Totes les conseqüències de l'avançament electoral de Sánchez

L'all in de Pedro Sánchezen forma d'eleccions anticipades ha trastocat el tauler quan el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M encara no s'havia paït del tot. El president del govern espanyol, amant dels cops d'efecte i propietari d'un manual de resistència ple de trucs que fins ara li han funcionat, es jugarà el 23 de juliol la seva carrera política. Uns comicis atípics, en ple estiu, marcats per l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, en què hi haurà dos models contraposats: el de Sánchez i els seus aliats, que han teixit una legislatura d'avenços socials i de gestos -ara congelats- cap a Catalunya; i el d'Alberto Núñez Feijóo, que s'estrena com a candidat i sap que Isabel Díaz Ayuso ja demana tanda des de la majoria absoluta a Madrid.

Sánchez ha volgut entomar en primera persona el fracàs del PSOE a l'Estat. La Moncloa no esperava una patacada d'aquesta magnitud i vistos els resultats, el president del govern espanyol ha entès que blindar-se al despatx suposaria allargar l'agonia i donar temps als seus rivals per desgastar-lo dia a dia. Per això, amb una agenda legislativa pràcticament enllestida, ha decidit "anar al cos a cos" amb la dreta i l'extrema dreta abans del que estava previst. Quines conseqüències té l'avançament electoral? Com impacta en la ressaca municipal i en els pactes que han de venir? Quins efectes té en un independentisme desorientat a les urnes? I en l'agenda legislativa d'un govern espanyol de coalició en el qual una de les parts, Unides Podem, encara no ha definit amb quina fórmula anirà a les eleccions? Aquestes són totes les claus.
 

1. Descartada l'opció del tripartit

Si hi havia alguna opció de tripartit a Barcelona, l'anunci de Sánchez l'ha acabada d'enterrar. La voluntat del PSC és explorar una entesa amb els comuns i ERC per apartar Trias de l'alcaldia, però això serà pràcticament impossible en un context preelectoral. Els comuns s'hi han posat bé -la pèrdua de Barcelona deixa el projecte de Colau contra les cordes i el partit necessita mantenir quotes de poder-, però els republicans han refredat la possibilitat de fer alcalde Collboni. Oriol Junqueras ha estat clar amb el resultat encara calent: "No tenim interès ni voluntat d'oferir l'alcaldia de Barcelona al PSC". A les portes d'unes eleccions, difícilment ERC buscarà aliances amb el PSC que suposin treure un independentista d'una alcaldia com la de Barcelona. La patacada electoral obliga els republicans a replantejar l'estratègia.
 
El tot cas, el PSC es veu legitimat per intentar buscar una aliança que el porti a l'alcaldia de Barcelona. Queda lluny la vehemència de Collboni quan deia, en campanya, que si no guanyava les eleccions aniria a l'oposició. Potser se n'hi anirà, però no sense intentar abans una entesa progressista que aparti Trias de l'alcaldia. Amb el pas de les hores s'ha allunyat l'opció d'una sociovergència, malgrat que Salvador Illa evita descartar res. El pacte, però, hauria de ser progressista, i els socialistes dubten que Trias s'hi pugui considerar. A això s'hi suma que els socialistes tenen reticències a pactar amb el partit de Carles Puigdemont i Laura Borràs en un feu estratègic com és Barcelona, focus de totes les mirades. Una altra cosa és el que passi a altres ciutats o diputacions, on la pressió electoral quedarà més difuminada.
 

2. L'impacte dels acords PP-Vox

El calendari escollit per Sánchez -únic element que pot controlar en el moment de convocar eleccions- està pensat per fer coincidir la precampanya, la campanya i els comicis amb els pactes que se succeiran arreu de l'Estat entre el PP i Vox. Una manera d'anticipar què pot passar a la Moncloa si Feijóo i Santiago Abascal sumen, i una manera de mobilitzar l'electorat d'esquerres davant dels acords programàtics als quals arribin la dreta i l'extrema dreta. Mentre el líder del PP aposta per una majoria "incontestable" que li permeti tenir les mans lliures, el PSOE dibuixa un escenari en el qual els populars són presoners de Vox. Una manera de treure l'esquerra de la letargia i d'aconseguir que Feijóo i Abascal no sumin. L'única via que té Sánchez de sobreviure no és només que li vagi bé a ell, sinó que també els socis habituals se'n surtin.
 

3. Una confluència Podem-Sumar a contrarellotge

I qui primer se n'ha de sortir és Yolanda Díaz, al capdavant del projecte de Sumar, encara en disputa per la fórmula electoral amb Unides Podem. A l'esquerra del PSOE, les municipals i autonòmiques han estat un solar sobre el qual, en part, la dreta ha edificat la seva hegemonia. La formació fundada per Pablo Iglesias ha quedat fora de la Comunitat de Madrid i també del parlament del País Valencià, i només podrà tenir presència en un dels sis executius autonòmics dels quals formava part fins ara. Díaz i Ione Belarra, secretària general de la formació morada, tenen només deu dies per arribar a un acord que han estat incapaces de tancar en un any. Catalunya és una de les places aliades de la vicepresidenta, artífex de la reforma laboral i que s'ha multiplicat al costat d'una Ada Colau que només ha pogut ser tercera a Barcelona.
  

4. L'independentisme, debilitat, tria lideratges

Una de les conclusions ràpides de la nit electoral del 28-M és que el triomf de Xavier Trias a la capital catalana ha servit per maquillar la desfeta de l'independentisme en nombre absolut de vots, superior als 300.000 sufragis, traccionada especialment per la davallada d'ERC. El PSC s'ha imposat en places fins ara en mans dels republicans -Lleida i Tarragona- i de Junts, amb Girona com a emblema, tot i que un tripartit format per Guanyem i els exsocis a la Generalitat pot desplaçar els socialistes. En aquest context, Junts i ERC ja busquen candidat -i estratègia- per anar al Congrés. Míriam Nogueras es projecta com a candidata dels primers, ja apadrinada per Puigdemont. Gabriel Rufián ha estat confirmat com a cap de cartell dels segons per Junqueras. El 23-J es posarà a prova l'estratègia d'ERC al Congrés, centrada en el diàleg amb Sánchez, i també l'abast real de la confrontació que propugnen Junts i Nogueras.


 

5. L'obra de govern i la presidència de la UE

Sánchez confia capitalitzar l'obra de govern progressista de cara a les eleccions, especialment la llei d'habitatge, l'increment del salari mínim, la reforma de les pensions o la reforma laboral. L'acció legislativa prevista ja està pràcticament enllestida, amb l'excepció d'algunes reformes que no han pogut tirar endavant com la llei mordassa. Les mesures econòmiques del govern espanyol han permès a Espanya capejar la crisi de la Covid i de la guerra d'Ucraïna amb bones dades econòmiques, aplaudides també des de la Unió Europea, i amb una inflació relativament sota control. Durant la campanya electoral el PSOE ha reivindicat aquesta obra de govern, que paradoxalment només ha tingut bons resultats a Catalunya.

El líder socialista també ha intensificat la seva agenda internacional en les darreres setmanes, amb reunions amb el president xinès, Xi Jinping, i el nord-americà,Joe Biden. Espanya tindrà un paper clau en l'àmbit internacional aquests propers mesos, perquè Sánchez ostentarà la presidència de torn del Consell de la Unió Europea a partir de l'1 de juliol, posició que Sánchez jugarà amb força camí de les eleccions espanyoles. O, alments, fins que pugui.