​La trucada que Ada Colau hauria desitjat

"Hola? Sí, què tal? Com estem? Moltes gràcies. Sí, sí. Ha estat molt disputat, això. Molt bé, moltes gràcies. I tant. Molt bé, molt bé. Doncs, moltes gràcies per la trucada. Vinga, una abraçada. Adeu". Són totes les paraules que va pronunciar Ada Colau en els 20 segons que va durar la trucada de cortesia que li va fer Xavier Trias la nit del 24 de maig del 2015. Trias, alcalde de CiU derrotat a les urnes, va ser el primer que va reconèixer el triomf de la líder de Barcelona en Comú. A la entranyes del recinte fabril de Fabra i Coats, seu electoral dels comuns aquella nit, no es va disparar l'eufòria fins que l'exalcalde no va fer el pas elegant de felicitar la seva successora. En vuit anys de diferència, dues nits electorals marcades pel binomi Colau-Trias. Aquest diumenge ha estat l'alcaldessa qui l'ha felicitat, en un altra trucada breu. En públic, però, ha evitat referir-s'hi com a alcalde. 

En aquell record de la jornada més feliç de Colau -la del 2015-, els crits dels col·laboradors van envair la sala quan la líder dels comuns va penjar el seu mòbil. Gerardo Pisarello, número dos de la llista i ara diputat al Congrés, era el més eufòric. A Manu Simarro, que havia comandat la campanya i es convertiria en cap de gabinet de la nova alcaldessa, se li escapaven les llàgrimes. I Jaume Asens, número tres de la candidatura i ara president del grup parlamentari d'Unides Podem a Madrid, observava l'escena incrèdul darrere de Colau. Els comuns acabaven de sacsejar el tauler de joc de Barcelona, un mapa municipal canviant que va tenir reverberacions a altres ciutats de l'Estat.

En l'inici de tot, un ja llunyà maig del 2015, Colau i el seu entorn més proper van prolongar la celebració per la victòria en un bar del barri de Sant Andreu, amb música i copes, amb retorn a casa a peu per la Meridiana. Feia un any i 17 dies que la líder de Barcelona en Comú havia comunicat que deixava de ser portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Un any i 17 dies de trànsit de l'activisme a l'alcaldia. La primera alcaldessa de la història de la capital catalana.  

Aquest diumenge, Colau no ha rebut cap trucada de felicitació. Ni com la que li va fer Trias ni com les reflexions que li van arribar el 26 de maig del 2019, que la convidaven a actuar amb prudència i no llençar la tovallola abans d'hora, malgrat les llàgrimes espontànies exhibides en públic, que evidenciaven la decepció per haver perdut els comicis en vots davant Ernest Maragall. Aquells missatges emesos des del PSC l'animaven a pensar en l'artimètica per assegurar-se la investidura, una carambola incòmoda amb Manuel Valls de protagonista que el seu partit va avalar en assemblea. La clau per fer possible un segon mandat, després que Colau sostingués les opcions de la seva formació en una cursa electoral amb molts elements en contra, començant pel context polític que es vivia llavors al país per la judicialització del procés.

L'alcaldessa recorda de manera més idíl·lica la seva primera campanya. L'obertura nocturna a la Barceloneta, la multitud mobilitzada a Nou Barris, l'acte al passatge de la Canadenca amb l'historiador Josep Fontana, els suports recollits en el míting de Gràcia, l'acte central amb esperit del 15-M a la plaça de Catalunya i, per descomptat, la nit màgica a Fabra i Coats. Unes sensacions que ha volgut recuperar en aquesta campanya. Fa vuit anys, va aconseguir situar al centre del debat públic una agenda que fins llavors era perifèrica, des de la remunicipalització de serveis fins a la regulació del turisme, passant per la reformulació de la mobilitat i les propostes per superar les dificultats en l'accés a l'habitatge. En aquests comicis ha palpat la paradoxa que quan més s'ha afermat la seva agenda política, pel pòsit de l'acció institucional, més en discussió estava la seva continuïtat. De fet, l'opció més antagonista que es projectava, la de Trias, l'ha derrotada. 

 
Perquè Colau no n'ha tingut prou amb dominar l'agenda. A Barcelona es discuteix i es discutirà en el futur del que ha proposat la candidata dels comuns. Del pes del cotxe i els canvis profunds en la mobilitat en un context d'emergència climàtica, de l'impacte dels creuers i el futur de l'aeroport mentre es prova de fer digerible la petjada profunda del turisme o de la regulació pública dels lloguers en una realitat de preus desorbitats que expulsa veïns. Però que els debats centrals gravitin sobre els eixos progrmàtics que abandera no ha estat suficient per assegurar-se la reelecció. El desgast acumulat, l'ascens de Trias i el pas endavant del PSC tancaran l'etapa dels comuns a l'alcaldia. Colau ha verbalitzat, sense llàgrimes, les campanyes en contra de "determinades elits", el "soroll" i la "difamació" per explicar el pas enrere. 

El filòleg i escriptor Jordi Amat afirmava, en un esmorzar informatiu en què participava l'alcaldessa just abans de l'inici de l'esprint electoral, que Colau no seria un parèntesi en la història política de Barcelona. Segurament, Amat tenia raó, però les llavors que els comuns diuen haver plantat no tindran un tercer mandat perquè germinin amb més força si no hi ha una aliança contra Trias que requeriria el concurs de Maragall i ERC, ara mateix del tot inimaginable. La trucada que Colau més hauria desitjat per aquesta nit del 28 de maig del 2023 no ha arribat. Encara que els somriures dissimulin el desencís.