Josep Maria Pericas, el geni noucentista d’un original arquitecte vigatà

Josep Maria Pericas i Morros (Vic 1881 – Barcelona 1966) era fill d’un fabricant del tèxtil de la Colònia la Coromina de Torelló. Va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va entrar en contacte amb el grup de poetes, arquitectes i pintors impulsors del noucentisme. La seva obra, repartida entre Barcelona i Osona, sempre va anar lligada a aquest corrent.

Després de la publicació d’un imprescindible llibre sobre la seva figura i la seva obra escrit per l’historiador Aleix Catasús, un grup de professionals i el Col•legi d’Arquitectes d’Osona estan preparant pel proper mes de setembre una gran exposició sobre Pericas i també l’edició d’un acurat llibre-catàleg on predominaran les il·lustracions, els plànols i les fotografies.

                                             --------------------------------
La producció  de Pericas comprèn prop d’un centenar de construccions (algunes malauradament enderrocades): cases, monuments, esglésies, hospitals, escoles, panteons,  farmàcies, entitats d’estalvi, cellers, fonts...) i la restauració de molts edificis públics d’interès, bàsicament de caràcter religiós.

La seva obra sempre va anar lligada al corrent del noucentisme, tot i que en algun dels seus primers projectes es pot observar la influència de Gaudí, que havia conegut personalment. Tanmateix, la seva estètica formal aviat va adquirir personalitat pròpia, amb elements inspirats en la tendència trencadora de l’escola de Viena i el racionalisme. Entre les seves realitzacions més destacades a Barcelona sobresurt l’Església del Carme del barri del Raval (projectada el 1910), un edifici amb lleugers tocs gaudinians, però bàsicament inspirat en el gòtic centreeuropeu; o el monument a Verdaguer situat a la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Sant Joan, projectat el 1914 i inaugurat el 1923; i també la casa Pericas (a la Diagonal). D’altra banda, és molt remarcable la Clínica Mental de Sta. Coloma de Gramenet, projectada conjuntament amb Rafel Masó i construïda en uns terrenys de  la Diputació de Barcelona; amb tot, les obres realitzades sota la direcció de Pericas van restar incompletes. L’any 1970. Quatre anys després de la seva mort, s’hi van afegir nous pavellons, però dissonants amb l'ordenació general del projecte inicial.
 
Cal ressaltar, però, que bona part de l’obra de Pericas la va fer a Osona. A Vic cal mencionar la Casa Bayés i la casa d’Anita Colomer (a la plaça de la Catedral), l’edifici d’ENER, les escoles Balmes i Sant. Miquel dels Sants, i especialment la casa Puig (la seu del Patronat Puig-Porret al carrer Verdaguer). Altres construccions importants són la Torre Pericas (a la Coromina de Torelló) i el monument a Verdaguer de Folgueroles. Sense oblidar l’aixecament dels plànols de les ruïnes del monestir romànic de St. Pere de Casserres (1904), una proposta que, un segle després, va servir per la seva restauració. Durant anys va ser l’arquitecte municipal de Vic i l’arquitecte diocesà del bisbat de Vic (en dues etapes: el 1916 i el 1931) i del bisbat de Barcelona.

Josep Maria Pericas vist pel seu net Josep Maria Claparols

L’arquitecte Josep M. Claparols Pericas (Barcelona, 1947), net de Josep Maria Pericas i fill de la Núria Pericas (la petita dels tres fills de l’il·lustre noucentista), viu a Vic, on té el seu despatx professional a la Plaça Major. Quan tenia tres anys, en morir el seu pare,  va anar va viure a la casa barcelonesa de l’avi, al número 389 de l’Avinguda de la Diagonal, un habitatge projectat per Pericas, que es va construir l’any 1925. Allà, el net hi va viure durant 20 anys, fins poc després de la mort de l’avi, ocorreguda el 1966.

Tot preservant la privacitat i la intimitat familiar, des de la perspectiva d’una dilatada convivència amb l’avi, Claparols recorda els trets bàsics del seu caràcter: “Era una persona molt seriosa, molt religiosa i un pèl autoritària; però també irradiava saviesa i coneixements. Recordo que a casa mai no es conversava sobre banalitats. A les hores dels àpats ell sempre parlava de temes relacionats amb l’art romànic,  la història o l’excursionisme.”.

El net també assenyala que era un home molt detallista “que havia dissenyat tots els elements de la casa on vivia la família: tovalloles, canelobres, culleres, forquilles, làmpades,  poms de portes i tot el mobiliari (butaques, cadires, llits...). A casa, la meva àvia mai no havia comprat res de sèrie. Tot ho havia esbossat i dibuixat l’avi. De fet, entenia l’arquitectura des d’un prisma global. Més enllà de les pedres i els plànols, imaginava i materialitzava tots els elements externs i interns dels edificis que projectava. Si feia una església, per exemple,  també dibuixava les casulles dels capellans i els  reclinatoris de les esglésies”.

Una de les principals aficions de Pericas era col·leccionar segells: “Hi tenia molta afició i en guardava molts. Els diumenges matí anava ala plaça Reial a comprar-ne de nous o a canviar-ne amb d’altres col·leccionistes. També tenia molts llibres d’art que sempre consultava, en una època que aquest tipus de documentació no proliferava massa”. Claparols també explica que quan arribava l’estiu, “tota la família ens instal·làvem tres mesos a la Plana de Vic, a la Coromina de Torelló. Ell no s’ocupava pas de la fàbrica (d’aquesta tasca se’n cuidava un  director i personal de confiança). A Torelló també s’hi estava, però cada quinze dies anava i venia de Barcelona”.
 
A la capital catalana, la jornada de l’arquitecte començava sempre igual: “Primer anava a missa. Quan tornava, es tancava al despatx i s’hi estava hores. Habitualment treballava aïllat. En els seus estudis, projectes i treballs mai va tenir cap delineant que l’ajudés, s’ho feia tot ell. Col·laborava amb ferrers i tota mena d’artesans que fabricaven els objectes, però els dibuixos sempre els feia ell. Cap al final de la seva vida, que ja tenia problemes de mobilitat als dits a conseqüència de l’artrosi  jo escrivia cartes i documents a màquina que ell em dictava”.

Tot i que Josep Claparols va estudiar arquitectura (va començar la carrera als 16 anys, mentre vivia a casa de l’avi), fa notar que no va pas escollir aquesta carrera per influència de Pericas: “La vocació em va venir de gran. Vaig estudiar arquitectura per voluntat pròpia. De fet no la vaig saber valorar la figura de l’avi fins que la meva carrera estava molt avançada. Ara trobo que és una llàstima no va parlat mai d’arquitectura amb ell fins a l’últim moment. Aquells anys no vaig saber valorar la seva trajectòria professional.  Jo estava a l’escola i me les donava de modern i creia que havia de trencar una mica amb el que hi havia abans. Quan me’n vaig adonar ja havia fet tard”.

El llibre d’Aleix Catasús editat pel Patronat d’Estudis Osonencs

Fa poc més d’una any, l’historiador Aleix Catasús i Oliart, expert en arquitectura catalana de principis del segle XX, va rescatar la figura de l‘arquitecte i va publicar el llibre Josep Maria Pericas, arquitecte noucentista (Vic, 1881 - Barcelona, 1966), editat pel Patronat d’Estudis ­Osonencs. Aquesta obra, molt necessària per reivindicar la figura de l’arquitecte vigatà, és el resultat de deu anys de visites als arxius, converses amb familiars i professionals interessats en la seva obra, i la consulta de la seva extensa correspondència. Per l’autor, el volum de 380 pàgines vol “contribuir a situar la figura de Pericas com una de les personalitats més originals del noucentisme”. En ell pròleg del llibre, Enric Pericas, un altre net de l’arquitecte, defineix el treball de Catasús com “una crònica completíssima que supera la fragmentació historiogràfica; no es limita a l’obra construïda: també fa incursió en el món del disseny, l’arqueologia i els estudis de l’arquitectura romànica i medieval”.

En el llibre, a banda de fer un repàs exhaustiu de les principals obres de Pericas, Catasús destaca la seva faceta d’excursionista,  d’excel•lent dibuixant i practicant d’una arquitectura total que sempre va tenir present l’entorn exterior i va dissenyar minuciosament tots els elements que conformaven les façanes i els interiors: esgrafiats, reixes, vitralls, capitells,  portes, detalls de forja, llars de foc, mobiliari, picaportes, baranes, fanals, ceràmiques, joies, làmpades, penja-robes, piques, faristols, baldaquins, plaques, tàlems, rètols anunciadors o banderes. Tanmateix, la seva estètica formal aviat va adquirir personalitat pròpia, amb elements inspirats en la tendència trencadora de l’escola de Viena i el racionalisme.

Catasús també dedica algunes pàgines a escriurer part de la biografia de Pericas i els seus orígens. L’any 1851, el seu pare, Josep Pericas Comella, un vigatà profundament conservador amb antecedents a Santpedor i casat amb Carme Morros, d’Igualada,  es va fer soci d’una indústria de filatures a Manlleu (Pericas, Soler & Cia), que també posseïa una fàbrica a Torelló. Durant uns anys  va ser regidor de l’ajuntament de Manlleu i primer tinent d’alcalde. Allà hi van néixer els dos primers fills, la Montserrat i en Joaquim. Amb motiu de la construcció d’una fàbrica al carrer Pla e Balenyà, l’any 1870 la família se’n va anar a viure a Vic. Va serà  la capital osonenca que van tenir els altres dos fills, en Lluís i en Josep Maria, el futur arquitecte, nascut al carrer Nou l’any 1981.
 
Coincidint amb la compra de la finca de la Coromina, a  Torelló, fins aleshores propietat dels Espona de Vic, l’any 1882 Ajuntament Torelló va autoritzar la posada en funcionament de la fàbrica de filatures La Coromina. El 1985 va morir el pare i la família es va traslladar a a viure quatre anys a Barcelona, fins que va tornar a La Coromina, on es va establir de nou.

La carrera d’arquitectura

Anys després, gràcies al bon funcionament de la fàbrica, Josep Maria Pericas i Morros va poder estudiar amb tranquil·litat la carrera d’arquitectura, després fer batxillerat als jesuïtes de Manresa i als de Sarrià, a Barcelona. Sembla ser que l’afició del seu pare pel dibuix va influir en la seva vocació, i el 1887 va  sol·licitar matricular-se a dibuix lineal i figura, assignatures preparatòries de la carrera que va iniciar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1898, dos anys abans de l’inici del nou segle que va donar nom al ‘noucentisme’.

Entre els professors que va tenir hi havia Lluís Domènec i Montaner, director de l’escola i l’arquitecte que va construir edificis modernistes tant destacats com l'Institut Pere Mata, el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau. A l’escola, Pericas va coincidir amb futurs arquitectes de renom com Josep Maria Jujol i Rafael Masó, que es va convertir en amic seu inseparable. L’any 1906 va obtenir el títol d’arquitecte.

Més enllà dels estudis oficials, la seva vocació es va anar forjant amb la lectura de les revistes europees més prestigioses d’arquitectura del moment, des d’on va poder conèixer les tendències més avantguardistes de l’època de la mà dels prestigiosos Otto Wagner i Joseph Olbricht, aquest darrer un arquitecte de l‘escola vienesa que el va influenciar decisivament.

Durant aquest període va viure al carrer de les Corts amb el seu germà Lluís (doctorat en dret i diputat pel partit Carlí en tres ocasions), amb qui sempre va tenir molt bona relació. Per la seva banda, el germà gran, Joaquim,  va fer carrera religiosa i també va ser astrònom. Segons Claparols, durant un temps va ser el director de l’observatori astronòmic de l’Ebre, propietat dels jesuïtes.

A banda de l’activitat acadèmica, va ser membre de diverses entitats catòliques, com la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, la Congregació Mariana i el Cercle Artístic Sant Lluc, unes entitats heterogènies que van acollir alguns dels intel·lectuals i artistes més rellevants del noucentisme, sota la tutela de l’ideòleg Josep Torras i Bages, amic de Pericas. Les seves coneixences van propiciar que arribés  a ser arquitecte del Bisbat i l’ajuntament de Vic, i del bisbat de Barcelona. Cal recordar que a la Congregació Mariana Pericas havia conegut un grup d’intel·lectuals, escriptors i poetes liderats per Josep Carner. Tots ells s’aglutinaven al voltant de les revistes Catalunya i Montserrat, des d’on van combatre el caràcter decoratiu i buit de contingut del modernisme.

El casament amb Josefa Soler

L’any 1913, dos anys després de la mort de Carme Morros, la mare de Pericas, en una estada estiuenca a Sant Hilari Sacalm, va conèixer Josefa Soler Vendrell, de Vilanova i la Geltrú, una noia de 19 anys filla d’una família senzilla, amb qui es va casar al cap d’un any. Després van emprendre el viatge de nuvis a França, Suïssa, Àustria i Itàlia. Mentre la parella gaudia d’una plàcida estada al llac de Como, a la Llombardia, l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron dels Habsburg d'Àustria, va precipitar l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquest esdeveniment va precipitar la ràpida tornada a Catalunya de Pericas i la seva dona en un dels últims trens que van entrar a l’estat espanyol.
 
El matrimoni, es va instal·lar al número 648 de la Gran Via de les Corts Catalanes i va tenir tres fills:  Montserrat, Josep Maria i Núria. Però la família passava la major part dels els estius a la Casa Gran de La Coromina, recentment projectada per Pericas al costat de la fàbrica, una de les seves obres més cèlebres. Alguns estius, la família també feia estades (més curtes) al Mas Solicrup, a Vilanova i al Geltrú.

L’any 1925 tots plegats es van traslladar a la nova casa que els Pericas s’havien construït al número  389 de Avinguda de la Diagonal, la mateixa on molts anys després va viure durant vint anys Josep M. Claparols, que avui explica que el seu avi “tenia el despatx a Barcelona, però anava sovint a Vic i Torelló, on realitzava gran part dels seus projectes arquitectònics, tot i que no eren gaires. De fet, tenia pocs encàrrecs, la majoria provinents de sectors lligats a l’Església: convents de monges i capellans, ermites i edificis religiosos. Com que va ser l’arquitecte dels bisbats de Vic I Barcelona, els capellans li van obrir moltes portes perquè valoraven la seva obra”.

Cal no oblidar que durant anys Pericas va treballar en estreta col·laboració amb diversos artesans vigatans i osonencs, tots ells mestres en el seu ofici. És el cas del fuster i promotor d’art Josep Bigas, el pintor Llucià Costa, el picapedrer torellonenc Manuel Galí o Ramon Collell, àlies Picallimes, molt conegut a Vic per la seva habilitat en el treball de la forja, que va realitzar nombroses obres per Pericas, principalment per a portes i finestres, com ara reixes, baranes, picaportes.

L’excursionisme, Casserres, castells i fortificacions feudals

Ja s’ha dit abans que Pericas era un fervorós admirador de l’art romànic. Però el seu net apunta que també era un empedreït estudiós de la cultura i l’art persa. Sigui com sigui, durant molts anys de la seva vida es va dedicar a la pràctica de l’excursionisme, sovint en companyia d’arquitectes amics seus, en un context històric  caracteritzat per la recuperació dels orígens de la història del país i dels monuments més significatius. Segons Catasús, l’inici de Pericas en aquesta afició cal situar-lo  al Montseny, l’any1900,  en una excursió col·lectiva de quatre dies de durada. És curiós remarcar que  el grup d’excursionistes anaven vestits “amb americana i pantalons llargs, corbates i barret de palla o de feltre; algun s’atrevia portar gorra. I com que es tractava de passar quatre dies fora de casa, cadascú portava el seu sac de mà o maleta”, segons descrivia Joan Masó.

A resultes de les seves primeres excursions, Pericas va donar algunes lliçons sobre diversos aspectes d’art medieval català. Però tal com recull Catasús en el seu llibre, de totes les excursions que va fer i els monuments que va estudiar, la que més el va influir va ser, l’any 1904,  el conjunt romànic de Sant Pere de Casserres, sobre els meandres del Ter, del qual va dibuixar la planta i l’alçat. Coincidint amb l’experiència de Casserres, Pericas va realitzar algunes excursions amb companys seus de l’escola d’arquitectura a l’Empordà, el Vallespir, el Conflent ,la Vall d’Aran o el refugi de l’Enclusa, a l’Aneto. Més endavant va arribar a Carcassona, a França.
 
Des del 1905 fins als anys 30,  va comença a acumular informació per emprendre el que havia de ser la seva obra més important: un llibre que sota el títol Les fortificacions feudals d’Ausona, havia de recollir la història dels castells de la comarca, amb gràfics de totes les plantes, alçats, mobiliari i una relació dels seus senyors i llinatges. L’any 1915, l’arquitecte ja havia acumulat a La Coromina una ingent quantitat de treballs. Tot i que, com s’ha dit, havia començat a fer excursions per Osona i a recopilar informació des del 1905, la seva idea era publicar els treballs més endavant, de manera gradual. El 1916 va començar a treballar conjuntament amb Ramon e Vilanova, un col·laborador que valorava molt. L’any 1936, la guerra civil va obligar Pericas a exiliar-se, Ramon de Vilanova va ser afusellat i la major part de la documentació que tenia preparada per publicar i que guardava a la Coromina va ser cremada. Actualment només es conserven alguns apunts de les excursions als castells de Malla, Taradell, Centelles, Tona o Tavertet. Claparols explica que els dibuixos que van quedar Pericas els va regalar a l’historiador mossèn Antoni Pladevall. Per Catasús, malauradament, aquesta obra, “que hagués estat una de les fites històriques d’Osona i el romànic català, es va perdre definitivament”.

La guerra, l’exili i la postguerra

Quan el mes de juliol de 1936 Franco va fer el cop d’estat que va iniciar la Guerra Civil, Pericas es trobava a La Coromina, com tots els estius. Tot i no militar en cap partit, en ser un home profundament religiós i de dretes, el 19 de juliol un grup de persones armades van presentar-se a la seva casa amb el propòsit de matar-lo.  Però l’arquitecte havia fugit a Vic, on es va amagar uns dies al pis que la família tenia al número 8 del carrer Nou. Poc després, en sentir-se amenaçat, va anar a Barcelona; però allà va comprovar que la casa Pericas estava ocupada per simpatitzants de la FAI i durant cinc mesos es va haver d’agar en catorze  cases diferents. Fins que a través d’un amic seu, el cònsol de Mèxic a Barcelona, va aconseguir un passaport fals a nom de José María Pavón Suárez.  Dies més tard va ser interceptat per una patrulla de la FAI al passeig de Gràcia i portat a comissaria; però per sort, gràcies al passaport fals va poder sortir-ne, i el 23 de setembre es va embarcar en un vaixell en destinació a Marsella, i d’allà va anar a Pamplona . Durant la guerra també va viure en diferents èpoques a Valladolid, Lleó i Saragossa.

El mes de febrer de 1939 va tornar a Vic, coincidint amb l’entrada de les tropes franquistes liderades pel general  García Valiño. A la capital osonenca va visitar la seva germana, la seva dona i els tres fills al pis del carrer Nou (on va trobar la família en un estat més aviat deplorable).

Acabada la Guerra Civil, l’arquitecte tenia 57 anys i a Catalunya s’havia creat un context d’adhesió al nou règim, que en l’àmbit arquitectònic es va orientar en la reconstrucció de monuments de caire religió, una operació finançada per les anomenades Juntas de Reparación de Templos, en la que Pericas va participar activament, principalment a la comarca d’Osona. Claparols apunta que el seu avi “mai no havia parlat de política ni de la guerra a casa. Per ell era un tema tabú. Tot i que era un catalanista convençut de dretes, també era una persona d’ordre que es van apuntar al bàndol franquista”.

Acabada Guerra, bona part dels edificis religiosos estaven enderrocats o damnificats pel foc. Aquells dies, encara que no hi havia gaires diners per invertir, va restaurar la teulada de Rocaprevera, i va treballar en els esglésies de Tona, Manlleu i l’Esquirol, entre altres. Paral·lelament a la seva tasca de reconstrucció d’edificis religiosos,  va restaurar els desperfectes ocasionats durant la guerra a La Coromina i va fer diversos arranjaments a la casa. I en el pis superior va reunir un arxiu format pel material que havia quedat indemne de la destrucció.
 
Catasús explica que van anar passant els anys i que Pericas va passar l’últim estiu a Torelló el 1965. L’1 d’abril de 1966 va morir sobtadament a Barcelona mentre endreçava una selecció de plànols i papers que havien de servir a l’historiador Antoni Pladevall i a Eduard Junyent per elaborar un número especial per la revistaAusa. El seu net recorda que “va morir el dia del mercat del Ram, però el funeral es va fer a la parròquia del Carme de Vic, i després va ser enterrat al panteó Pericas, al cementiri de Vic, un monument simbòlic presidit per una piràmide i dos paons reials que simbolitzaven l’eternitat”.

L’arquitecte Pericas vist per l’arquitecte Claparols

Després de convertir-se en arquitecte, i fins avui, Josep M. Claparols ha estudiat amb profunditat el llegat de Pericas, una tasca que no va fer mentre va viure amb l’avi, per les circumstàncies ja explicades anteriorment. Així, estableix una cronologia que esdevé una visió de conjunt de tota l'obra de l’arquitecte noucentista i permet entendre la seva postura davant del fet arquitectònic i situar les tendències que van orientar l'inici de la professió i l'evolució la seva estètica en les primeres dècades del segle XX, fins a la guerra civil i, posteriorment la seva trajectòria professional des d’acabada la guerra fins a la seva mort, l’any 1966.

Claparols situa l’època dels inicis professionals de l’avi: “L'any 1906, quan acaba la carrera d'arquitecte, a Barcelona s'estan construint La Pedrera i la casa Batlló de Gaudí, l’Hospital de sant Pau i el Palau de la Música de Domènech, i la casa de les Punxes de Puig i Cadafalch. Les construccions de les màximes figures del modernisme van suposar que el moviment havia tocat sostre”.  A partir d'aquí es van plantejar diferents sortides al modernisme: “la continuïtat fora del temps endegada per Balcells i Raspall, el seguiment de l'exemple centro-europeu emprès per Masó i Pericas, i el retorn al brunelesquianisme significat per Josep Goday”.

En aquell moment de transició entre el modernisme i el noucentisme, Claparols destaca “la devoció de Pericas per l'obra gaudiniana, la predilecció per l'art romànic considerat per a ell com ‘el més perdurable de la història de l'arquitectura’, un naixent racionalisme encara amagat i un sentit de neopopulisme encarnat en aquest corrent europeista, però interpretat amb gran llibertat. Aleshores, recull tot el bagatge d'un modernisme estilitzat i lentament busca un llenguatge propi, més d'acord amb totes les transformacions culturals de l'època, i planteja clarament una voluntat de revisió i ruptura, adoptant uns plantejaments progressistes totalment noucentistes“.

D'aquest primer període (1905 fins al 1914, aproximadament), Claparols destaca, entre altres, les següents obres: l’altar de la Puríssima de Montserrat; la casa Dou de Ripoll; l’església de la colònia de La Coromina, de Torelló; la casa Anita Colomer i les reformes de casa Bayés a la plaça Catedral de Vic; el monument a mossèn Cinto Verdaguer a la plaça de Folgueroles (el Pedró); l’església del Carme i la farmàcia Espinós, de Barcelona.

Comentant la influència modernista i gaudiniana de Pericas en la seva primera etapa, Claparols indica que en algunes obres primerenques “es nota el segell de Gaudí i elements que recorden les formes de la Sagrada Família, com en el cas del Pedró de la Plaça de Folgueroles. Però ben aviat va tendir a ‘desgaudinitzar-se’: “ el meu avi  parlava d’un ‘gaudinisme mal paït’. De fet, era anti-modernista, una estètica que ell trobava massa recargolada. Els noucentistes eren més austers i racionals. I això ja comença a notar-se a l’església del Carme de Barcelona, que tot i tenir algun toc de Gaudí, comença a incorporar elements propis. Si aquesta construcció, que incorpora totxos, es distancia del modernisme, el trencament definiu arriba amb la Casa Comella (Barcelona 1912), on canvia de llenguatge. La primera etapa va ser la sortida del modernisme i la consolidació de la seva manera de fer, una interpretació pròpia del noucentisme, que era un moviment molt ampli, amb moltes variants, i que Pericas i Masó van  desenvolupar amb un toc personal empeltat del corrent centreeuropeu”.

Un llenguatge propi empeltat de racionalisme

Com a fruit d'un treball meticulós, amb suport en les experiències de l'arquitectura anglesa i de la secessió vienesa que va conèixer  personalment en dos viatges, “l'arquitecte adquireix ja un llenguatge propi, integrat als corrents europeus més avançats en l'espai de temps que es limita en la consolidació del racionalisme. En aquest període de clara estètica noucentista, els plantejaments són totalment puristes: prenent gairebé el caràcter de norma. Les característiques arquitectòniques pròpies cal trobar-les en els volums clars, les façanes tractades com a embolcall (fins a l'extrem de ser tan sols una pell), el predomini de la massa sobre el forat, les columnes de pedra picada, els arcs, o la importància de l'accés principal”.
 
Del període de consolidació noucentista que es pot acotar entre l'any 1912 i el començament de la guerra civil (1936), Claparols destaca les següents obres: la casa Comella (Barcelona); el monument a mossèn Cinto Verdaguer, al passeig de Sant Joan de Barcelona (1913-23); la tribuna del palau episcopal de Vic; la clínica mental de Sta. Coloma de Gramenet (conjuntament amb Rafel Masó); el sepulcre Torres i Bages de la Catedral de Vic (en col·laboració amb l’escultor Joan Borrell); la casa Puig, al carrer Verdaguer de  Vic (1920); l’edifici de pisos de la  Diagonal 389 de Barcelona; la Torre nova de la Coromina de Torelló (1921-24); les reformes de l’Ajuntament de Vic (la Sala de la Columna i la Llotja, 1923); o el santuari de Rocaprevera de Torelló ( 1928). I a Vic, el local E.E. del Ter, la farmàcia Massana, el convent de les Josefines i el Cor de Maria, les reformes i la farmàcia de l'Hospital de la Santa Creu, les escoles municipals de Sant Miquel i Jaume Balmes. O els panteons Pericas i Bayés del cementiri de Vic, entre altres obres.

Segons el seu net, acabada la guerra civil, l'obra de Josep M. Pericas “perd el caràcter davanter i creatiu que l'havia caracteritzat en el període anterior, recorrent a solucions repetitives i la resta de la seva obra no arribaria ja a les cotes de qualitat que havien assolit abans”. Entre les obres més representatives d'aquesta etapa  (fins al poc abans de la mort de l’arquitecte), assenyala: la reconstrucció de l'església de Tona i la de Manlleu, l’ermita de l'Arola de Viladrau, el seminari menor i la reconstrucció de l’altar barroc de La Gleva, l’església i la casa parroquial de L'Esquirol, l’ermita de Sant Segimon del Montseny, la nova església de Sau, el panteó Comella-Bassols al cementiri de Vic, la sucursal de la Caixa de Pensions a Torelló, l’ermita de Lourdes a Prats de Lluçanès, la reconstrucció de la capella preromànica de Santa Margarida a Esparraguera o el projecte per a col•locar una gran campana a la roca Foradada de Montserrat (recollint una vella il·lusió d'Antoni Gaudí).

La ideologia noucentista i les obres vigatanes més destacades

En el treballInfluències i característiques de l'obra de Josep Mª Pericas publicat a la revista Ausa, la historiadora de l’art Immaculada Bover i Tanyà, bona coneixedora de la trajectòria de l’arquitecte vigatà, situa la seva obra en el temps, la contextualitza i també es refereix a algunes de les principals obres vigatanes i osonenques de l’arquitecte, sovint oblidades davant la fama de les que va fer a Barcelona.

“EI noucentisme sorgeix dels cercles literaris. És més un fet ideològic que artístic. No podem dir que hi ha un corrent arquitectònic noucentista, perquè dintre del mateix context cultural sortiran dues maneres de fer arquitectòniques gairebé oposades. El noucentisme sorgeix l'any 1906, data en la que podem dir que es realitza l'autèntic canvi de segle. La paraula «noucentisme» fou llançada per «Xènius», Eugeni d'Ors, des del «Glosari». Pretenia designar les noves tendències en oposició a les del segle XIX. El noucentisme fou la primera intervenció governamental, en la histèria de la nostra cultura; el primer intent d'una orientació no pas imposada, però sí dirigida i encaminada. La seva principal ideologia és el catalanisme, que ja s'havia incubat en el  segle XIX. Té un to eminentment urbà; vol posar ordre en la disbauxa modernista; és un tornar al mediterranisme, emmirallant-se en Grècia i Roma. Els noucentistes demanen les coses a la humana mesura, són anti-visionaris, cenyits i severs. S'organitza eI país de dalt a baix, es treballa en cadena amb una voluntat de fer país. L'important és sumar, tenint un mutu respecte i valorant el que fa l'altre. Trenca del modernisme el concepte d'art personal, ofereix i possibilita a l'art una nova dimensió que portaria cap a l'establiment d'un ordre de coexistència crítica, és a dir: ja no és l'artista profeta, és la col·lectivitat la que fa objecte de l'obra un criteri unificador. Podem parlar d'un art col·lectiu, que es farà institucional, civil i constructiu del futur. El noucentisme va cap a especialitats artístiques enfront del modernisme, que intenta sintetitzar. L'escultura torna cap a una perfecció formal, ‘cos nu’ i la pintura torna a un dibuix ben acabat”.

Segons Bover, Pericas “surt de l'escola sadollat de modernisme, i és lògic, car és el temps de les millors obres de Gaudí, de Domènech i Muntaner i Puig ï Cadafalch, però la seva personalitat és molt forta i si treballa fent modernisme, només en capta el que a ell l'interessa. Potser l'única obra seva modernista és l’altar de la Immaculada a Montserrat, que ens fa pensar molt en les torres de la Sagrada Família de Gaudí, però en les obres que farà a continuació només en podem mencionar detalls. De Gaudí aprèn la utilització de materials que no havien estat abandonats del tot: el ferro forjat i la ceràmica vidriada, si bé els dissenys no en són còpia, sinó que seran originals cada vegada. També aprèn d'ell la cura per als petits detalls que ajuden a fer més harmoniosa la seva obra. Li agrada dibuixar cada detall, donant a la seva arquitectura un to de conjunt ben acabat. Del romànic, del qual en va ser un estudiós molt entusiasta, n'aprèn la simplicitat fidel dels materials, pedra natural i la forma semicircular de les obertures, que utilitza molt sovint tant en portes d'entrada com en finestres. De l'arquitectura anglesa i alemanya, més que res austríaca, en remarca l'ús de l'estuc combinat amb pedra, la utilització de tribunes substituint balcons i l'harmonia de les façanes. Aquesta influència es nota ja en les seves primeres obres de la Coromina i la Casa de l'Anita Colomer, si bé llavors només en tenia referència, ja que no és fins l'any 1912 quan realitza el seu primer viatge a centre Europa”.
 
En la casa de l'Anita Colomer, a Vic (1906) “es desmarca ja la influència modernista, si bé la façana principal presenta una asimetria donada per la tribuna i balcó del primer pis, que sí és característic d'aquest estil, així com les obertures rectangulars altes í estretes del primer pis. En canvi, la utilització de la pedra picada en la planta baixa, que serà constant en la seva obra, té ja un disseny molt original, donat pel bordó de pedra natural marcant l'horitzontalitat, potser per evitar el predomini de la verticalitat que li dóna la torre a la cantonada de l'edifici. Com a detall original, veiem que fa ús de la ceràmica per remarcar el forjats i llinda de color verd molt personal  a casa nostra. El color de l'arrebossat de color groc pàl·lid també serà constant”.

La casa Puig, al carrer Verdaguer de Vic, “és potser la seva obra més característica, ja que aquí estableix el ritme de materials que són la seva constant: planta baixa obrada amb pedra natural, resta de l'obra arrebossada i pintada generalment de color groc, i l'ús d'estuc amb motius geomètrics o florals molt simples, per remarcar o bé obertures o forjats, si bé la seva disposició no és mai la mateixa, sinó que varia segons l'obra. La ceràmica serà un altre element que juga un paper important, però no sempre la utilitza. També fa servir relleus escultòrics amb pedra picada per equilibrar o ornamentar façanes, així com ferros forjats amb dissenys originals i formes diverses. Aquesta casa de quatre pisos d'alçada, fou de les primeres del carrer Verdaguer; de planta rectangular, es distribueix simètricament en dos habitatges per planta. El conjunt de la façana és molt equilibrat, destacant la porta d'entrada i les tribunes de planta trapezoïdal. Varia les obertures en el primer i quart pis, deixant igual les del segon i tercer pis. L'acabament amb gran joc de pendents en la teulada és molt aconseguit. Hi ha una harmonia de línies que s'estableix entre les tribunes volades i les obertures laterals que marxen amb una mateixa inclinació, establint-se un joc entre el que és planimetria de la façana i els volums que surten. Per trencar la monotonia de la verticalitat donada per les tribunes i les línies d'obertures, lliga amb un bordó de pedra els peus de les finestres, les obertures de les tribunes i les finestres del cos central: remarca l'autonomia dels laterals, unint a manera de doble obertura amb un bordó de pedra. La fusteria és fosca, rebaixant la dimensió del vidre de les finestres mitjançant un dibuix molt simple a base de resolucions geomètriques. Entre les obertures hi posa uns relleus en pedra picada amb unes figures d'àngel emmarcades amb unes corones de flors”.

Aquest 2018 es farà una exposició i s’editarà un acurat llibre-catàleg

Finalment, cal dir que la reivindicació de Pericas no s’acaba amb el llibre de  Catasús, editat pel Patronat d’Estudis Osonencs. Josep Maria Claparols explica que amb els historiadors Aleix Catasús i Raquel Lacuesta, un grup de professionals de Vic i el Col•legi d’Arquitectes d’Osona estan preparant una gran exposició sobre ell al Museu de la Pell de Vic, i també l’edició d’un acurat llibre-catàleg on predominaran les il·lustracions, els plànols i les fotografies. Lamentablement, tot i treballar-hi des de fa temps, la materialització d’aquests dos ambiciosos projectes és complicada, atès el moment de crisi que comporta moltes dificultats a l’hora de trobar un finançament raonable. Tanmateix, els impulsors apunten que l’exposició i l’edició del llibre podrien ser una realitat el proper més de setembre. De moment ja hi ha realitzades més de 500 fotografies a càrrec Lluís Casals, prestigiós especialista en imatge arquitectònica i interiorisme.

                                     ----------------------------------------------

Bibliografia i hemeroteques

-Llibre Josep Maria Pericas, arquitecte noucentista (Vic 1881-Barcelona 1966). Aleix Catasús i Oliart. Vic. Patronat d’Estudis Osonencs, 2016

-LlibreArquitectura Modernista. Oriol Bohigas. Editorial Lumen, Barcelona 1969.

-Treball Influències i característiques de l'obra de Josep Mª Pericas. Immaculada Bover i Tanyà Revista Ausa, 1980: Volum 9. Números 95 i 96.

-Treball L'obra de l’arquitecte Josep Maria Pericas. Josep M. Claparols Pericas
Revista Ausa, 1980: Volum 9. Números 95 i 96.

-Reportatge Un noucentista singular. Toni Coromina. La Vanguardia (gener 2017).

-Article L’arquitecte del “disseny total”. Montse Frisach. El Punt-Avui (juny 2017).