«La manca d'acompanyament sanitari és el primer problema que presenta l'etapa de la lactància»

Una mirada inclusivaa les diferents formes de lactància i la invitació de viure-les d'una manera lliure, respectada i plaent. Amb aquestes premisses es presenta el llibre Totes les lactàncies molen. Alletar des de la diversitat i la llibertat (Ara Llibres), un text de Mireia Serra -vigatana de naixement, assessora de lactància, activista i coordinadora del centre de maternitat Blank2 a la capital d'Osona- i Saioa Baleztena -activista i periodista nascuda a Navarra especialitzada en maternitats i feminismes- que recull trenta testimonis que expliquen la seva experiència al voltant de l'alletament dels seus nadons i que inclou els coneixements d'una quinzena d'experts amb l'objectiu de desmuntar mites i silencis i convidar a viure amb plenitud aquesta etapa de la maternitat.

"Totes les lactàncies molen no és un llibre únicament per a mares que han parit o tenen problemes amb la lactància", expliquen les autores, és un recull d'històries i coneixements també "per tot el seu entorn". Tanmateix, vol ser una oda a la sororitat per desmuntar "la campanya mediàtica que alimenta la rivalitat entre dones, una construcció del sistema patriarcal que es vesteix a través de diferents esferes, també amb la idealització de la maternitat".

- Com i per què decideixen escriure un llibre sobre lactàncies?

Mireia Serra (MS): El llibre neix de l'etiqueta a Instagram #totesleslactanciesmolen, que vaig tirar a les xarxes l'any 2019 arran de la meva experiència personal. En aquell moment em trobava en la meva primera lactància, amb el desig que fos exclusiva, un fet que no va ser possible per una manca d'acompanyament, i cinc mesos després vaig passar a fer un alletament amb biberó. Vaig adonar-me que a les xarxes no es visibilitzava aquesta realitat, en canvi, sí que hi trobem imatges de dones donant el pit. Aquest fet em va frustrar. Amb l'etiqueta a les xarxes volia animar a altres mares a compartir la seva experiència, i vaig al·lucinar amb l'allau de missatges de dones que tenien la necessitat de compartir-les. A partir d'aquí vaig realitzar un seguit d'entrevistes per plasmar els diferents tipus de lactàncies, amb la idea inicial que el recopilatori acabés sent una revista periòdica. Mentre tot això passava, vaig parir al meu segon fill i va arribar el segon postpart. Quan vaig començar a sortir de la cova, vaig recuperar la idea i ens vam trobar amb la Saioa.

Saioa Baleztena (SB): Soc periodista i al llarg dels anys m'he anat especialitzant, d'una manera bastant orgànica, amb l'objectiu de posar a l'agenda mediàtica temes difícils de visibilitzar. Inevitablement, quan vaig ser mare vaig veure que al voltant de la maternitat hi havia un buit de continguts, que està idealitzada, que faltaven relats. Quan vam tenir els primers contactes amb la Mireia, just havia tingut el meu segon fill. Per a mi, la maternitat va ser una transformació. El llibre era una oportunitat per fer d'altaveu.

"Volia animar a altres mares a compartir la seva experiència, i vaig al·lucinar amb l'allau de missatges de dones que tenien la necessitat de compartir-les"

- Per què no es visibilitzen tots els tipus de maternitats i lactàncies?

MS: En general, la maternitat té un punt d'idealització. Aquest fet ha començat a canviar, i fins i tot algunes influencers comencen a compartir imatges i experiències al voltant del postpart, una etapa que és sang, suor i cansament, en definitiva, una part fosca i desconeguda per moltes dones que arriben a la maternitat, i que s'allunya de les imatges que veiem a les revistes. D'altra banda, també hi ha la idea que quan has estat mare has d'estar radiant i feliç, però en un postpart passen moltes coses, és una muntanya russa a on la lactància té molt a dir, determina l'estat mental de les mares.

En general, no es validen els diferents tipus de lactància sinó que ha de ser això o allò, biberó o pit, quan en realitat hi ha un gran ventall més enllà d'aquestes dues opcions. No es visibilitza perquè el relat de les mares no interessa.

- Per què, com a societat, idealitzem la lactància, però quan veiem una mare donant el pit al seu nadó ens incòmoda?

SB: La societat vol que les dones no es queixin, però quan som mares ens regirem de dalt a baix i, per tant, no interessa visibilitzar la maternitat. D'altra banda, el cos de la dona està absolutament sexualitat, i només pots ensenyar un pit si és per satisfer el plaer de l'home, és una mirada absolutament masclista. No es concep que el pit femení tingui una altra funció que no sigui l'erotisme i el plaer dels homes. Al final, hem crescut en una societat patriarcal i tot el que se surt del que se suposa que hem de fer com a dones, xoca.

- Totes les lactàncies molen és un llibre dirigit únicament a gestants i lactants, o s'adreça a qualsevol persona?

SB: És important que aquest llibre no sigui únicament per a mares que han parit o tenen problemes amb la lactància, sinó que hauria de ser per tot el seu entorn. Volem canviar la mirada de la societat, que sigui una eina perquè comencem a eliminar la rivalitat, a validar totes les opcions i a respectar-les.

"El cos de la dona està absolutament sexualitat, i només pots ensenyar un pit si és per satisfer el plaer de l'home"

- Com s'estructura el llibre?

MS: Els capítols porten per títol els diferents tipus de lactàncies que existeixen, i a dins de cada capítol, oferim diferents recursos. En primer lloc, alternem els relats de testimonis que hem recollit amb recursos informatius fruit de la col·laboració de diferents expertes que han bolcat els seus coneixements al llibre. Així mateix, destaquem un apartat per trencar mites i donar missatges potents, tots ells relacionats amb la lactància. També hi trobem El cas pràctic de la Mireia, un recull d'experiències de dones a les quals he acompanyat per reforçar el missatge.

- Quins problemes poden sorgir durant la lactància?

MS: Molts. El primer, el més important i el que coincideixen la majoria dels testimonis que recollim en el llibre és la manca d'acompanyament per part del sistema sanitari. Tot i que cada vegada hi ha més formacions específiques al voltant de la lactància, les mares ens trobem desubicades, quan tens un problema no saps a qui recórrer. Existeixen les assessores de lactància, però és un recurs privat que només es poden permetre algunes famílies amb més recursos.

- Com podríem revertir aquesta tendència?

MS: Falta que a les professionals sanitàries els obliguin a tenir formació específica i actualitzada, ja que sovint et trobes que, en un mateix hospital, et donen indicacions radicalment diferents. De fet, fer d'assessora és un voluntariat i, per tant, hauria de ser un espai gratuït per a totes les dones.

SB: El que cal és que el sistema escolti una problemàtica estructural que fa dècades que s'arrossega i que avui, gràcies al suport de les assessores de lactància, s'està intentant cobrir, encara que només està a l'abast d'una petita part de la població. El sistema sanitari ha d'invertir recursos no només en lactància sinó també en salut mental perinatal, una conseqüència de la falta d'acompanyament en moltes de les etapes de la maternitat i específicament amb l'alletament.
 
- Quins tipus de lactàncies existeixen més enllà de pit o biberó?

MS: Molts tipus. En definitiva, la lactància són camins, a vegades comencem d'una manera, aquesta es transforma, i acabem d'una altra. Al llibre recollim molts exemples, sempre tenint en compte que cada història té els seus propis matisos.

"La lactància són camins, a vegades comencem d'una manera, aquesta es transforma, i acabem d'una altra"

- Un dels primers dilemes d'una persona gestant és decidir quin tipus de lactància escollirà per alletar al seu nadó...

SB: Hi ha mares que ho tenen molt clar des del principi i ho han pogut fer tal com ho havien escollit. Hi ha mares que tenien una idea i han acabat en un altre camí, o algunes que són conscients que la seva decisió és influenciada pel seu entorn. S'estableix un triangle entre la pressió del mateix sistema sanitari, la del teu entorn i la teva pròpia. Conviure-hi és complicat. Per aquest motiu, m'agradaria que el llibre arribes a tothom, perquè es produeixi el canvi.

- Fruit d'aquesta pressió, sovint se'n veu afectada la salut mental de les mares.

MS: Quan decideixes alletar amb el teu cos i la criatura depèn 100% de tu, si arribes en el moment de l'alletament sense confiar-hi, és difícil que vagi bé. I aquí hi has de sumar les visites al pediatre, les pressions perquè el nadó assoleixi el pes o els comentaris de l'entorn, és una pressió afegida que et porta a pensar "Si no va bé, és culpa meva, el meu cos no és suficient". D'aquí venen la majoria dels problemes de salut mental, de la manca de confiança amb el nostre cos i en la capacitat d'alletar, perquè sempre ens han menystingut com a dones, el cos de la dona sempre ha estat maltractat.

- Coneixem poc el cos de la dona?

SB: No el coneixem. La Mireia fa una reflexió molt interessant: no ens toquem mai els pits fins que no som mares i no en coneixem la fisiologia, no sabem quin és el mecanisme perquè surti la llet. En el cas de la lactància, si vols donar el pit, la connexió amb el teu cos és la base de tot.

"No ens toquem mai els pits fins que no som mares i no en coneixem la fisiologia"

- Hi ha diferents tipus de lactància, i infinitat d'experiències per visibilitzar. La trentena de testimonis que recullen al llibre mostren aquestes realitats?

MS: Cada dona és diferent. Un dels testimonis del llibre explica que es va quedar embarassada de molt jove i quan va haver de plantejar la lactància encara estava estudiant i treballant. Al final, el context en el qual vius, com a família i com a persona, les inquietuds o el moment vital, també determinen la lactància. Cada mare pren decisions en funció de la seva realitat, i totes les opcions estan bé.

- Quin és el testimoni que més els ha impactat?

MS: Tots et colpeixen d'alguna manera o altre i de seguida hi empatitzes. Personalment, les lactàncies amb dol em colpeixen molt, m'impacta de nou el poc acompanyament sanitari que reben les dones que s'han trobat amb aquesta situació. Una testimoni ens explicava que va haver de parir mort el seu fill a les 38 setmanes, i mentre li feien la cesària, li feien signar papers de consentiment varis, es van emportar el seu nadó sense poder-se'n ni tan sols acomiadar. Si hagués tingut millor acompanyament, també en la lactància, que s'activa igualment, potser l'hauria ajudat a superar millor el dol.

SB: M'impacta molt la constatació d'aquesta manca d'acompanyament, em colpeix que no sigui una prioritat de la sanitat pública. Hem d'escoltar més a les dones i a les persones gestants i invertir recursos en aquesta línia.

- El llibre també és una oda a la sororitat entre totes les dones.

MS: Les mares tenim la necessitat de compartir, perquè així sanem i construïm xarxa. El llibre apel·la també aquesta qüestió.

SB: Volem contribuir a trencar la campanya mediàtica que alimenta la rivalitat entre dones, perquè és una construcció del sistema patriarcal i que s'alimenta a través de diferents esferes, entre elles la idealització de la maternitat. És important no focalitzar-nos només en gestants sinó en totes les dones per ampliar així  la mirada i començar a parlar de lactàncies no només per a les persones que s'hi han d'afrontar sinó també pel seu entorn.

"Les mares tenim la necessitat de compartir, perquè així sanem i construïm xarxa"

- Desmuntin un mite al voltant de la lactància.

MS: El mite que ens parla que el vincle es construeix amb el pit o el biberó. El vincle és presència, i això, no ho determina el tipus de lactància.