11
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
12
de febrer
a la
13:25h
Un missatge rebut per Facebook demanant ajuda va ser el començament d'una gran investigació periodística sobre la situació dels migrants que volien arribar a Europa des de Líbia. D'aquest treball, amb una sòlida base documental, va sorgir el llibre de Sally HaydenCuando lo intenté por cuarta vez nos ahogamos(Capitán Swing). El treball ofereix una visió descarnada d'una de les rutes migratòries més perilloses del planeta. Hayden ha estat a Barcelona i l'hem entrevistat -amb la traductora Marta Armengol- a la seu de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).
Llicenciada en Dret per l'University College de Dublín, màster en Relacions Internacionals pel Trinity College de Dublín, aquesta periodista irlandesa ha estat professora convidada per les universitats de Princeton, Nova York i el London College de Comunicació, entre d'altres. La seva tesi doctoral va ser sobre resolució de conflictes després de guerres civils i societats postconflicte. Ha treballat en mitjans com la BBC, The Washington Post, l'Irish Times o The Guardian, i ha estat reconeguda com a Periodista de l'any 2023 a Irlanda.
Aquest llibre comença amb un missatge que rep.
Sí, va ser un missatge de Facebook que em deia: "Sally, necessitem ajuda. Estem tancats en una presó de Líbia". L'autor del missatge era un home que es trobava entre centenars d'altres homes, dones i nens mentre el país estava en guerra. Vaig decidir veure què estava passant. La història sencera la trobareu al llibre, però ras i curt: el que deia aquest home era cert, estaven tancats en un centre de detenció de migrants a Trípoli en plena guerra civil i el més astorador de tot plegat és que hi estaven com a resultat directa de la política migratòria de la Unió Europea. Aquesta gent ja havia intentat creuar el Mediterrani, havien estat interceptats i se'ls havia retornat a Líbia. Aquell missatge va donar inici a anys de feina periodística en què em vaig creuar molts més missatges amb persones com ell.
Una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2012, va prohibir que els vaixells de la UE retornessin els refugiats interceptats a Líbia. Aleshores, la UE va optar perquè aquesta feina bruta la fes la Guàrdia Costera líbia. Denuncia això com una gran hipocresia.
Doncs, sí. Tot això respon a la llei internacional, que diu que els vaixells europeus no poden retornar els migrants a Líbia i, en aquest sentit, és la Guàrdia Costanera líbia la que es fa càrrec tant de la interceptació d'aquests vaixells com de la seva vigilància. A dia d'avui, des del 2017 més de 130.000 persones han estat interceptades al mar i se'ls ha tancat de manera indefinida en aquests centres de detenció que el papa Francesc ha qualificat de camps de concentració. Em vaig adonar que es feien molt pocs esforços per documentar els efectes de la política migratòria de la UE i en quina situació quedaven els retornats. Vaig preguntar a l'agència europea de gestió de les fronteres, Frontex, i em van dir que no era feina seva. En aquest sentit, el llibre és un esforç per estudiar la responsabilitat que tenim com a europeus davant aquests crims contra la humanitat.
Sembla que el caos va començar a Líbia amb la caiguda de Gadafi. En el llibre diu que, en aquest moment, el país va passar d'un únic règim repressiu a molts. Les Primaveres Àrabs van acabar empitjorant la situació en molts països?
És una pregunta molt àmplia. Jo era a la universitat quan es va produir la Primavera Àrab. Però crec que sí que es pot dir que, en el cas de Líbia, la Primavera Àrab va obrir la porta a la tràgica situació actual.
Explica les quantitats de diners que paguen molts refugiats. Esmenta el cas d'una dona de Somàlia que va pagar 60.000 dòlars als traficants. D'on treuen els diners?
Sí, aquesta és una de les coses que més em va fascinar quan vaig començar a treballar aquest tema. La freqüència, per exemple, amb què es recorre al crowfunding per acumular un fons, sobretot en el cas de migrants als quals es té segrestats i se'n demana un rescat. De fet, sovint inicien el viatge creient que la suma que pagaran serà molt inferior i, quan arriben a Líbia, es troben que se'ls demana un preu encara superior. Sovint els diners es recullen de manera comunitària. Molt sovint són els mateixos contrabandistes els qui animen a la persona segrestada a posar fotografies a Facebook o enviar-les a les seves famílies per aconseguir simpaties.
En el cas de migrants eritreus i somalis són freqüents els grups de whatsapp per demanar diners a familiars o a eritreus de la diàspora. A vegades envien pocs diners, però de mica en mica van acumulant una quantitat apreciable. Em vaig entrevistar amb diverses famílies de persones que havien estat segrestades per contrabandistes i traficants, i em deien que a vegades els diners s'acaben demanant pel carrer, pels mercats, a les esglésies. Una família va anar a la ràdio a intentar demanar ajuda. I, si no, es venen el que tenen, les terres, les granges, or, joies...
Descriu el paper de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). La imatge que tenim d'aquesta agència de les Nacions Unides està molt mitificada?
L'ACNUR té un paper molt particular en aquest tema i se suposa que hauria d'estar oberta a un nivell molt alt d'escrutini, però el cert és que no és així. Al llarg de la meva feina, he plantejat un signe de qüestions sobre com funciona l'agència. Mostro exemples de comunicats oficials de l'ACNUR que no es corresponien gens als testimonis de primera mà. Des del principi, van contactar amb mi treballadors de diverses agències de l'ONU que expressaven preocupació per com es blanquejava la posició de la UE, d'on els venien part dels fons. Jo ja havia treballat sobre casos de corrupció al Sudan, lloc de pas per molts migrants que arriben a Líbia. Hi havia, per exemple, casos de suborns en les tasques de reubicació.
Quina política europea seria realista i justa?
El que passa és que jo soc periodista, no pas activista, i per això no sabria o no m'agrada proposar una política específica. El meu rol consisteix a revelar informació i reunir proves sobre les conseqüències de la política que tenim ara mateix. En aquest sentit, la major part de la meva recerca l'he feta tota sola, he hagut de batallar molt perquè es cregués en la informació que aportava. Tinc aprensió que se'm vegi com si fes una campanya. Faria que la gent cregués que actuo des d'un biaix o que tinc una agenda pròpia. La gent ha d'estar informada. No sé com són les coses a Espanya, però els debats que hi ha en molts països europeus estan molt allunyats de l'experiència humana i de les persones que pateixen a conseqüència de les polítiques que es fan.
No em vull escapar, eh, però crec que la meva feina és mostrar informació veraç i meticulosa. Darrerament, he parlat amb molts polítics europeus que han llegit el llibre. M'havia preguntat si coneixien la situació i resulta que sí que la coneixien. Una de les coses que pretenc és que ningú pugui dir que no ho sabia. Com a fruit d'aquestes polítiques s'estan produint crims contra la humanitat.
Un aspecte que m'ha interessat del llibre és quan es refereix al desequilibri de poder que es produeix entre el periodista i molts dels testimonis amb qui parla. Vostè rep premis, fa conferències, mentre molts d'ells continuen tancats en centres d'internament mentre passen els anys.
És una cosa que dic al llibre, sí. Des que he escrit el llibre, he rebut premis i la meva carrera ha avançat, mentre que la vida de molts dels meus interlocutors ha continuat igual en molts aspectes, i això és una cosa que m'incomoda profundament. Tot i que, evidentment, jo no vaig començar a fer aquesta feina per rebre premis ni progressar en la meva carrera. De fet, la informació que he recollit és en molts aspectes és esfereïdora i admiro molt la valentia de molts dels meus testimonis, que han arriscat la vida per recollir dades. Sí que considero positiu que el llibre rebi reconeixements, perquè és un tema delicat i ala gent no li agraden aquestes històries, però admeto que em genera incomoditat aquesta contradicció. Per això, els diners dels premis els he donat tots i una part dels beneficis del llibre també. Me n'adono que soc una persona europea privilegiada.
En el llibre es refereix també a l'existència d'alguns periodistes voltors.
En realitat, els periodistes ens hem d'anar qüestionant contínuament la nostra feina: estem actuant correctament? Ho estem fent bé? L'edició de butxaca del llibre a Anglaterra porta un petit epíleg on parlo d'alguns dels premis que ha rebut i explico que després de rebre un guardó, em vaig despertar enmig de malsons. Crec que hi ha molts periodistes que se senten igual, que noten aquesta desproporció i aquesta responsabilitat. Perquè jo crec en el periodisme, en la nostra feina de disseminar informació i exposar veritats que potser estan amagades, i sobretot d'elevar veus que estan silenciades, i en aquest cas concret, de manera deliberada.
Com podem evitar immunitzar-nos davant la tragèdia?
Això que em planteja és una qüestió molt important. No crec que tingui una resposta concreta, però sí que hem de ser conscients de coses com el llenguatge que es fa servir. Crec que ara estem en un procés de deshumanització a través del llenguatge en boca de la classe política i dels mitjans. La mateixa paraula migrant sembla una tàctica de distanciament, com si no fos gent com nosaltres, amb famílies, somnis i esperances. Quan diem "200 migrants moren al mar" sembla que n'estiguem molt allunyats.
En aquest sentit, quan els polítics parlen de "gestió de l'emigració", ens hem de preguntar què volen dir. Molts ciutadans europeus no ens adonem que gestió de l'emigració pot voler dir crims contra la humanitat, fam, guerra, mort o empresonament indefinit. Com a ciutadans europeus hem de tenir molt present què fan els polítics en el nostre nom. De què fuig aquesta gent?
Què és el que vol dir?
A vegades no tenim una consciència clara que el que passa en altres països és una conseqüència directa del que fan els nostres països.
Després d'escriure aquest llibre, se sent més optimista o més pessimista sobre el futur de la humanitat?
Quan el llibre va sortir en anglès i algú em va fer aquesta pregunta, jo deia que no tenia molta esperança. Després, a mesura que el llibre va anar guanyant ressò, vaig ser més optimista però va anar passant el temps i torno a tenir menys esperança. De totes maneres, del que me n'he adonat és que no cal tenir esperança per fer allò que és correcta. Si vols estar al costat dels "bons" en la història, no importa si ets optimista o no.
En aquest sentit, del llibre sí que n'han sortit un seguit de coses que són interessants. Per exemple, es va citar en una acusació davant el Tribunal Internacional de la Unió Europea en un cas de crims contra la humanitat. També s'ha esmentat en una acusació contra el Departament d'Interior del Regne Unit pel que fa a les deportacions de Rwanda. El Parlament Europeu em va convidar per parlar del tema. L'emigració i els migrants es continuen fent servir com una pilota de futbol polític, se'ls continua culpant de tota una sèrie de coses i jo el que faig és centrar-me en la meva feina. No puc fer res més.
Llicenciada en Dret per l'University College de Dublín, màster en Relacions Internacionals pel Trinity College de Dublín, aquesta periodista irlandesa ha estat professora convidada per les universitats de Princeton, Nova York i el London College de Comunicació, entre d'altres. La seva tesi doctoral va ser sobre resolució de conflictes després de guerres civils i societats postconflicte. Ha treballat en mitjans com la BBC, The Washington Post, l'Irish Times o The Guardian, i ha estat reconeguda com a Periodista de l'any 2023 a Irlanda.
Aquest llibre comença amb un missatge que rep.
Sí, va ser un missatge de Facebook que em deia: "Sally, necessitem ajuda. Estem tancats en una presó de Líbia". L'autor del missatge era un home que es trobava entre centenars d'altres homes, dones i nens mentre el país estava en guerra. Vaig decidir veure què estava passant. La història sencera la trobareu al llibre, però ras i curt: el que deia aquest home era cert, estaven tancats en un centre de detenció de migrants a Trípoli en plena guerra civil i el més astorador de tot plegat és que hi estaven com a resultat directa de la política migratòria de la Unió Europea. Aquesta gent ja havia intentat creuar el Mediterrani, havien estat interceptats i se'ls havia retornat a Líbia. Aquell missatge va donar inici a anys de feina periodística en què em vaig creuar molts més missatges amb persones com ell.
Una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2012, va prohibir que els vaixells de la UE retornessin els refugiats interceptats a Líbia. Aleshores, la UE va optar perquè aquesta feina bruta la fes la Guàrdia Costera líbia. Denuncia això com una gran hipocresia.
Doncs, sí. Tot això respon a la llei internacional, que diu que els vaixells europeus no poden retornar els migrants a Líbia i, en aquest sentit, és la Guàrdia Costanera líbia la que es fa càrrec tant de la interceptació d'aquests vaixells com de la seva vigilància. A dia d'avui, des del 2017 més de 130.000 persones han estat interceptades al mar i se'ls ha tancat de manera indefinida en aquests centres de detenció que el papa Francesc ha qualificat de camps de concentració. Em vaig adonar que es feien molt pocs esforços per documentar els efectes de la política migratòria de la UE i en quina situació quedaven els retornats. Vaig preguntar a l'agència europea de gestió de les fronteres, Frontex, i em van dir que no era feina seva. En aquest sentit, el llibre és un esforç per estudiar la responsabilitat que tenim com a europeus davant aquests crims contra la humanitat.
Sembla que el caos va començar a Líbia amb la caiguda de Gadafi. En el llibre diu que, en aquest moment, el país va passar d'un únic règim repressiu a molts. Les Primaveres Àrabs van acabar empitjorant la situació en molts països?
És una pregunta molt àmplia. Jo era a la universitat quan es va produir la Primavera Àrab. Però crec que sí que es pot dir que, en el cas de Líbia, la Primavera Àrab va obrir la porta a la tràgica situació actual.
L'escriptora Sally Hayden a la terrassa de l'IEMed. Foto: Hugo Fernández
Explica les quantitats de diners que paguen molts refugiats. Esmenta el cas d'una dona de Somàlia que va pagar 60.000 dòlars als traficants. D'on treuen els diners?
Sí, aquesta és una de les coses que més em va fascinar quan vaig començar a treballar aquest tema. La freqüència, per exemple, amb què es recorre al crowfunding per acumular un fons, sobretot en el cas de migrants als quals es té segrestats i se'n demana un rescat. De fet, sovint inicien el viatge creient que la suma que pagaran serà molt inferior i, quan arriben a Líbia, es troben que se'ls demana un preu encara superior. Sovint els diners es recullen de manera comunitària. Molt sovint són els mateixos contrabandistes els qui animen a la persona segrestada a posar fotografies a Facebook o enviar-les a les seves famílies per aconseguir simpaties.
En el cas de migrants eritreus i somalis són freqüents els grups de whatsapp per demanar diners a familiars o a eritreus de la diàspora. A vegades envien pocs diners, però de mica en mica van acumulant una quantitat apreciable. Em vaig entrevistar amb diverses famílies de persones que havien estat segrestades per contrabandistes i traficants, i em deien que a vegades els diners s'acaben demanant pel carrer, pels mercats, a les esglésies. Una família va anar a la ràdio a intentar demanar ajuda. I, si no, es venen el que tenen, les terres, les granges, or, joies...
"L'ACNUR hauria d'estar oberta a un nivell alt d'escrutini i no és així"
Descriu el paper de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). La imatge que tenim d'aquesta agència de les Nacions Unides està molt mitificada?
L'ACNUR té un paper molt particular en aquest tema i se suposa que hauria d'estar oberta a un nivell molt alt d'escrutini, però el cert és que no és així. Al llarg de la meva feina, he plantejat un signe de qüestions sobre com funciona l'agència. Mostro exemples de comunicats oficials de l'ACNUR que no es corresponien gens als testimonis de primera mà. Des del principi, van contactar amb mi treballadors de diverses agències de l'ONU que expressaven preocupació per com es blanquejava la posició de la UE, d'on els venien part dels fons. Jo ja havia treballat sobre casos de corrupció al Sudan, lloc de pas per molts migrants que arriben a Líbia. Hi havia, per exemple, casos de suborns en les tasques de reubicació.
Quina política europea seria realista i justa?
El que passa és que jo soc periodista, no pas activista, i per això no sabria o no m'agrada proposar una política específica. El meu rol consisteix a revelar informació i reunir proves sobre les conseqüències de la política que tenim ara mateix. En aquest sentit, la major part de la meva recerca l'he feta tota sola, he hagut de batallar molt perquè es cregués en la informació que aportava. Tinc aprensió que se'm vegi com si fes una campanya. Faria que la gent cregués que actuo des d'un biaix o que tinc una agenda pròpia. La gent ha d'estar informada. No sé com són les coses a Espanya, però els debats que hi ha en molts països europeus estan molt allunyats de l'experiència humana i de les persones que pateixen a conseqüència de les polítiques que es fan.
No em vull escapar, eh, però crec que la meva feina és mostrar informació veraç i meticulosa. Darrerament, he parlat amb molts polítics europeus que han llegit el llibre. M'havia preguntat si coneixien la situació i resulta que sí que la coneixien. Una de les coses que pretenc és que ningú pugui dir que no ho sabia. Com a fruit d'aquestes polítiques s'estan produint crims contra la humanitat.
Sally Hayden: "No soc activista, la meva feina és mostrar informació veraç". Foto: Hugo Fernández.
Un aspecte que m'ha interessat del llibre és quan es refereix al desequilibri de poder que es produeix entre el periodista i molts dels testimonis amb qui parla. Vostè rep premis, fa conferències, mentre molts d'ells continuen tancats en centres d'internament mentre passen els anys.
És una cosa que dic al llibre, sí. Des que he escrit el llibre, he rebut premis i la meva carrera ha avançat, mentre que la vida de molts dels meus interlocutors ha continuat igual en molts aspectes, i això és una cosa que m'incomoda profundament. Tot i que, evidentment, jo no vaig començar a fer aquesta feina per rebre premis ni progressar en la meva carrera. De fet, la informació que he recollit és en molts aspectes és esfereïdora i admiro molt la valentia de molts dels meus testimonis, que han arriscat la vida per recollir dades. Sí que considero positiu que el llibre rebi reconeixements, perquè és un tema delicat i ala gent no li agraden aquestes històries, però admeto que em genera incomoditat aquesta contradicció. Per això, els diners dels premis els he donat tots i una part dels beneficis del llibre també. Me n'adono que soc una persona europea privilegiada.
"Estem en un procés de deshumanització a través del llenguatge, la mateixa paraula migrant sembla una tàctica de distanciament"
En el llibre es refereix també a l'existència d'alguns periodistes voltors.
En realitat, els periodistes ens hem d'anar qüestionant contínuament la nostra feina: estem actuant correctament? Ho estem fent bé? L'edició de butxaca del llibre a Anglaterra porta un petit epíleg on parlo d'alguns dels premis que ha rebut i explico que després de rebre un guardó, em vaig despertar enmig de malsons. Crec que hi ha molts periodistes que se senten igual, que noten aquesta desproporció i aquesta responsabilitat. Perquè jo crec en el periodisme, en la nostra feina de disseminar informació i exposar veritats que potser estan amagades, i sobretot d'elevar veus que estan silenciades, i en aquest cas concret, de manera deliberada.
Com podem evitar immunitzar-nos davant la tragèdia?
Això que em planteja és una qüestió molt important. No crec que tingui una resposta concreta, però sí que hem de ser conscients de coses com el llenguatge que es fa servir. Crec que ara estem en un procés de deshumanització a través del llenguatge en boca de la classe política i dels mitjans. La mateixa paraula migrant sembla una tàctica de distanciament, com si no fos gent com nosaltres, amb famílies, somnis i esperances. Quan diem "200 migrants moren al mar" sembla que n'estiguem molt allunyats.
En aquest sentit, quan els polítics parlen de "gestió de l'emigració", ens hem de preguntar què volen dir. Molts ciutadans europeus no ens adonem que gestió de l'emigració pot voler dir crims contra la humanitat, fam, guerra, mort o empresonament indefinit. Com a ciutadans europeus hem de tenir molt present què fan els polítics en el nostre nom. De què fuig aquesta gent?
Sally Hayden: "A vegades no tenim consciència que el que passa en altres països és conseqüència directa del que fan els nostres". Foto: Hugo Fernández
Què és el que vol dir?
A vegades no tenim una consciència clara que el que passa en altres països és una conseqüència directa del que fan els nostres països.
"Si vols estar al costat dels "bons" en la història, no importa si ets optimista o no"
Després d'escriure aquest llibre, se sent més optimista o més pessimista sobre el futur de la humanitat?
Quan el llibre va sortir en anglès i algú em va fer aquesta pregunta, jo deia que no tenia molta esperança. Després, a mesura que el llibre va anar guanyant ressò, vaig ser més optimista però va anar passant el temps i torno a tenir menys esperança. De totes maneres, del que me n'he adonat és que no cal tenir esperança per fer allò que és correcta. Si vols estar al costat dels "bons" en la història, no importa si ets optimista o no.
En aquest sentit, del llibre sí que n'han sortit un seguit de coses que són interessants. Per exemple, es va citar en una acusació davant el Tribunal Internacional de la Unió Europea en un cas de crims contra la humanitat. També s'ha esmentat en una acusació contra el Departament d'Interior del Regne Unit pel que fa a les deportacions de Rwanda. El Parlament Europeu em va convidar per parlar del tema. L'emigració i els migrants es continuen fent servir com una pilota de futbol polític, se'ls continua culpant de tota una sèrie de coses i jo el que faig és centrar-me en la meva feina. No puc fer res més.