La nit que la senyera va envair el primer Clàssic postdictadura

Un dia de la Mercè de fa 65 anys el Barça obria les portes del seu gran temple: el Camp Nou. 99.354 persones en un estadi que segueix sent referent mundial però que ara passa per un procés de reforma necessari. Durant més de sis dècades, l'estadi ha viscut moments de tots colors, grans victòries i grans derrotes, alegries i tristors. Ha celebrat dos triplets i un sextet, cinc Champions League i desenes de Lligues i Copes del Rei.

Però l'estadi blaugrana, encara avui dia el més gran d'Europa, també ha viscut fites més enllà de la pilota. De defensar el catalanisme en plena dictadura i en els anys de la Transició a reivindicar el dret a decidir, el club i la seva casa des de fa més de sis dècades han acollit moments polítics clau del país. A més, també ha acollit actes en defensa dels drets humans o de la llengua i la cultura catalanes. Alguns d'aquests moments apareixen al Futbolítica que recorda els 65 anys del Camp Nou i, en aquest article, amb imatges del club cedides a NacióDigital, recordem el dia que la senyera va envair el primer Clàssic postdictadura.

El dictador Francisco Franco havia mort tot just feia un mes, el 20 de novembre de 1975, i el Clàssic del 28 de desembre no podia quedar-se només en el terreny de joc. El primer enfrontament entre Barça i Reial Madrid després de la mort del dictador serà sempre més recordat per la invasió de senyeres al temple blaugrana. A les més de 700 banderes catalanes també s'hi va sumar la pancarta "Amnistia, llibertats polítiques i sindicals, estatut d'autonomia, Països Catalans", a més de consignes catalanistes i reclams de democràcia.


Val a dir, però, que no va ser un gest espontani. El president del club en aquell moment, Agustí Montal, va orquestrar l'escenificació sense fer-ne soroll públic. Membres de la seva junta directiva es van posar en contacte amb una empresa tèxtil perquè teixís aquestes banderes que posteriorment van ser exhibides. Malgrat que pel No-do només va ser una simple victòria del Barça contra el Reial Madrid -en el vídeo es pot veure com en cap moment es mostra cap senyera ni emblema política-, pels aficionats blaugrana va ser una oportunitat històrica de reivindicar el catalanisme que sempre ha caracteritzat el club en un moment altament complicat.

La festa, a més, va ser completa al Camp Nou. El partit, amb Johan Cruyff al camp, va començar ràpidament amb avantatge blaugrana, després que Johann Neeskens marqués de cap al minut 3. El Barça, qui sap si impulsat per l'ambient a les grades, va dominar i plantar cara a un Reial Madrid que arribava líder imbatut de la Lliga amb una diferència de punts còmoda que li serviria per acabar emportant-se el títol. Per contra, el Barça entrenat per Hennes Weisweiler no portava una bona trajectòria, malgrat haver-li clavat una maneta a l'Espanyol partits abans del Clàssic.
 
Malgrat el bon paper blaugrana durant el primer període, el madridista Pirri va igualar el partit al minut 64. Però els locals no volien deixar el primer Clàssic després de la dictadura amb un empat i per això van perseguir la victòria fins al final. I ben al final que ho van aconseguir. Al minut 89 de partit un tir llunyà de volea de Carles Rexach posava el 2 a 1 al marcador i desfermava un esclat d'eufòria i alegria al Camp Nou del qual també se'n va contagiar Montal, que va celebrar el gol des de la llotja. I la celebració no va acabar a les grades de l'estadi sinó que va arribar fins a l'emblemàtica font de Canaletes, on els crits de barcelonisme anaven acompanyats del cant del Virolai i de consignes polítiques.