31
de desembre
de
2022, 11:58
Actualitzat:
11:58h
Només un any i mig ha separat la mort de Joseph Ratzinger, el papa emèrit Benet XVI, de qui va ser durant molts anys un dels seus grans antagonistes, Hans Küng (Sursee, Suïssa, 1928-Tubinga, 2021). El pols entre aquests dos teòlegs potser dirà poques coses als lectors més joves. Però amb la desaparició del darrer es tanca un dels capítols que expliquen la història del catolicisme dels darrers seixanta anys i, de pas, d'una part de la cultura europea. Küng va impartir classes de Dogmàtica a la Universitat de Tubinga, on va compartir càtedra amb un altre jove teòleg, Joseph Ratzinger, futur Benet XVI, amb qui coincidiria força i, més tard, discreparia obertament. El nucli del debat va girar entorn el llegat i la vigència del Concili Vaticà II, del qual precisament aquest 2022 s'han fet seixanta anys.
Küng i Ratzinger van ser companys d'universitat i, alhora, ideòlegs dels corrents renovadors de l'Església a mitjan dels seixanta. Durant el Concili Vaticà II (1962-65), van formar part com a joves teòlegs de l'àmplia majoria conciliar favorable a les reformes que va iniciar Joan XXIII i va continuar Pau VI. Davant d'ells hi havia una minoria conservadora, que tenia entre els seus integrants un també jove Karol Wojtyla, després Joan Pau II. Més a la dreta hi havia els tradicionalistes de Marcel Lefebvre.
Sempre s'ha volgut contraposar les figures de Ratzinger i Küng. Certament, van simbolitzar dos catolicismes, sovint incompatibles. Però hi ha més de vides paral·leles del que sembla entre totes dues personalitats. Küng, en un volum de les seves memòries, Veritat controvertida (editorial Trotta), explica les similituds entre les seves trajectòries. Tots dos van néixer en famílies catòliques tradicionals: un, a Baviera; Küng, a Suïssa. Però mentre l'alemany -fill d'un policia- va tenir una formació més eclesiàstica, en uns anys marcats pel nazisme, el suís es va moure en un ambient més mundà i va viure la Segona Guerra Mundial des de la Suïssa neutral.
El Concili els va reunir. Després, quan va venir el moment de la interpretació del que va representar, els camins dels dos pensadors es van bifurcar. Ratzinger va optar per la jerarquia. Küng va exigir anar més enllà en les reformes, obrint-se a la fi del celibat i els anticonceptius. Amb l'arribada de Joan Pau II al Papat, va començar una batalla llarga i dura entre el Vaticà i Küng. Ratzinger, convertit en prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va acabar traient a Küng la categoria de teòleg catòlic. Va ser el combat entre dos teòlegs que havien compartit bàndol reformista. Küng es va fer cada cop més rebel, advocant per un catolicisme crític amb Roma, explicat en obres comSer cristià o Infal·lible? Ratzinger, per la seva banda, era cada vegada més conservador i hostil a les dissidències.
Küng també tenia les seves contradiccions. Segurament no li mancava afany de protagonisme, però va buscar sempre ser readmès en la disciplina catòlica. Després de la regressió autoritària que va caracteritzar el pontificat de Joan Pau II, compartit al capdavall pel seu successor, Benet XVI, hi va haver un moment en què la reconciliació va semblar possible. Va ser precisament poc després de l'ascens al pontificat de Ratzinger. Küng li va demanar audiència i Benet XVI li va concedir i el va rebre cordialment. L'antic prefecte del Sant Ofici va elogiar les reflexions de Küng sobre la necessitat d'una ètica mundial. El vell professor que era Ratzinger respectava l'antic col·lega com a pensador, però el Papa no va afluixar i no va reconèixer l'antic col·lega com a teòleg.
Hans Küng, que va fer el viatge il·lusionat, poc després mostraria el seu desencant. Anys després, ja amb el papa Francesc, Küng va poder veure nous aires al cim de l'Església. Es van enviar cartes cordials que el teòleg va agrair, sobretot enfront la necessitat de revisar la idea de la infal·libilitat papal. Però, amb Ratzinger viu, Francesc no va voler una rehabilitació completa de Küng.
Ratzinger volia l'hegemonia intel·lectual però a Roma només va trobar l'aplaudiment dels cortesans mentre se li amuntegaven els problemes, dels escàndols de pederàstia a la corrupció de la banca vaticana. El cas d'espionatge dins mateix de la cúria -fins i tot per part de qui li servia el cafè- va ser la darrera humiliació per qui -com Küng- volia més el reconeixement que el poder. Al renunciar al papat, quina paradoxa, el conservador Ratzinger va deixar els catòlics tradicionals amb un pam de nas i es va retrobar, conscient o no, amb el Hans Küng rebel i amb el jove catòlic liberal que un dia també va ser. Una retrobada, ara ja sí, definitiva.
Küng i Ratzinger van ser companys d'universitat i, alhora, ideòlegs dels corrents renovadors de l'Església a mitjan dels seixanta. Durant el Concili Vaticà II (1962-65), van formar part com a joves teòlegs de l'àmplia majoria conciliar favorable a les reformes que va iniciar Joan XXIII i va continuar Pau VI. Davant d'ells hi havia una minoria conservadora, que tenia entre els seus integrants un també jove Karol Wojtyla, després Joan Pau II. Més a la dreta hi havia els tradicionalistes de Marcel Lefebvre.
Dos catolicismes
Amb els anys, sobretot després del que va representar Maig del 68, els pensadors catòlics es dividirien. Un sector volia anar més enllà del Concili i va qüestionar el concepte de la infal·libilitat papal, reclamant llibertat de pensament dins del catolicisme, si calia en oberta discrepància amb la jerarquia. D'aquest nucli sorgiria la revista Concilium, amb teòlegs com Yves Congar, Karl Rahner i el mateix Küng, i tindria rèpliques diverses en molts llocs. De l'altre, apareixeria Communio, fundada per pensadors moderats contraris a discutir l'autoritat del Papa, amb Urs von Balthasar i Ratzinger, entre ells.Sempre s'ha volgut contraposar les figures de Ratzinger i Küng. Certament, van simbolitzar dos catolicismes, sovint incompatibles. Però hi ha més de vides paral·leles del que sembla entre totes dues personalitats. Küng, en un volum de les seves memòries, Veritat controvertida (editorial Trotta), explica les similituds entre les seves trajectòries. Tots dos van néixer en famílies catòliques tradicionals: un, a Baviera; Küng, a Suïssa. Però mentre l'alemany -fill d'un policia- va tenir una formació més eclesiàstica, en uns anys marcats pel nazisme, el suís es va moure en un ambient més mundà i va viure la Segona Guerra Mundial des de la Suïssa neutral.
El Concili els va reunir. Després, quan va venir el moment de la interpretació del que va representar, els camins dels dos pensadors es van bifurcar. Ratzinger va optar per la jerarquia. Küng va exigir anar més enllà en les reformes, obrint-se a la fi del celibat i els anticonceptius. Amb l'arribada de Joan Pau II al Papat, va començar una batalla llarga i dura entre el Vaticà i Küng. Ratzinger, convertit en prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va acabar traient a Küng la categoria de teòleg catòlic. Va ser el combat entre dos teòlegs que havien compartit bàndol reformista. Küng es va fer cada cop més rebel, advocant per un catolicisme crític amb Roma, explicat en obres comSer cristià o Infal·lible? Ratzinger, per la seva banda, era cada vegada més conservador i hostil a les dissidències.
Küng també tenia les seves contradiccions. Segurament no li mancava afany de protagonisme, però va buscar sempre ser readmès en la disciplina catòlica. Després de la regressió autoritària que va caracteritzar el pontificat de Joan Pau II, compartit al capdavall pel seu successor, Benet XVI, hi va haver un moment en què la reconciliació va semblar possible. Va ser precisament poc després de l'ascens al pontificat de Ratzinger. Küng li va demanar audiència i Benet XVI li va concedir i el va rebre cordialment. L'antic prefecte del Sant Ofici va elogiar les reflexions de Küng sobre la necessitat d'una ètica mundial. El vell professor que era Ratzinger respectava l'antic col·lega com a pensador, però el Papa no va afluixar i no va reconèixer l'antic col·lega com a teòleg.
Hans Küng, que va fer el viatge il·lusionat, poc després mostraria el seu desencant. Anys després, ja amb el papa Francesc, Küng va poder veure nous aires al cim de l'Església. Es van enviar cartes cordials que el teòleg va agrair, sobretot enfront la necessitat de revisar la idea de la infal·libilitat papal. Però, amb Ratzinger viu, Francesc no va voler una rehabilitació completa de Küng.
Les contradiccions de dos intel·lectuals
En el moment d'arribar al papat, Benet XVI ja era massa vell per canviar. Un combat entre dos intel·lectuals de la talla de Küng i Ratzinger difícilment podia culminar en una entesa. En el crepuscle de tots dos, d'una categoria molt per damunt de la de la majoria dels seus acòlits, s'intuïa la consideració mútua. Però hi havia en aquest pols etern, una gran desigualtat entre l'intel·lectual rebel i el pontífex regnant. Potser una distància tan enorme que, per a Ratzinger, era difícil de gestionar. I com passa a vegades, els esdeveniments troben la manera de venjar-se del monarca. El teòleg brillant que era Benet XVI va tastar el poder que buscava, però el va trobar amarg.Ratzinger volia l'hegemonia intel·lectual però a Roma només va trobar l'aplaudiment dels cortesans mentre se li amuntegaven els problemes, dels escàndols de pederàstia a la corrupció de la banca vaticana. El cas d'espionatge dins mateix de la cúria -fins i tot per part de qui li servia el cafè- va ser la darrera humiliació per qui -com Küng- volia més el reconeixement que el poder. Al renunciar al papat, quina paradoxa, el conservador Ratzinger va deixar els catòlics tradicionals amb un pam de nas i es va retrobar, conscient o no, amb el Hans Küng rebel i amb el jove catòlic liberal que un dia també va ser. Una retrobada, ara ja sí, definitiva.