi havia la celebració de les noces de platí de l’entitat, a commemorar el 1974. Però el trajecte es presentava muntanya amunt i feixugues.
La lliga del 1970-71 es va perdre per un punt al darrer instant. El Barça i l’Atlètic de Madrid es trobaven al Manzanares, però van empatar, cosa que facilitava que el títol anés al València, malgrat que aquest va perdre davant l’Espanyol. El goal average va donar la victòria als valencians. L’any següent, el campió va ser el Reial Madrid.
La darrera jornada de la lliga 1971-72, el Barça jugava al camp del Còrdova, un equip dèbil amb risc de perdre la categoria. El Madrid va perdre al camp de l’Atlètic, i en saber-se, l’àrbitre, Pascual Tejerina, va fer mans i mànigues per decantar el partit, fins i tot forçant un penalt més que dubtós. Finalment, el Còrdova es va imposar per 1-0. La copa, a Madrid.
A inicis dels setanta, el futbol espanyol va viure la crisi dels anomenats oriünds, futbolistes d’Amèrica del Sud que podien ser fitxats per clubs espanyols si presentaven certificat de nacionalitat. Allò va ser el regne de la picaresca. Segons Carabén, només catorze dels seixanta jugadors fitxats tenien realment ascendència espanyola. Però quan el Barça va voler fitxar sud-americans Heredia i Cos, van sorgir els problemes.
La junta del club estava presidida per Agustí Montal, exponent d’una burgesia vinculada al sector tèxtil i al catalanisme que havia afrontat unes eleccions –aleshores només amb compromissaris- molt incertes davant l’alternativa de Pere Baret i Nicolau Casaus, que feien una oposició cridanera. Els directius de l’entitat necessitaven un projecte nou.
El tema dels oriünds, curiosament, va facilitar el fitxatge de Cruyff. L’escàndol entorn els oriünds va acabar amb un pacte que facilitava, a finals del 1973, la importació de jugadors estrangers. Feia temps que Carabén, casat amb una holandesa, s’havia fixat en un jove jugador dels Països Baixos, i no va parar fins conèixer-lo. Les negociacions no foren fàcils.
Josep Pla no ho veu clar
Mentre s’estava cuinant l’operació del fitxatge de Cruyff, els nervis creixien a can Barça. En un moment donat, el club va donar el projecte per fracassat. Fins que, un dia de juliol del 1973, l’holandès va trucar Carabén perquè viatgés a Amsterdam. Ja no va tornar fins que va poder ensenyar el contracte firmat.
Carabén estiuejava a l’Empordà i es veia, de tant en tant, amb Josep Pla, a qui va explicar el projecte de fitxar el neerlandès. La resposta d’aquest va ser antològica: “On aneu a parar? Un futbolista holandès a Barcelona? Quin disbarat! Un home de la cuina de la mantega transportat a la cuina de l’oli. Que no veieu que aquests fregits d’aquí li arrasaran l’estómac en quatre dies? No farà res de bo, aquest pobre xicot!”.
De penúltims a campions
Johan Cruyff va incorporar-se al Barça el 28 d’octubre del 1973. Enrere quedaven els esforços fets per Carabén des que, un vespre de la primavera de 1972, el periodista holandès Theo Sols els va presentar en el despatx que Josep Lluís Vilaseca tenia al carrer de Girona. Des d’aquest moment, Carabén va mantenir el contacte, sobretot gràcies a la bona relació establerta amb el sogre del jugador, Cor Coster.
Quan Cruyff va començar a jugar, el Barça anava penúltim a la lliga 1973-74. Va acabar guanyant el campionat. Això no passava des del 1961! En paraules de Carabén, Cruyff era “més que un futbolista” i si fins aleshores, “el club encara servava un cert aire de penya amable i sentimental”, amb l’holandès “entrà definitivament en el món del futbol cent per cent professional”.
Aquell 0-5
Si hi ha una estampa representativa del Barça d’en Cruyff és el mític 0 a 5 que se li va infligir al Madrid a casa seva. Carabén , en el seu Catalunya és més que un club?, dóna detalls de com es va viure l’encontre a la llotja blanca. A cada gol que feien els jugadors del Barça, Carabén i Vilaseca, que seien un al costat de l’altre, es premien la ma, mentre els rostres de don Santiago Bernabeu, president “etern” del Madrid i franquista acèrrim, i del ministre López Bravo, es contreien.
L’arribada de Cruyff va suposar un abans i un després en la historia del Barça. Va coincidir amb la celebració dels 75 anys del club. Una festa que va venir de la ma d’un sentiment de victòria com no es vivia des dels anys d’Helenio Herrera. Es va estrenar el nou himne del club, que es va encarregar a Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. Va ser el 27 de novembre del 1974. A les acaballes del franquisme, calia anar amb compte, però es va decidir que es cantés també el Cant de la senyera. Hi havia por entre els directius de l’entitat per la reacció de les autoritats oficials presents. El capità general, tinent general Noguera, al contemplar la rebuda del públic, es va girar cap a Carabén i li va dir: “Oye, este himno es muy bueno. Mira a los socios cómo les gusta. Muy bien, os felicito”. A vegades, la ignorància també és un aliat.
Els anys abans de Cruyff
El Barça immediatament anterior a Cruyff era –com quasi sempre- un patiment. Les lligues s’escolaven enmig de les trampes d’una estructura político-esportiva posada al servei del “club del règim”, el Real Madrid. A l’horitzó hi havia la celebració de les noces de platí de l’entitat, a commemorar el 1974. Però el trajecte es presentava muntanya amunt i feixugues.
La lliga del 1970-71 es va perdre per un punt al darrer instant. El Barça i l’Atlètic de Madrid es trobaven al Manzanares, però van empatar, cosa que facilitava que el títol anés al València, malgrat que aquest va perdre davant l’Espanyol. El goal average va donar la victòria als valencians. L’any següent, el campió va ser el Reial Madrid.
La darrera jornada de la lliga 1971-72, el Barça jugava al camp del Còrdova, un equip dèbil amb risc de perdre la categoria. El Madrid va perdre al camp de l’Atlètic, i en saber-se, l’àrbitre, Pascual Tejerina, va fer mans i mànigues per decantar el partit, fins i tot forçant un penalt més que dubtós. Finalment, el Còrdova es va imposar per 1-0. La copa, a Madrid.
A inicis dels setanta, el futbol espanyol va viure la crisi dels anomenats oriünds, futbolistes d’Amèrica del Sud que podien ser fitxats per clubs espanyols si presentaven certificat de nacionalitat. Allò va ser el regne de la picaresca. Segons Carabén, només catorze dels seixanta jugadors fitxats tenien realment ascendència espanyola. Però quan el Barça va voler fitxar sud-americans Heredia i Cos, van sorgir els problemes.
La junta del club estava presidida per Agustí Montal, exponent d’una burgesia vinculada al sector tèxtil i al catalanisme que havia afrontat unes eleccions –aleshores només amb compromissaris- molt incertes davant l’alternativa de Pere Baret i Nicolau Casaus, que feien una oposició cridanera. Els directius de l’entitat necessitaven un projecte nou.
El tema dels oriünds, curiosament, va facilitar el fitxatge de Cruyff. L’escàndol entorn els oriünds va acabar amb un pacte que facilitava, a finals del 1973, la importació de jugadors estrangers. Feia temps que Carabén, casat amb una holandesa, s’havia fixat en un jove jugador dels Països Baixos, i no va parar fins conèixer-lo. Les negociacions no foren fàcils.
Josep Pla no ho veu clar
Mentre s’estava cuinant l’operació del fitxatge de Cruyff, els nervis creixien a can Barça. En un moment donat, el club va donar el projecte per fracassat. Fins que, un dia de juliol del 1973, l’holandès va trucar Carabén perquè viatgés a Amsterdam. Ja no va tornar fins que va poder ensenyar el contracte firmat.
Carabén estiuejava a l’Empordà i es veia, de tant en tant, amb Josep Pla, a qui va explicar el projecte de fitxar el neerlandès. La resposta d’aquest va ser antològica: “On aneu a parar? Un futbolista holandès a Barcelona? Quin disbarat! Un home de la cuina de la mantega transportat a la cuina de l’oli. Que no veieu que aquests fregits d’aquí li arrasaran l’estómac en quatre dies? No farà res de bo, aquest pobre xicot!”.
De penúltims a campions
Johan Cruyff va incorporar-se al Barça el 28 d’octubre del 1973. Enrere quedaven els esforços fets per Carabén des que, un vespre de la primavera de 1972, el periodista holandès Theo Sols els va presentar en el despatx que Josep Lluís Vilaseca tenia al carrer de Girona. Des d’aquest moment, Carabén va mantenir el contacte, sobretot gràcies a la bona relació establerta amb el sogre del jugador, Cor Coster.
Quan Cruyff va començar a jugar, el Barça anava penúltim a la lliga 1973-74. Va acabar guanyant el campionat. Això no passava des del 1961! En paraules de Carabén, Cruyff era “més que un futbolista” i si fins aleshores, “el club encara servava un cert aire de penya amable i sentimental”, amb l’holandès “entrà definitivament en el món del futbol cent per cent professional”.
Aquell 0-5
Si hi ha una estampa representativa del Barça d’en Cruyff és el mític 0 a 5 que se li va infligir al Madrid a casa seva. Carabén , en el seu Catalunya és més que un club?, dóna detalls de com es va viure l’encontre a la llotja blanca. A cada gol que feien els jugadors del Barça, Carabén i Vilaseca, que seien un al costat de l’altre, es premien la ma, mentre els rostres de don Santiago Bernabeu, president “etern” del Madrid i franquista acèrrim, i del ministre López Bravo, es contreien.
L’arribada de Cruyff va suposar un abans i un després en la historia del Barça. Va coincidir amb la celebració dels 75 anys del club. Una festa que va venir de la ma d’un sentiment de victòria com no es vivia des dels anys d’Helenio Herrera. Es va estrenar el nou himne del club, que es va encarregar a Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. Va ser el 27 de novembre del 1974. A les acaballes del franquisme, calia anar amb compte, però es va decidir que es cantés també el Cant de la senyera. Hi havia por entre els directius de l’entitat per la reacció de les autoritats oficials presents. El capità general, tinent general Noguera, al contemplar la rebuda del públic, es va girar cap a Carabén i li va dir: “Oye, este himno es muy bueno. Mira a los socios cómo les gusta. Muy bien, os felicito”. A vegades, la ignorància també és un aliat.