14
de març
de
2021, 08:36
Actualitzat:
16
de març,
12:12h
És el seu primer llibre. Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) ha guanyat el Premi Documenta 2020 per Els desperfectes (l'Altra Editorial), un recull de contes que comparteix guardó amb Les closques, de Laia Viñas, una altra autora jove. D'Els desperfectes, el jurat n'ha destacat una veu narrativa "segura i ambiciosa", així com "un punt de negror".
Irene Pujadas és una de les tres fundadores de la revista literària Branca i ha col·laborat en diversos mitjans com l'Ara, Llegim i La Llança. Ens rep a la llibreria Documenta, abans de la presentació de les guanyadores d'una edició que l'any passat va quedar deserta.
- En el seu llibre hi ha mosques que moren, agonies, la mort del padrí, un nadó que mor partit per la meitat enmig d'una discussió entre els pares... És una mica escabroseta.
- L'humor negre sempre pot ser un recurs per afrontar la realitat. La societat occidental sempre ha tendit a amagar la mort, però és cert que en el darrer any l'hem vist com una bofetada a la cara. La mort ha estat molt present i m'ha interessat reflexionar-hi i veure com ens hi apropem i les diferents maneres d'acostar-s'hi. M'interessava el tema de l'estranyesa que crea la fantasia i l'inversemblant, l'humor negre, la sensació estranya que permet acostar-se a la realitat d'una altra manera. Aquests contes tenen molt d'inversemblants i són poc costumistes. Des de la primera frase del primer conte. Però aquesta fantasia no deixa de ser una altra manera d'aproximar-se a la realitat.
- El títol ja té a veure amb aquesta idea?
- Els desperfectes té a veure amb aquesta idea de l'humor negre. M'interessava el contrast entre la idea del desperfecte, que és com si t'haguessis fet una rascadeta, i el que els passa als personatges, que són tragèdies molt bèsties. Els passen coses grosses però la reacció que tenen és inversemblant, poc habitual. El desencaix entre el que els succeeix i com s'hi enfronten era un tema que m'atreia. És a dir, com ens enfrontem al que ens passa en el dia a dia. A vegades sembla que hàgim de reaccionar d'una manera, per exemple, davant de la mort, es parla de fer un dol, que té cinc fases. Però potser hi ha persones que responen diferent.
- El primer conte es titula precisament Desperfectes i és sobre uns nadons que acaben malament.
- Sí, però el títol del llibre no ve pel primer conte. La idea del desperfecte m'interessava i està present en tots els contes. Però és veritat que el primer conte és com una declaració d'intencions. Té molt d'humor negre perquè és sobre uns nadons que acaben com a vasos de porcellana que es fan a miques. Són temes que poden semblar feridors però la manera com m'hi acosto és grotesca.
- Quins referents ha tingut? En aquest enfocament per històries increïbles, hi és present Pere Calders?
- Sí, en Calders té contes sobre la mort bastant divertits. A nivell de contes, és una influència entre els autors catalans. També Jordi Masó. L'he llegit força. Entre autors anglosaxons, reconec la influència de Lydia Davis en tot el referent a la forma.
- En algun lloc diu que un dia treballarà en una funerària. Això no és una manera de fer-se l'esnob?
- Això és per a l'edició en castellà perquè m'agradava la idea de jugar amb tot i que la meva biografia no hagi de ser "periodista, treballa en aquesta editorial"... Però potser no fa falta i és una miqueta esnob.
- La presència contínua del menjar i el beure, sovint en el mateix escenari de la mort, és un altre element que crida l'atenció.
- El menjar va més del cantó de la vida i, en la nostra cultura mediterrània, la idea del banquet i del tiberi col·lectiu és un símbol de joia i de vida. Un menjar molt llarg, fer la sobretaula, estar amb molta gent, tots junts, és una imatge de vida. A més, m'agradava la idea que en el menjar, molts cops estem menjant morts per seguir vius. Hi ha un conte en què un grup de familiars està vetllant un home que s'està morint, i mentre ho fan van menjant de tot, inclosos llagostins, un animal mort. Per a mi, simbolitza molt la vida.
- Se sent fenomen literari?
- No. Rotundament. I tinc una mica de reticències davant d'aquest tipus de fenòmens. Com que és un món molt petit, de vegades hi ha la tendència d'etiquetar dient que una obra és meravellosa o és un desastre, i costa de trobar el punt mig a l'hora de valorar un llibre. Criticant durament un llibre et carregues un autor, però adulant-lo massa també se li fa un flac favor. Jo crec que està molt bé que un llibre sigui notable. Aquest és el meu primer llibre i té coses bones i coses dolentes, i és imperfecte.
- Què li agrada i què no del seu llibre?
- El que m'agrada és que he gaudit molt escrivint-lo i experimentant en el tema de la forma. M'ho he passat bé explorant els límits del conte i jugant amb la forma. Què no m'agrada? Crec que potser hi ha algun conte que pot ser millorable i no em semblaria greu que fos així.
- El confinament l'ha ajudat a escriure?
- Per circumstàncies personals, el darrer any i mig he tingut molt de temps i, a més, m'ha agafat sense treballar. He tingut el privilegi i la sort que no he viscut malalties en el meu entorn. Molts contes els vaig escriure durant el confinament.
- Ha modificat algun conte degut a la pandèmia?
- No, el tema de la mort hi és molt present, però no per la pandèmia.
- Com veu la creació literària a Catalunya?
- Em fa de mal dir. Hi ha molta gent nova fent coses però no he tingut molt de temps per llegir-los. Però hi ha força gent jove fent coses. Des de la meva companya guanyadora del Documenta, la Laia Viñas, que té 23 anys, l'Anna Gas, que ha guanyat el Rodoreda, el Pol Guasch, que ha guanyat l'Anagrama, la Núria Bendicho... Hi ha gent molt jove escrivint.
- Va engegar un projecte força agosarat, la revista literària Branca. Com els està anant?
- És una revista que funciona per convocatòria oberta entorn un tema. En cada número tenim un jurat diferent que valora els textos que arriben i en fa una selecció, que es publiquen en paper. Són relats i peces gràfiques. Ara en sortirà un de temàtica doble, sobre Mala literatura i Això és art. Ja tenim els guanyadors. El projecte està anant bé.
- Fan una mica de factoria de nous autors?
- Vam crear la revista perquè trobàvem a faltar que hi hagués un espai en què es poguessin publicar textos i relats sense que calgués esperar a tenir un manuscrit. Volíem fer un pont entre els nous escriptors i les editorials.
- Fa uns mesos escrivia que li preocupava perdre la cara sota la màscara, que amb els ulls sols no es va enlloc.
- Tinc claríssim que amb els ulls sols no n'hi ha prou. Ens hem acostumat a una realitat que no té res de normal i això està passant factura a tots els nivells. Ens reconeixem amb la mascareta, però estem en una situació de mancança.
- Joan Margarit deia que la poesia pot ser un consol. La literatura pot ajudar a fer menys feixuga aquesta mancança?
- No ho tinc gens clar que la literatura sigui un consol. Davant d'algunes situacions, no n'hi ha prou amb la literatura. Una bona dosi d'humor negre ajuda a afrontar les mancances, però de vegades a vegades és normal que no tinguis ganes ni de posar-hi sentit de l'humor.
Irene Pujadas és una de les tres fundadores de la revista literària Branca i ha col·laborat en diversos mitjans com l'Ara, Llegim i La Llança. Ens rep a la llibreria Documenta, abans de la presentació de les guanyadores d'una edició que l'any passat va quedar deserta.
- En el seu llibre hi ha mosques que moren, agonies, la mort del padrí, un nadó que mor partit per la meitat enmig d'una discussió entre els pares... És una mica escabroseta.
- L'humor negre sempre pot ser un recurs per afrontar la realitat. La societat occidental sempre ha tendit a amagar la mort, però és cert que en el darrer any l'hem vist com una bofetada a la cara. La mort ha estat molt present i m'ha interessat reflexionar-hi i veure com ens hi apropem i les diferents maneres d'acostar-s'hi. M'interessava el tema de l'estranyesa que crea la fantasia i l'inversemblant, l'humor negre, la sensació estranya que permet acostar-se a la realitat d'una altra manera. Aquests contes tenen molt d'inversemblants i són poc costumistes. Des de la primera frase del primer conte. Però aquesta fantasia no deixa de ser una altra manera d'aproximar-se a la realitat.
- El títol ja té a veure amb aquesta idea?
- Els desperfectes té a veure amb aquesta idea de l'humor negre. M'interessava el contrast entre la idea del desperfecte, que és com si t'haguessis fet una rascadeta, i el que els passa als personatges, que són tragèdies molt bèsties. Els passen coses grosses però la reacció que tenen és inversemblant, poc habitual. El desencaix entre el que els succeeix i com s'hi enfronten era un tema que m'atreia. És a dir, com ens enfrontem al que ens passa en el dia a dia. A vegades sembla que hàgim de reaccionar d'una manera, per exemple, davant de la mort, es parla de fer un dol, que té cinc fases. Però potser hi ha persones que responen diferent.
"Hi ha la tendència d'etiquetar una obra com a meravellosa o com un desastre, i costa de trobar el punt mig al valorar un llibre"
- El primer conte es titula precisament Desperfectes i és sobre uns nadons que acaben malament.
- Sí, però el títol del llibre no ve pel primer conte. La idea del desperfecte m'interessava i està present en tots els contes. Però és veritat que el primer conte és com una declaració d'intencions. Té molt d'humor negre perquè és sobre uns nadons que acaben com a vasos de porcellana que es fan a miques. Són temes que poden semblar feridors però la manera com m'hi acosto és grotesca.
Irene Pujadas ha guanyat un premi amb la seva primera novel·la Foto: Adrià Costa
- Quins referents ha tingut? En aquest enfocament per històries increïbles, hi és present Pere Calders?
- Sí, en Calders té contes sobre la mort bastant divertits. A nivell de contes, és una influència entre els autors catalans. També Jordi Masó. L'he llegit força. Entre autors anglosaxons, reconec la influència de Lydia Davis en tot el referent a la forma.
- En algun lloc diu que un dia treballarà en una funerària. Això no és una manera de fer-se l'esnob?
- Això és per a l'edició en castellà perquè m'agradava la idea de jugar amb tot i que la meva biografia no hagi de ser "periodista, treballa en aquesta editorial"... Però potser no fa falta i és una miqueta esnob.
- La presència contínua del menjar i el beure, sovint en el mateix escenari de la mort, és un altre element que crida l'atenció.
- El menjar va més del cantó de la vida i, en la nostra cultura mediterrània, la idea del banquet i del tiberi col·lectiu és un símbol de joia i de vida. Un menjar molt llarg, fer la sobretaula, estar amb molta gent, tots junts, és una imatge de vida. A més, m'agradava la idea que en el menjar, molts cops estem menjant morts per seguir vius. Hi ha un conte en què un grup de familiars està vetllant un home que s'està morint, i mentre ho fan van menjant de tot, inclosos llagostins, un animal mort. Per a mi, simbolitza molt la vida.
"Adular massa un autor li fa un flac favor"
- Se sent fenomen literari?
- No. Rotundament. I tinc una mica de reticències davant d'aquest tipus de fenòmens. Com que és un món molt petit, de vegades hi ha la tendència d'etiquetar dient que una obra és meravellosa o és un desastre, i costa de trobar el punt mig a l'hora de valorar un llibre. Criticant durament un llibre et carregues un autor, però adulant-lo massa també se li fa un flac favor. Jo crec que està molt bé que un llibre sigui notable. Aquest és el meu primer llibre i té coses bones i coses dolentes, i és imperfecte.
- Què li agrada i què no del seu llibre?
- El que m'agrada és que he gaudit molt escrivint-lo i experimentant en el tema de la forma. M'ho he passat bé explorant els límits del conte i jugant amb la forma. Què no m'agrada? Crec que potser hi ha algun conte que pot ser millorable i no em semblaria greu que fos així.
Irene Pujadas durant l'entrevista a la Llibreria Documenta. Foto: Adrià Costa
- El confinament l'ha ajudat a escriure?
- Per circumstàncies personals, el darrer any i mig he tingut molt de temps i, a més, m'ha agafat sense treballar. He tingut el privilegi i la sort que no he viscut malalties en el meu entorn. Molts contes els vaig escriure durant el confinament.
- Ha modificat algun conte degut a la pandèmia?
- No, el tema de la mort hi és molt present, però no per la pandèmia.
- Com veu la creació literària a Catalunya?
- Em fa de mal dir. Hi ha molta gent nova fent coses però no he tingut molt de temps per llegir-los. Però hi ha força gent jove fent coses. Des de la meva companya guanyadora del Documenta, la Laia Viñas, que té 23 anys, l'Anna Gas, que ha guanyat el Rodoreda, el Pol Guasch, que ha guanyat l'Anagrama, la Núria Bendicho... Hi ha gent molt jove escrivint.
- Va engegar un projecte força agosarat, la revista literària Branca. Com els està anant?
- És una revista que funciona per convocatòria oberta entorn un tema. En cada número tenim un jurat diferent que valora els textos que arriben i en fa una selecció, que es publiquen en paper. Són relats i peces gràfiques. Ara en sortirà un de temàtica doble, sobre Mala literatura i Això és art. Ja tenim els guanyadors. El projecte està anant bé.
"No tinc gens clar que la literatura sigui un consol"
- Fan una mica de factoria de nous autors?
- Vam crear la revista perquè trobàvem a faltar que hi hagués un espai en què es poguessin publicar textos i relats sense que calgués esperar a tenir un manuscrit. Volíem fer un pont entre els nous escriptors i les editorials.
Irene Pujadas mostra "Els desperfectes", l'obra amb què ha guanyat el Documenta. Foto: Adrià Costa
- Fa uns mesos escrivia que li preocupava perdre la cara sota la màscara, que amb els ulls sols no es va enlloc.
- Tinc claríssim que amb els ulls sols no n'hi ha prou. Ens hem acostumat a una realitat que no té res de normal i això està passant factura a tots els nivells. Ens reconeixem amb la mascareta, però estem en una situació de mancança.
- Joan Margarit deia que la poesia pot ser un consol. La literatura pot ajudar a fer menys feixuga aquesta mancança?
- No ho tinc gens clar que la literatura sigui un consol. Davant d'algunes situacions, no n'hi ha prou amb la literatura. Una bona dosi d'humor negre ajuda a afrontar les mancances, però de vegades a vegades és normal que no tinguis ganes ni de posar-hi sentit de l'humor.