Mentides? Repreguntes!

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Malauradament, massa sovint ens toca convertir en extraordinari el que hauria de ser ordinari. En aquest cas, es tracta de les preguntes, les repreguntes i les puntualitzacions que, en la seva entrevista a TVE, la televisió pública estatal, li feien ahir els periodistes Sílvia Intxaurrondo i Marc Sala al cap de llista del PP, Alberto Núñez Feijóo.

Com va passar en el cara a cara amb Sánchez, el polític gallec va mentir sobre les pensions. Aleshores va dir que els governs del PP sempre les havien "revalorat" i que després el partit havia votat "a favor de fer-ho" al Congrés. L'endemà, diversos mitjans —també Nació— van fer notar la inexactitud. El PP va votar en contra d'actualitzar-les i, de fet, quan governava Mariano Rajoy les va incrementar, sí, però alguns anys per sota de la pujada de preus. Concretament, el 2012 com el 2013 i el 2017. De fet, el PP va reformar el sistema per deslligar el càlcul de les pensions de l'IPC i establir que, si hi havia dèficit, pujarien només un 0,25%.

Ahir va tornar-hi amb la seva mentida, però es va trobar que la periodista va fer el que no havia fet Sánchez i el que tampoc van fer els dos moderadors del cara a cara, Vicente Vallés i Ana Pastor. Com recordava fa uns dies Joan Serra Carné en aquest article, el paper d'Atresmedia i els seus periodistes va ser ben galdós en un cara a cara que va aportar ben poc i on va campar la mentida. Era possible fer-ho millor i l'exemple de TV3 al debat de les municipals era bo. Esperem que aquesta nit, de nou, la televisió pública del nostre país estigui a l'altura en el debat de candidats que conduirà Ariadna Oltra per assegurar un espai no només constructiu sinó també rigorós i útil per als ciutadans. 

La feina de la periodista de TVE rebatent Feijóo amb dades i aguantant-ne les envestides, que es va viralitzar fent evident l'escàs respecte del candidat per una franja de l'electorat clau per al seu partit, va crear certa divisió d'opinions. La immensa majoria de periodistes i de l'esquerra la van defensar, mentre que el PP l'acusava d'extralimitar-se i parlava d'una TVE controlada pel PSOE (més aviat és el contrari). L'exministre José Manuel García-Margallo, aquell que va posar el poderós aparell diplomàtic espanyol a remar en contra del procés difonent les seves "veritats", va arribar a dir que la periodista no havia de replicar res, que un polític havia de poder dir el que li semblés. Fins i tot si eren falsedats per no convertir-se "en jutge i part". 

El que ha passat amb Feijóo és, malauradament, habitual. Els entrevistats diuen la seva, sigui o no certa, i sovint els periodistes, bé per evitar incomodar el polític de torn o bé per manca de coneixements o reflexos, no repreguntem i no contradiem. La feina del periodisme no és posar el micròfon i reproduir sense més ni més el que diuen els polítics. Això, avui en dia, s'ho poden fer els partits tots sols i ens convertiria en sobrers. La nostra missió, agradi o no, és preguntar, és repreguntar i és posar en contradicció quan una dada no és certa, està descontextualitzada o es formulen discursos d'odi. La salut del periodisme té, arreu, a veure amb la qualitat de la democràcia.

La "futbolització" que, els darrers anys, ha viscut la política amb veritats alternatives, discursos populistes i la proliferació d'experts en comunicació que han tret autenticitat i profunditat als discursos, sumada a la immediatesa i a les estretors i dependències del sector, complica més fer la feina i que els missatges arribin amb contrast. 

Però no en podem dimitir. Cal no perdre l'ànim d'insistir, les ganes d'inquirir, d'incomodar quan convé i de mirar de conduir els debats en favor de l'interès general i, per tant, de la democràcia, més encara en l'actual context. I, a l'altra banda, els polítics han de ser més honestos per no manipular dades i perdre la por a les preguntes i a les entrevistes, tinguin el format que tinguin. Quan són difícils o es fan en un mitjà que té una línia editorial honesta i transparent encara que no encaixi amb la ideologia del polític, el lector -qualsevol, perquè avui en dia no només llegim un diari- percep que les entrevistes tenen valor, que són un exercici necessari que confereix credibilitat i legitimitat.

Feijóo va acabar admetent ahir a les xarxes que la seva afirmació a TVE havia estat "inexacta". Les mentides fruit d'una estratègia de comunicació massa agressiva, però que defuig tan com pot jugar en el que considera camp contrari poden complicar-li la campanya més del previst malgrat els bons auguris demoscòpics. Al vespre va mirar de pasar pàgina al seu míting al Turó Park. Mentre espera una bona bossa de vots catalans per distanciar-se del PSOE va voler fer veure que era una mena d'epígon celta de Josep Tarradellas. Va dir que ell també vol ser president de "tots els catalans". El president exiliat i restituït també ho volia, però no consta que els regategés ni drets ni veritats.
 

---

Avui no et perdis

»Feijóo manipula les dades de les pensions: amb el PP també van revalorar‑se per sota de l'IPC; per Martí Oliver.

» El vot de la tele: Sánchez es fa el «perro» i Feijóo pateix a TVE; per Marc Larroya.

» Feijóo torna al Turó Park per rematar la feina i ser «el president dels catalans»; per Pep Martí.

»Sánchez prem l'accelerador en l'esprint final de campanya per «desemmascarar» les «mentides» de Feijóo; per Carme Rocamora.

» Entre l'escuder Zapatero i el desaparegut González: el suport desigual del PSOE a Sánchez; per Oriol March.

» ERC es presenta com la garantia contra PP i Vox davant l'esquerra «sucursalista»; per Bernat Surroca.

» El test ràpid a Gabriel Rufián: «Em va impressionar un discurs del subcomandante Marcos»; per Bernat Surroca.

» La veu de Nació: «23-J, cita amb la realitat»; per Pep Martí.

» Junts es proposa parlar «més català que mai» al Congrés per desgastar el PSC; per Oriol March.

» A peu de míting: Les velles glòries de la cultura no fallen al PSC; per Modernet.

» Opinió: «Catalunya, Europa i el món»; per Carme Vidalhuguet.

» Batalles històriques (II): Les eleccions municipals que van dur la República; per Pep Martí.

» Primícia: Els jutjats tramiten una querella contra Colau per suspendre relacions amb Tel‑Aviv; per David Cobo.

» La calor posa tot Catalunya en perill màxim aquest dimarts.

» ​Quina diferència hi ha entre una onada de calor, una calorada i un pic de calor?; per Arnau Urgell Vidal.

» Borriana surt al carrer contra la censura al català.

» Què és i com funciona Threads, la nova amenaça per a Twitter creada pel fundador de Facebook?; per Victor Rodrigo.
 

---

 El passadís

A les municipals dels 2019, la diputada de la CUP Mireia Vehí va intervenir en un acte electoral del PSC. L'ocasió era especial perquè ho feia al seu poble, Vilafant, i l'alcaldessa i candidata socialista era la seva mare, Consol Cantenys. Una notícia simpàtica que demostrava com les ideologies s'esborren als municipis petits o quan hi ha la família pel mig. Vehí, però, es va haver d'explicar davant el malestar d'alguns sectors del seu partit. Ara, totes dues es presenten el 23-J. Vehí és cap de llista de la CUP a la demarcació i lluita per aconseguir un escó que fa quatre anys es va resistir i Cantenys, que el 28-M ja no es va tornar a presentar per l'alcaldia de Vilafant, opta ara a ser senadora socialista per Girona. El Congrés i el Senat estan prou cèntrics perquè, si surten escollides -no ho tenen assegurat, però tampoc impossible- puguin coincidir sovint a la capital espanyola. La CUP, per cert, no es presenta al Senat.

Les llistes de Girona són, de fet, força familiars encara que no en opcions confrontades com és el cas de Vehí i Cantenys. La candidata d'ERC, Montse Bassa, que repeteix, és germana de l'exconsellera Dolors Bassa. La de Sumar En Comú Podem, Júlia Boada, és la filla de l'exdirigent d'ICV i exalt càrrec olotí d'Interior Joan Boada. I la cap de llista del PP, Concepció Veray, amb llarga trajectòria política a Girona, és germana del cap de files popular a la capital, Jaume Veray.     

Vist i llegit

Han d'anunciar-se els governs i les empreses públiques a mitjans que no compleixen els mínims requisits deontològics o laborals? Fins ara això passa i els criteris d'audiència, d'arribar a uns públics determinats o polítics pesen en les decisions de les administracions i les centrals de mitjans que en distribueixen la publicitat. A l'Observatori Media.cat del Grup Barnils han explorat les possibilitats que hi ha de ser més exigents en temes com la llengua, les relacions laborals o la difusió de discursos d'odi amb idearis xenòfobs o homòfobs. La directora general de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) afirma que és legal que els plecs de licitació a les empreses que distribueixen la publicitat institucional puguin incloure clàusules d'aquestes característiques tot i que, com sempre, pot haver-hi lletra petita i escletxes. Ho explica aquest article de Quique Badia Masoni. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1936 començava la Guerra Civil Espanyola després que un grup de generals feixistes, que acabarien comandats ràpidament per Francisco Franco, concretessin la seva sublevació (Alzamiento en van dir) contra la legalitat republicana amb el factor desencadenant de l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo. Franco va arribar al Marroc des de les Canàries i es va posar al capdavant de l'exèrcit colonial, que aviat va conquerir el sud d'Espanya reprimint militants d'esquerres i enfrontant-se a la República, a la qual va ser fidel una part sensible però minoritària de l'exèrcit. A Catalunya, part de l'exèrcit es va revoltar, però alguns comandaments es van mantenir fidels i, amb la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Civil, els efectius de la Generalitat i militants republicans armats van sufocar el cop d'estat.

Els feixistes van entrar al Principat al març del 38 i la van ocupar per complet un cop perduda, a finals d'aquell any, la batalla de l'Ebre, que va marcar el final d'un conflicte que va deixar pas a una dictadura de quasi quaranta anys i a una postguerra marcada per l'exili, les penúries, una forta repressió i, en el cas català, la pèrdua de les institucions i la prohibició de la llengua. El programa Trinxeres de TV3 va explicar com es va viure el 18 de juliol i la guerra a Barcelona.

 L'aniversari

El 18 de juliol de l'any 1918 va nàixer a l'aleshores Unió Sud-africana (després Sud-àfrica) l'advocat, polític i defensor dels drets humans Nelson Mandela, que va morir el 2013 després d'haver estat president de la república i posar fi a l'apartheid que pervivia des de l'època colonial i que va aïllar el règim de Pretòria. Mandela liderava el Congrés Nacional Africà, un moviment patriòtic, d'esquerres i antisegregació, que va fer oposició, també violenta, al govern "blanc". Això li va costar 27 anys de presó. La seva sortida va implicar el final de la segregació i la democratització del país.

Va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1993 i va ser elegit president per sufragi universal el 1994 (ocuparia el càrrec fins al 1999), i va liderar la política de reconciliació. La pel·lícula Invictus, aquí en podeu veure una de les escenes més mítiques, escenifica molt bé aquells anys a través del rugbi, esport tradicionalment practicat pels blancs en aquell país. Sobre la seva figura, dues peces d'interès: aquesta sobre la seva figura política i la seva transcendència, i aquesta altra amb una tria de cinc llibres per apropar-se a la seva imponent figura.

 ​Fes clic aquí per rebre'l