Joaquim Nadal: «L'independentisme hauria de dir amb totes les lletres que l'1 d'octubre no va ser un referèndum»

Joaquim Nadal (Girona, 1948) és historiador. Catedràtic d'Història Contemporània, va ser alcalde de Girona (1979-2002) i conseller de Política Territorial i Obres Públiques (2003-2010). L'any 1995, va ser candidat a la presidència de la Generalitat. Considerat durant anys un referent de l'ànima més catalanista del PSC, va acabar abandonant el partit el 2015. Des d'aleshores, observa la realitat amb un punt d'escepticisme i des d'una murrieria que sempre l'ha acompanyat. En aquesta entrevista, explica a NacióDigital com veu l'actualitat política, una visió enriquida per una llarga experiència en llocs de decisió.

- Va abandonar el PSC l'octubre del 2015 després de 35 anys. On és ara Joaquim Nadal?

- A casa. Em continuo sentint socialista i el concepte i la ideologia socialista transcendeix els partits. Els valors de la igualtat, de la superació de les desigualtats, d'una societat justa, de disminuir les diferències entre rics i pobres, van molt més enllà de les sigles d'un partit. Per tant, sóc socialista sense partit i un observador atent de la realitat.

- No se sent representat per una sigla més que per una altra?

- En aquests moments, no. Tinc molts problemes a l'hora d'anar a votar i crec que em podria situar en aquell grup de persones, que a Catalunya n'hi ha unes quantes, que senten una certa orfenesa d'un partit que les representi des d'una perspectiva d'esquerres i un compromís inequívocament catalanista.

- ERC no és la nova marca de la socialdemocràcia catalana?

- Podria ser-ho si fos més socialdemòcrata. Esquerra Republicana té un problema històric en el seu ADN que un dia ha de superar, no sé com ni quan. Que és la dicotomia entre les dues ànimes en què es va bifurcar el republicanisme català en temps de la República, que és l'Esquerra o Acció Catalana.

- En poques setmanes, l'escenari polític ha canviat a Madrid. Com valora les primeres passes del govern Sánchez?

- Més que les primeres passes, cal valorar el fet mateix de la substitució del PP pel PSOE i de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez. Això sol ha estat una convulsió política inesperada i ha deixat amb el peu canviat el PP i Ciutadans. Això té un avantatge estratègic. Contra els qui voldrien fer-nos creure que pràcticament no ha canviat res, i que és el mateix el PSOE que el PP, crec que algunes de les decisions que s'han pres i fins i tot en els nomenaments del nou govern, les coses són una mica diferents.
 
- El personatge Sánchez encara està per definir, però el veu un nou Rodríguez Zapatero o pot ser un producte diferent? El veu capaç de resoldre el conflicte polític?

- Si va tenir l'astúcia i el sentit de l'oportunitat de presentar la moció de censura i de lligar les majories per guanyar-la, és un personatge que suscita menys dubtes que abans. En aquest sentit, li atorgaria més fermesa que a Zapatero. Un grau major de coherència. Vull esperar que l'actitud que es desprèn dels darrers dies tradueixi més capacitat de maniobra de la que finalment va tenir Zapatero.  I en el terreny de la curiositat malsana i morbosa, espero amb candeletes, m'espero amb candeletes l'escena de l'entrevista de Pedro Sánchez rebent a la Moncloa Susana Díaz com a presidenta d'Andalusia.

- Pot ser sucós.

- Serà un moment en què es mesurarà la grandesa o la misèria de tots dos personatges.

- La trobada entre els presidents Torra i Sánchez, els gestos, les imatges, el passeig cap a la font de Guiomar... Les imatges poden canviar un escenari polític?

- Els jardins de la Moncloa donen per molt. Jo hi vaig fer uns pernilets amb Felipe González i una passejada clarament orientada a treure el màxim partit de les avingudes de plàtans i els jardins en un moment en què jo era candidat. Dona un cert joc. Pot acabar en no res i només bones paraules, però també en una cosa plausible.

- Això devia ser el 1995, sent candidat a la Generalitat pel PSC.  Què recorda d'aquella trobada?

- Recordo el Felipe que em va dir: "Nadal, no ganaréis nunca si no tenéis ganas de ganar y si no revertís la paradoja catalana". "¿Y cuál es la paradoja catalana?", li vaig dir. "Que ganamos siempre las generales y perdemos las autonómicas". Passats molts anys des del 95, s'ha superat la paradoxa catalana al preu de liquidar el PSC. Els resultats de les generals són equivalents als de les autonòmiques, per minimització de l'espai.
 
- I la trobada Torra-Sánchez pot donar resultats plausibles?

- Jo he dit aquests dies que tots dos havien fet un Tarradellas, tant si la conversa va anar molt bé o no, van sortir dient que havia anat molt bé. Si es confirma que la propera reunió serà a Barcelona, en això li dono tota la raó a Miquel Iceta quan ha dit que aquesta reunió només es pot fer si, a part de les formes de la Moncloa, els grups de treball han avançat i hi ha matèria per acordar. Si no, no.

- El conseller Ernest Maragall serà l'interlocutor de Meritxell Batet en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat. Creu que el tàndem funcionarà?  

- No sé si Maragall presidirà la part catalana de les dues comissions que funcionaran, la Bilateral i la Mixta de Traspassos. Ernest Maragall té un avantatge, ii és que ha estat a les anteriors i s'ho coneix. Ha estat en les bilaterals del temps de l'Estatut del 2006. Pel tipus de comissions que són, no sé si li escauria més a la consellera Artadi com a titular de Presidència que no al titular d'Exteriors. A no ser que d'això el Govern Torra en vulgui fer una lectura política, cosa que em semblaria o imprudent o innecessari. 

- La figura de Maragall és polièdrica.

- Sí, els coneix bé. Però també és veritat que una part del PSOE creu que els mals d'avui venen de la reforma de l'Estatut del 2006 i, de forma explícita, han arribat a dir que els mals venen de Pasqual Maragall. Però em sembla que és el que havíem de fer en aquell moment històric.

- Creu que el PSC encara té temps de reescriure la seva història?

- Jo no ho crec, però tampoc n'estic segur. El Partit Socialista francès ha fet diverses resurreccions fins a l'ensulsiada final, que ara simbolitza un exprimer ministre trànsfuga a la recerca d'un paper polític, que és Manuel Valls. Pot ser que a l'escalf del govern Sánchez, el PSC pugui recuperar pes en l'àmbit d'unes properes generals, i potser també a les municipals. Però en tinc seriosos dubtes. 
 
- Com ha vist l'actuació del PSC i de Miquel Iceta des de la tardor? L'entén?

- Jo l'entenc bé. Miquel Iceta és molt hàbil i dialècticament molt eficaç. Però al final de tanta habilitat i tanta capacitat dialèctica té el risc d'acabar fent-se un nus ell mateix a base de donar tantes voltes. 

- Quina hauria de ser la línia vermella de l'independentisme?

- A diferència dels qui creuen que la línia vermella de l'independentisme es dibuixa en la confessió d'una errada que seria no proclamar efectivament una República el 3 d'octubre, jo sóc dels qui pensa que ve marcada per la necessitat imperiosa de reconstruir les línies estratègiques del moviment. Això es fa reconeixent una veritat incontrovertible: que l'1 d'octubre va ser una immensa i fantàstica mobilització popular, però l'independentisme hauria de dir amb totes les lleters que l'1 d'octubre no va ser un referèndum. Si segueix insistint que va ser un referèndum i que es va proclamar la República, ficcionant virtualment el camins de l'independentisme, la distància entre la realitat i la ficció es farà cada vegada més gran i la frustració, o la radicalització, es faran més grans. Jo entenc els qui aposten per la ruptura i la desobediència, i a marxar ja, però jo crec que això no és possible. Entenc la CUP, però no el seguidisme que en fan Junts per Catalunya i ERC. L'Estat porta la seva motxilla d'errors al darrere, que la pagarà molt cara. Des de no haver avortat la sentència del TC a la repressió de l'1 d'octubre. I les ha de confessar. I l'independentisme ha de carregar també amb la seva motxilla d'errades i les ha de confessar. I em temo que no hi està gaire disposat.

"L'Estat i l'independentisme han de carregar amb la seva motxilla d'errades i les han de confessar"

- Som a menys d'un any de les municipals. Creu que hi ha d'haver candidatures unitàries sobiranistes?

- Aquí hi ha un tema que és la ficció de la unitat. Units ens en sortirem, dividits no. Per tant, candidatures unitàries. Si el tema dominant de l'agenda política de les municipals no són els municipis sinó l'agenda nacional, que hi ha de ser, segurament estem escamotejat a la ciutadania algun aspecte essencial de la política. És veritat que amb la unitat hi ha avenços, però també que en tota la història de Catalunya del segle XX, en cada moment d'efervescència unitària (Solidaritat Catalana, 1917, 1931) li ha correspost una crisi d'igual intensitat i major envergadura. A la Solidaritat Catalana li correspon la Setmana Tràgica, i es trenca el sentit de la unitat. El "Catalunya un sol poble" és un objectiu desitjable en l'horitzó, però mai materialitzat. Mentre la societat catalana, pel que fa a l'agenda sobiranista, sigui una societat de 50/50, a la quebequesa, no ens en acabarem de sortir.   
 
- Amb perspectiva històrica, com avalua el paper de la Corona al llarg de tot el procés? Més enllà del discurs del 3 d'octubre.

- Fixi's que el rei emèrit, que tenia menys formació que l'actual, va tenir el nas -o el van tenir els seus assessors- d'assumir el paper d'autèntic cap d'estat en la crisi del 23-F. Sigui quin sigui el context del cop d'estat, i fins i tot quin va ser el seu paper. I durant uns anys la Corona va viure dels rèdits d'aquella compareixença pública a la televisió. Ell sol el va espatllar, anant a caçar elefants, maltractant membres de la seva família o participant en activitats impròpies d'un cap d'estat. El rei actual, en teoria, estava més preparat per haver sortit dient que lamentava l'acció policial, tot i reclamant respecte per les institucions. Arrenglerant-se totalment amb la posició del govern del PP, es va convertir en una simple corretja de transmissió del govern de torn. És el que fa un rei en una monarquia constitucional, però en circumstàncies excepcionals és un error. Per això, el dilema monarquia/república torna a estar tan viu com el 1931 o, com a mínim, més del que havia estat el 1977.  

- La seva filla és princesa de Girona. La ciutat ha declarat el rei persona no grata. Què en pensa?

- Aquest és un títol que tenia una tradició feble, però en el seu moment va sortir gent que estava en l'òrbita de la Corona -com Narcís Serra o Lluís Reverter, i també Jordi Pujol- que van tenir un enorme interès a ressuscitar aquest títol. En van tenir tant que el paper de l'Ajuntament va ser subsidiari. Ara bé, jo que he cregut sempre en el paper institucional dels ajuntaments mai no hagués fet una declaració d'aquestes característiques.

- No l'hagués declarat persona no grata.

- No, no hagués fet unes maniobres d'aquest tipus, que qualsevol conjuntura revertida tornarà a posar panxa enlaire. 

- La història donarà a Pasqual Maragall l'espai que li pertoca?

- Maragall brillarà com a alcalde olímpic i modernitzador de Barcelona en el segle XX, i també com a president d'una legislatura que va tenir la gosadia de plantejar qüestions de present i de futur.

- L'estrella històrica de Maragall brillarà més que la de Jordi Pujol?

- Pujol, més enllà dels seus entrebancs, també serà reivindicat pel seu llegat, amb els seus clarobscurs. Crec que la història farà justícia a tots dos. 
 
- Vostè va ser conseller dels presidents Maragall i Montilla. Es va ser injust amb el tripartit?

- Absolutament. La història ens reivindicarà. No només això: ara que la impertinència d'alguns mitjans madrilenys intenten refregar per la cara les estructures penitenciàries de Catalunya, cal dir que les presons que tenim avui són presons del segle XXI gràcies als governs tripartits, als consellers Vallès i Tura i a una política penitenciària pensada no per als presos singulars que hi ha ara, sinó pels 600 presos que hi ha a Puig de les Basses, per posar un cas.

"Aquest país hauria implosionat sense les infraestructures que van deixar fetes els governs tripartits"

- I més enllà de la política penitenciària, quin és el llegat del tripartit?

- L'any 2010, quan Mas finalment és president, es veu impel·lit a proclamar als quatre vents la ruïna absoluta del govern. Si repasséssim els relats dels anys tripartits, veuríem que les línies mestres de l'oposició eren just el contrari: vostès estan invertint poc i fent que el país perdi gruix. Sense les comissaries de Mossos, els parcs de bombers, els quatre hospitals nous que es van construir, la cinquantena de centres d'assistència primària, sense les autovies de Vilafranca i Vilanova, de Reus a Alcover, de Vic a Ripoll, de Maçanet a Palafrugell, sense l'Eix Transversal desdoblat, sense les 500 escoles construïdes, sense la Ciutat de la Justícia, sense tot això, aquest país que havia passat de sis a set milions d'habitants en menys de vuit anys, en mans dels nous governs convergents hauria implosionat sense les infraestructures que van deixar fetes els dos tripartits.    

- Vostè va néixer en una família benestant de Girona. Els pares eren de l'Opus Dei. Com es va fer d'esquerres i catalanista?

- Me'n va fer l'escoltisme primer i la universitat després. I en l'ambient de la família, un catedràtic jove, d'esquerres, que era en Jordi Nadal, em va marcar, primer per triar la feina que vaig triar, i després per anar orientant la meva línia de pensament més cap a la seva que no pas cap a la dels meus pares.  

- Té nostàlgia?

- No, gens.

- Això es diu sempre.

- No, jo m'he sentit molt còmode i molt feliç reingressant a la universitat, i exercint com a investigador. El problema que tenim és que la societat diferencia entre els polítics i els altres. Però opinar és fer política. Sempre dic que si una classe social no va inventar Carles Marx va ser la classe política.