15
de juliol
de
2015, 00:01
He de confessar que amb la multitud de fans i seguidors del Boss -entre els que també m’hi compto-, i els que el segueixen a molts concerts més enllà del nostre país, escriure aquest article no es fàcil. Des del primer concert, l'any 1988, al Camp del Barça fins ara, l’he pogut gaudir onze vegades. Segurament molts dels que llegiu això, moltes més, com l’Àlex, el Miqui, o com l’Albert 'chocolat man' que ha tingut el privilegi d’estar al backstage de París convidat i a USA. O el Marc a Milà, i molts i molts d’altres.
Toca parlar del Boss, de reivindicar dos discs força menyspreats per molts fans. D’aquell calorós i “pre-olímpic” 3 de Juliol del 92 a la Monumental i d’aquell 11 de Maig del 93 a l’Estadi Olímpic que ens va visitar el Bruce, el Boss, el “puto amo”, d’això ja fa 33 anys (com passa el temps!).
Human Touch i Lucky Town, van ser dos àlbums molt criticats pels seguidors de Boss i de l'estil de la E Street Band; catalogats de dolentíssims, fluixets i de totes les plagues bíbliques imaginables. Personalment, mai he compartit aquesta opinió, em semblen dos discs més que correctes, i en tot cas i com a mínim, a l’alçada del Tunnel Of Love. Sempre he estat convençut que va ser així precisament perquè no els va fer amb la E Street Band i perquè aquella gira tampoc la feia amb la E Street Band. Segurament si els hagués fet amb la E Street Band, els crítics parlarien ara de dos discs emblemàtics. En el fons, la realitat és que el llistó estava molt alt. Com es superen els imbatibles Born to Run, Darkness on the Edge of Town, The River i Born in the U.S.A? Difícil oi?
Amb el pas del temps i vist amb perspectiva, comprovem que a la discografia del Boss hi ha discs molt pitjors que aquests de llarg. Després d’un excel·lent The Rising (2002), El Boss firma uns més que discrets Magic (2007), Working on a Dream (2009), Wrecking Ball (2012) i High Hopes(2014), aquest últim sense ni un sol tema nou, amb temes ja publicats anteriorment, regravats i passats pel turmix de la E Street Band.
Human Touch & Lucky Town 1992
Després de cinc anys de silenci musical, sense la E Street Band -amb l'excepció de Roy Bittan i Patti Scialfa-, el Boss es va llançar a l'aventura de publicar dos discs que poc tenien a veure l'un amb l'altre. Per això no es van editar com un disc doble sinó com dos independents.
De forma absolutament simultània, al març de 1992, veien la llum Human Touch i Lucky Town. El segon plasmava la recuperació anímica després d'uns anys difícils, i l'estabilitat aparentment definitiva. El primer, composat i gravat bastant abans, reflectia l'altra part: La duríssima època que va viure Springsteen en els temps immediatament posteriors a les gires Tunnel Of Love Tour i Human Rights Now!.
Tunnel Of Love havia estat el disc de la seva crisi matrimonial: en el transcurs de pocs mesos Bruce s'havia divorciat de Julianne Phillips i s'havia unit a la cantant italoamericana Patti Scialfa (l'ex-parella del seu company Nils Lofgren), present com a corista a l'àlbum. Al 92, el mite del Boss està consolidat. El seu atractiu neix de l'amor per les arrels de la seva música i el seu geni per barrejar-la amb els valors més contemporanis. Springsteen ha sabut cantar alguns dels sentiments més commovedors mai expressats pel rock. Si afegim l’actitud i l’entrega a l’escenari, la seva musica es torna imbatible. Al 1991, Springsteen va contreure matrimoni amb Scialfa, amb qui va tenir tres fills: Evan James (nascut al 1990), Jessica Rau (al 1991) i Sam Ryan (al 1994). En un intent per reflectir l'estabilitat i la felicitat aconseguida amb el seu nou matrimoni i la seva recent paternitat, i acompanyat per músics de sessió, Springsteen publica aquests dos àlbums conjunts. Tots dos van ser criticats pels seguidors, confabulant-se per ignorar la gira de promoció duta a terme a continuació per Springsteen i The “Other” Band. D'altra banda, per a altres seguidors que havien conegut al Boss després de la consolidació al 1975 de la E Street Band, la nova gira suposava una oportunitat per veure el desenvolupament del Boss amb una nova formació.
Human Touch
Human Touch (setembre de 1989-gener de 1992) és un disc més fosc, amb menor frescor que Lucky Town. El tema que li dóna títol va ser el single de presentació de tots dos discs. En total, 14 temes entre les quals destaquen: Human Touch, una preciosa melodia: Soul Driver, una agra crítica televisiva: 57 Channels And Nothin´On, la millor peça de rock del disc i, dit sigui de pas, poc o gens explotada en els anys i gires següents: Roll Of The Dice, i una balada d'amor i desamor: I Wish I Were Blind.
Lucky Town
Lucky Town (setembre de 1991-gener de 1992) en canvi és un disc ple de frescor, alegria i llum. Cap dels seus deu temes té desperdici. L'inici, amb Better Days, Lucky Town i Local Hero és d'antologia. La balada If I Should Fall Behind és una cançó utilitzada pel Boss en els anys successius per a moments de gran emoció en els seus concerts, fins i tot amb la E Street Band.
Bruce Springsteen - If I Should Fall Behind
Leap Of Faith retorna al demolidor inici, Living Proof, un tema de potent bateria i guitarra esmolada i My Beautiful Reward, amb guitarra acústica i òrgan sonant de manera fantàstica.
Dos discs diferents gravats amb músics diferents. De fet, només el propi Bruce, Roy Bittan i Patti Scialfa repeteixen en tots dos. Els desitjos del Boss de treballar amb músics diferents el van portar a filar encara més prim en el tour amb el qual va recórrer mig món. Novament, es produeixen canvis en la formació de la banda d'acompanyament, batejada com The “Other” Band, repetint també Bittan i Scialfa. Aquesta gira va donar com resultat el disc i DVD Plugged, editat a l'abril de 1993, 13 mesos després de Human Touch i Lucky Town.
Human Touch World Tour 1992
Al 1992 Springsteen va emprendre una gira per Europa que va arrencar a Estocolm. L'esquema de gira per pavellons i després estadis, que tan bé havia funcionat a la gira 84-85 per USA, ho va traslladar a Europa per primera vegada i va funcionar d'allò més bé. Els únics concerts de 1992 que tenia prevists a Espanya eren a Barcelona els dies 2 i 3 de Juliol. El lloc era nou, una plaça de toros. El problema va arribar quan una vaga de transportistes va paralitzar França, amb la qual cosa no es podia traslladar cap camió fins a Barcelona. La ciutat estava totalment bolcada en la celebració dels Jocs Olímpics, mancant pocs dies per la cerimònia d’inauguració.
El concert del dia 2 va haver de ser traslladat al dia 4, i es va aconseguir arribar a temps per no posposar el del dia 3. L'escenari no seria el de la gira, sinó un que es va improvisar però que no va suposar cap problema i amb un equip llogat a corre-cuita a Mataró .
L’expectació per veure al Boss després de quatre anys d'absència dels escenaris era obvia, encara que no vingués amb la E Street Band. Les peticions en el segon dels concerts eren lògiques, era el 4 de Juliol, el dia de la independència, i evidentment eren Independence Day, però Springsteen va tirar de repertori dels dos últims discs, Human Touch i Lucky Town, i els dos anteriors Tunnel Of Love i Born In The USA. Va ser una nit d'estiu fantàstica, amb un Bruce que semblava voler demostrar que sense la E Street Band també podia fer coses. The “Other” Band van demostrar que eren capaços de donar un nou aire a la música del Boss.
Així doncs que aquella tarda, amb la meva dona, els amics i les respectives, cap a Barcelona. Els concerts del Boss es tornen com una mena de ritual, una litúrgia irrepetible que t’atrapa, molta gent en aquella època (i encara ara) que no eren seguidors i no havien vist mai els seus directes sortien extasiats, hipnotitzats del que acabaven de veure i es tornaven incondicionals per sempre més. Teníem les entrades en un lateral de l’escenari a la part alta de la Plaça de Toros i comença el concert.......cagada !!, el so es horrorós, ens diem, a veure, esperem a la segona que tal sona.....horrible!!....què fem?, ens canviem de lloc?, a on?. Amb aquestes estem, quan veiem que darrera l’escenari no hi ha ningú, però per una tanca lateral s’hi cola la gent, i ens diem, aquests els hi passa el mateix que nosaltres. I si ho provem?, doncs va, corrent tots cap allà, cap problema per passar la tanca i ens situem ben bé darrera amb una cinquantena de persones mes. ES PEC TA CU LAR !!, a uns 10-15 metres de l’escenari, el so era brutalment perfecte i el Boss quan es va girar i va veure gent darrera seu va saludar i ja tota la resta de concert es va anar girant també cap aquell improvisat, reduït i privilegiat grup d’espectadors dels que formàvem part. Ho varem disfrutar tant, que les 2 hores i ¾ llargues de show, se’ns van fer cinc minuts mal contats, en volíem més, tothom en volia més.
Davant la rendició incondicional de tanta gent, Bruce va aprofitar per parlar sobre Thunder Road: “Aquesta és una cançó que vaig escriure fa gairebé vint anys, éreu uns nens. Es tracta d'una cançó plena de somnis d'un jove i la vull dedicar a tots els meus germans i germanes joves que estan aquí aquesta nit, aquesta és per a vosaltres”, i va sonar un Thunder Road tranquil, a força de veu, harmònica, piano i guitarra acústica que va suposar un dels moments més emotius.
Bruce va tocar The River aquella nit a Barcelona, però hi ha un detall, no l'estava tocant en aquesta gira, però a la Monumental hi havia un cartell enorme que deia “Bruce, play The River, please!”, la plaça es va enfonsar quan van començar els acords d'harmònica; pel que tinc entès i si no vaig errat, Barcelona va ser l'única ciutat en la qual va tocar The River en tota la gira europea.
Setlist: Better days, Born in the USA, Local hero, Darkness on the edge of town, If I should fall venid, 57 channels (and nothin’ on), The river, Living Prof., My hometown, Badlands, Leap of faith, Man’s job, Roll of the dice, Lucky town, Cover me, Brilliant disguise, Real man, Thunder road, Bobby Jean, Light of day, Human touch, Glory days, Working on the highway, Hungry heart, My beautiful reward, Born to run.
Line Up:
Bruce Springsteen (vocals, guitar, harmonica)
Shane Fontayne (guitar)
Tommy Sims (bass)
Zack Alford (drums)
Roy Bittan (keyboards)
Crystal Taliefero (backing vocals, guitar, percussion, saxophone)
Bobby King (backing vocals)
Gia Ciambotti (backing vocals)
Carol Dennis (backing vocals)
Cleopatra Kennedy (backing vocals)
Angel Rogers (backing vocals)
Patti Scialfa (backing vocals, guitar)
Bruce Springsteen - Barcelona 92 - La Monumental i fans (canal +)
Bruce Springsteen - Born In The USA - Barcelona. 3-7-1992
Un mes desprès de Barcelona, a casa seva, New Jersey, una sèrie d’11 concerts seguits, aquí us deixo el que feia 10. Complert.
Bruce Springsteen, Full Live Concert, Brendan Byrne Arena, East Rutherford, NJ, 1992-08-07
Les cròniques de l’època que va publicar el diari El Pais els dies 4 i 5 de Juliol de 1992 dels concerts de La Monumental de Barcelona.
Human Touch World Tour 1993
I altra vegada Barcelona. Nova sessió maratoniana de més de tres hores i última oportunitat de veure a la banda amb la qual va treballar durant el primer lustre dels noranta. Repertori retocat comparat al de l’any anterior, però com sempre mateixa actitud i entrega. El Boss és el Boss a qualsevol escenari, però el de l’Estadi Olímpic (que va ser genial) no seria el mateix que la “màgia” de la Plaça de Toros.
11 de Maig de 1993, Estadi Olímpic, 56.000 persones, 5.000 pesetes
Setlist: Darkness on the edge of town, Adam raised a Cain, This hard land, Better days, Lucky town, Atlantic City, 57 channels (and nothing’ on), Trapped, Badlands, Many rivers to cross, My hometown, Leap of faith, Man’s job, Roll of the dice, I’m on fire, Because the night, Brilliant disguise, Human touch, The river, Who’ll stop the rain?, Souls of the departed, Born in the USA, Light of day, Hungry heart, Glory days, Across the borderline, Born to run, My beautiful reward, Working on the highway, Bobby Jean, Rockin’ all over the world.
Reprodueixo tal qual la crònica del dia següent de La Vanguardia (en castellà).
MIÉRCOLES, 12 MAYO 1993 LA VANGUARDIA. Cultura y Espectáculos
Bruce Springsteen se corona en el Estadi Olimpic como el gran héroe del rock. El Boss, a la altura de su propio mito, encandiló durante tres horas a la multitud de barceloneses que ayer escalaron la montaña olímpica para rendirle pleitesía.
BARCELONA. Redacción.
CONSAGRACIÓN OLÍMPICA. El músico norteamericano refrendó anoche en un Estadi Olimpic su carisma entre la afición local y, durante más de tres horas, se consagró como el gran héroe del rock contemporáneo. E l reencuentro, anoche, de Bruce Springsteen con el público barcelonés se saldó con un nuevo éxito que añadir al ya apoteósico historial del roquero norteamericano en nuestra ciudad. A menos de un año de su última actuación en Barcelona -con dos conciertos consecutivos en la Monumental-, "el Boss" (Jefe) quiso estar a la altura de su propio mito y apostó por un recinto de las dimensiones del Estadi Olimpic. Y ganó. Cierto es que en su maleta apenas traía novedades respecto a la presentado en anteriores ocasiones, que la abrasiva E. Street Band ya sólo es un grato recuerdo...; pero su poderosa descarga.de energía física, su carisma, sus extraordinarias dotes de seducción y un repertorio hábilmente salpicado de clásicos, le bastaron y sobraron para encandilar a los cerca de 60.000 seguidores que ayer escalaron la montaña olímpica dispuestos a rendir pleitesía al gran héroe contemporáneo del rock. Desde las seis de la tarde, hora en que se abrieron las puertas del Estadi Olimpic, los numerosos fans que desde el mediodía se arremolinaban a las puertas del recinto, fueron accediendo escalonadamente al interior del estadio, lo cual evitó que se produjeran grandes aglomeraciones. Una vez dentro, y sin necesidad de echar mano de teloneros que caldearan previamente el ambiente del estadio, Springsteen, guitarra en ristre, saltó al escenario cuando sólo pasaban unos minutos de las nueve de la noche y -salvo un más que justificado descanso de media hora- no lo abandonaría hasta tres horas más tarde. Después, eso sí, de que las notas del "Born in the USA" -y es aquí donde se desató la auténtica locura-, "Hungry heart", "Born to run" o "Glory days", hicieran presagiar que el concierto estaba llegando a su recta final. Arrancó más tímidamente. como un trovador. A solas con su guitarra, flanqueado únicamente por dos pantallas de vídeo, Bruce Springsteen interpretó tres temas de su reciente "Puggled", y fue a los sones de "Lucky Town" cuando invocó la presencia sobre el escenario de la banda que le acompaña en su actual gira europea: Zachary Alford (batería), Roy Bittan (teclados), Shane Fontayne (guitarra), Tommy Sims (bajo), Crystal Taliefero (guitarra y percusión), y un poderoso conjunto vocal formado por Gia Ciambotti, Carol Dennis, Cleopatra Kennedy, Bobby King y Ángel Rogers. Un combo que suplió con grandes dosis de profesionalidad las excelencias de la E. Street Band y que no impidió que el "jefe" volviera a arrasar sin paliativos con la misma contundencia con que taconea sobre las tablas al inicio de cada canción. A lo largo de más de tres horas, Springsteen correteó, o mejor, galopó, brincó, sudó, dio cumplida satisfacción a sus músculos, hinchó las venas del cuello hasta el límite de lo imposible y, en fin, se entregó como sólo él es capaz de hacerlo, demostrando que, a sus 43 años, continúa siendo por encima de cualquier otra consideración un artista apasionado, poderoso. Y lo cierto es que aunque el camino de la creatividad y la innovación sean ya cosa de otros, nadie podrá negarle a Bruce Springsteen su merecida coronación como el héroe más humano del rock.» DAVID AIROB
Un mes abans d’aquest concert, a Itàlia: Aquí us deixo els vídeos en dues parts.
Bruce Springsteen - Rockin' Live from Italy, concert at Stadio Bentegodi, Verona, Italy. on April 11, 1993 (1/2)
Bruce Springsteen - Rockin' Live from Italy, concert at Stadio Bentegodi, Verona, Italy. on April 11, 1993 (2/2)
Setlist:
1. I'm On Fire
2. Because The Night
3. Prove It All Night
4. Human Touch
5. The River
6. Who'll Stop The Rain?
7. Souls Of The Departed
8. Born In The USA
9. Light Of Day
10. Hungry Heart
2a. Part
11. Glory Days
12. Thunder Road
13. Born To Run
14. My Beautiful Reward
15. Rockin’ All Over The World
16. Workin’ On The Highway
BONUS TRACKS
17. Born To Be Wild
(01-06-93 - Oslo - Norway)
Clarence Clemons In Memoriam (1942-2011)
So who is the “Minister of Soul” and the “Secretary of the Brotherhood?” Do I have to say his name?............Clarence!!!!
Danny Federici In Memoriam (1950-2008)
A Pillar of the E Street Sound!!!!!