23
d'octubre
de
2019
Actualitzat:
22
de desembre,
19:08h
Dos gegants energètics resten ocults en una muntanya del nord del Pallars Sobirà, en ple Alt Pirineu. Es tracta de les centrals hidroelèctriques de Tavascan i Montamara, obres d'enginyeria colossals tant per les seves dimensions i els milers de treballadors que les van construir, com pel fet que es tracta d'un dels pocs sistemes energètics reversibles del nostre país. Si convé, l'aigua es turbina dues vegades per tal d'adaptar l'oferta a la demana energètica.
Dues coves dins de la muntanya
La central de Tavascan està a tocar del poble homònim, un nucli del terme de Lladorre que Seat ha posat de moda batejant un dels seus nous models elèctrics. Tanmateix, des de les cases és impossible veure unes instal·lacions a les quals s'accedeix per un túnel de més de mig quilòmetre (a l'exterior només hi ha la subestació transformadora).
“És una central especial”, destaca Josep Maria Puñal, una de les persones que actualment hi passa més temps ja que és el responsable de les visites guiades. De fet, és una obra única perquè són dues centrals en una que ocupen dues coves –una sobre l'altra- a l'interior del pic de Guerón. Les dimensions de Tavascan esborronen només pensar-hi: uns 1.200 metres quadrats de planta, quatre nivells i 30 metres d'alçada. El salt que alimenta dues de les tres turbines és, amb 884 metres, un dels més alts d'Europa.
Just a sobre té la central de Montemara, encara més gegantina. La caverna ocupa 94 metres d'alçada, dels quals 54 corresponen a les dues màquines amb les corresponents turbines. Unes escales amb 1.200 esglaons uneixen les dues instal·lacions hidroelèctriques.
Què és una central reversible?
Més enllà de la monumentalitat, un dels elements més singulars és que es tracta d'un sistema reversible o de bombeig. “És el mateix funcionament que una pila”, explica Àngel García, responsable dels centres de control d'Enel Green Power, la filial d'energies renovables d'Endesa.
Durant el dia, l'aigua es turbina –produeix energia- i es guarda a l'embassament de Tavascan. De nit, si es considera que “sobra” energia al sistema, s'aprofita aquest excedent per bombejar l'aigua cap a una cota superior. En aquest sentit, cal tenir en compte que tant nuclears com tèrmiques no es poden aturar i és molt difícil adaptar l'oferta a la demanda. Les hidroelèctriques, siguin convencionals o reversibles, representen l'altre extrem i en molt pocs minuts poden activar-se o aturar-se per cobrir pics d'energia.
A Catalunya hi ha dues centrals reversibles més, la de Sallente a la Vallfosca i la de Moralets, a la boca sud del túnel de Vielha. García explica a NacióDigital que ara “tornen a tenir molta utilitat per l'auge de les renovables”. “L'oferta d'energia solar i eòlica no és modulable i hi haurà pics on sobrarà energia i altres on en faltarà”, destaca.
Setanta-cinc quilòmetres de túnels
L'energia ni es crea ni es destrueix: es transforma. I per arribar a produir energia elèctrica, cal l'energia potencial de l'aigua a una altura superior. En aquest cas, ho garanteix un sistema d'embassaments i preses en una de les zones amb major pluviometria del país. No en va, l'estany de Certascan –el més gran i un dels més profunds del Pirineu- recull fins a 1.700 mm anuals de pluja.
La presa de Certascan envia l'aigua a l'embassament de Romedos. D'allà, es fa caure fins a les dues turbines de Tavascan superior. L'altra màquina, la de Tavascan inferior, s'alimenta amb l'embassament de Graus. Finalment, les dues turbines de Montamara també reben l'aigua de Romedos. Tot plegat, gràcies a un complex sistema de túnels subterranis que sumen 75 quilòmetres.
“Es van obrir amb dinamita i compressors de mà”, explica Josep Maria Puñal. Per fer-ho possible, van ser necessaris fins a 3.500 treballadors simultanis i un total de 20.000 durant les dues dècades que van durar les obres. Van culminar a la dècada dels 70 amb la inauguració de Tavascan (1971) i Montamara (1974).
L'impacte demogràfic va ser absolut: en un poble d'un centenar d'habitants va ser necessari la construcció de diversos campaments per allotjar els operaris vinguts d'arreu de la Península. Per copsar les duríssimes condicions de treball, val la pena llegir l'excel·lent novel·la Allò que va passar a Cardós de Ramon Solsona.
Dues coves dins de la muntanya
La central de Tavascan està a tocar del poble homònim, un nucli del terme de Lladorre que Seat ha posat de moda batejant un dels seus nous models elèctrics. Tanmateix, des de les cases és impossible veure unes instal·lacions a les quals s'accedeix per un túnel de més de mig quilòmetre (a l'exterior només hi ha la subestació transformadora).
Un túnel de mig quilòmetre permet accedir a la central hidroelèctrica. Foto: Josep Maria Montaner
“És una central especial”, destaca Josep Maria Puñal, una de les persones que actualment hi passa més temps ja que és el responsable de les visites guiades. De fet, és una obra única perquè són dues centrals en una que ocupen dues coves –una sobre l'altra- a l'interior del pic de Guerón. Les dimensions de Tavascan esborronen només pensar-hi: uns 1.200 metres quadrats de planta, quatre nivells i 30 metres d'alçada. El salt que alimenta dues de les tres turbines és, amb 884 metres, un dels més alts d'Europa.
Just a sobre té la central de Montemara, encara més gegantina. La caverna ocupa 94 metres d'alçada, dels quals 54 corresponen a les dues màquines amb les corresponents turbines. Unes escales amb 1.200 esglaons uneixen les dues instal·lacions hidroelèctriques.
Josep Maria Puñal, guia de la central hidroelèctrica de Tavascan. Foto: Josep Maria Montaner
Què és una central reversible?
Més enllà de la monumentalitat, un dels elements més singulars és que es tracta d'un sistema reversible o de bombeig. “És el mateix funcionament que una pila”, explica Àngel García, responsable dels centres de control d'Enel Green Power, la filial d'energies renovables d'Endesa.
Durant el dia, l'aigua es turbina –produeix energia- i es guarda a l'embassament de Tavascan. De nit, si es considera que “sobra” energia al sistema, s'aprofita aquest excedent per bombejar l'aigua cap a una cota superior. En aquest sentit, cal tenir en compte que tant nuclears com tèrmiques no es poden aturar i és molt difícil adaptar l'oferta a la demanda. Les hidroelèctriques, siguin convencionals o reversibles, representen l'altre extrem i en molt pocs minuts poden activar-se o aturar-se per cobrir pics d'energia.
A Catalunya hi ha dues centrals reversibles més, la de Sallente a la Vallfosca i la de Moralets, a la boca sud del túnel de Vielha. García explica a NacióDigital que ara “tornen a tenir molta utilitat per l'auge de les renovables”. “L'oferta d'energia solar i eòlica no és modulable i hi haurà pics on sobrarà energia i altres on en faltarà”, destaca.
Les 1.200 escales que comuniquen les centrals de Tavascan i Montamara. Foto: Josep Maria Montaner
Setanta-cinc quilòmetres de túnels
L'energia ni es crea ni es destrueix: es transforma. I per arribar a produir energia elèctrica, cal l'energia potencial de l'aigua a una altura superior. En aquest cas, ho garanteix un sistema d'embassaments i preses en una de les zones amb major pluviometria del país. No en va, l'estany de Certascan –el més gran i un dels més profunds del Pirineu- recull fins a 1.700 mm anuals de pluja.
La presa de Certascan envia l'aigua a l'embassament de Romedos. D'allà, es fa caure fins a les dues turbines de Tavascan superior. L'altra màquina, la de Tavascan inferior, s'alimenta amb l'embassament de Graus. Finalment, les dues turbines de Montamara també reben l'aigua de Romedos. Tot plegat, gràcies a un complex sistema de túnels subterranis que sumen 75 quilòmetres.
“Es van obrir amb dinamita i compressors de mà”, explica Josep Maria Puñal. Per fer-ho possible, van ser necessaris fins a 3.500 treballadors simultanis i un total de 20.000 durant les dues dècades que van durar les obres. Van culminar a la dècada dels 70 amb la inauguració de Tavascan (1971) i Montamara (1974).
L'impacte demogràfic va ser absolut: en un poble d'un centenar d'habitants va ser necessari la construcció de diversos campaments per allotjar els operaris vinguts d'arreu de la Península. Per copsar les duríssimes condicions de treball, val la pena llegir l'excel·lent novel·la Allò que va passar a Cardós de Ramon Solsona.
Tota l'aigua turbinada a les centrals va a parar a l'embassament de Tavascan. Foto: Josep Maria Montaner
Com visitar la central de Tavascan?
La central de Tavascan és una de les instal·lacions hidroelèctriques subterrànies més grans d'Europa. Això atrau un bon nombre de visitants, tant d'aquí com d'altres països. De fet, l'any passat fins a 2.000 persones van participar a les visites guiades que organitza l'Ajuntament de Lladorre amb el suport d'Endesa.
Se'n fan els dimecres, dijous i divendres a les 16.00, i els dissabtes i diumenges a les 10.00 i a les 16.00 –excepte el novembre, que no se'n realitzen-. Això sí, cal reservar prèviament –a través del Whatsapp 656 53 54 92- ja que la seva realització depèn de la demanda. Abans d'entrar a les instal·lacions, la visita inclou el visionat d'un documental i una maqueta que permet entendre millor el complex sistema hidroelèctric.
La central de Tavascan és una de les instal·lacions hidroelèctriques subterrànies més grans d'Europa. Això atrau un bon nombre de visitants, tant d'aquí com d'altres països. De fet, l'any passat fins a 2.000 persones van participar a les visites guiades que organitza l'Ajuntament de Lladorre amb el suport d'Endesa.
Se'n fan els dimecres, dijous i divendres a les 16.00, i els dissabtes i diumenges a les 10.00 i a les 16.00 –excepte el novembre, que no se'n realitzen-. Això sí, cal reservar prèviament –a través del Whatsapp 656 53 54 92- ja que la seva realització depèn de la demanda. Abans d'entrar a les instal·lacions, la visita inclou el visionat d'un documental i una maqueta que permet entendre millor el complex sistema hidroelèctric.
Petit espai expositiu a la central hidroelèctrica de Tavascan. Foto: Josep Maria Montaner