Junts s'entrega a Borràs

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Laura Borràs. Incontestable i amb tot el que implica. Serà la candidata efectiva de Junts, el partit de Carles Puigdemont, que ara ha de decidir quin lloc ocupa a la candidatura. Damià Calvet, clarament derrotat i que representava el perfil convergent clàssic a Junts, havia reclamat insistentment que el president a l'exili encapçalés la llista, però Borràs es veu capaç de derrotar ERC el 14 de febrer sense donar-li tot el protagonisme.

Que el seu serà també un lideratge efectiu és una de les coses que ja implica el triomf de Borràs. És una candidata amb atractiu i empatia, que omple i que evita la revisió crítica de l'octubre del 2017 tot i que per ara no ha concretat la seva via per tornar-hi i per tornar-hi amb èxit. I què vol dir això? Doncs que insistirà en la "confrontació" amb l’Estat i que ho farà també amb un discurs poc amable amb la resta de formacions independentistes, singularment amb ERC. Els presentarà com els culpables del fracàs d'una via unilateral que Puigdemont i els seus tampoc van fer efectiva i que ella abraça presentant la república com una qüestió de voluntat més que d'acumulació de forces. 

Borràs no es presenta com aliena a la gestió i a les urgències (ben reals) del moment, però és evident que no és el que més la motiva i aquesta és la gran diferència amb Calvet, que feia una oferta més convencional i identificable. Com a candidata, ella podrà desmarcar-se de la gestió d'un Govern que ha presidit Torra fins fa unes setmanes, però al que esta encadenat el seu gran rival, Pere Aragonès. 

La candidata, que té entre els seus punts forts el reclam de la primera dona al despatx noble de Palau -ja tocaria-, haurà de resoldre incògnites com ara fins on està disposada a arribar i amb quins costos per fer efectiu el mandat de l'1-O i aclarir que implica la seva vigència, que la CUP ja no comparteix quan fixa l’objectiu d’un referèndum vinculant abans de 2025. També se la interpel·larà per assumptes en els quals, fins ara, s'ha mostrat ambigua com la política fiscal o educativa i altres políticament espinosos. És el cas del paper d'Interior en les acusacions a militants independentistes que s'han enfrontat als Mossos. Ni Torra ni Miquel Sàmper ho han sabut o pogut resoldre i aquest mateix cap de setmana hem sabut que Adrián Sas pot convertir-se en el primer independentista pres per una acusació exercida per la Generalitat malgrat les promeses que això no passaria.  

Haurà de resoldre totes aquestes incògnites i a ella la condiciona un altre interrogant que no controla: la seva situació judicial. El Tribunal Suprem la jutja per la fragmentació de contractes a la Institució de les Lletres Catalanes, que la podria inhabilitar. Si deixa ja l'escó de Madrid, el Suprem tornarà el cas a un jutge d'instrucció de Barcelona i guanyarà temps. L'assumpte, però, amara el seu futur perquè, si bé és lícit pensar que el cas es va fer gros per tractar-se de qui es tracta, també ho és que hi ha correus i gestions administratives que li poden jugar en contra. 

La claredat del triomf de Borràs també és la constatació que si hi havia dirigents de l'antiga CDC que, trencant amarres amb el PDECat i desvinculant-se dels passius de les velles sigles, esperaven una refundació lampedusiana no la tindran. Tal com va explicar aquest diari, Jordi Turull i Josep Rull van acordar promoure Miquel Buch per dirigir el partit i Damià Calvet com a candidat. Puigdemont no ho va abonar perquè el president a l'exili, que va sobrat d'intuïció, sap de què està fet Junts.

Cap de les dues opcions ha prosperat: Jordi Sànchez lidera el partit i Laura Borràs és la candidata. Veurem què passa amb Calvet els pròxims mesos, però Buch ja va ser expulsat per Torra del Govern amb l'aval de Puigdemont. Altres noms orgànicament aliens a CDC i el PDECat agafaran força i se sumaran als fins fa poc independents. En les darreres hores Jaume Alonso Cuevillas ha confirmat que es presenta a les primàries dels primers llocs de la llista i el president de la Cambra, Joan Canadell, també en té moltes ganes.

Junts ha engolit la Crida i els independents atrets per la retòrica i l'expectativa que alimenten Puigdemont i Borràs. Però no ha sumat en massa la base del PDECat. Si l'operació hagués reeixit, numèricament podria haver assegurat el control de Junts als exconvergents que són al nou partit després d'optar per la nau electoralment més atractiva. No ha estat així i ara és el temps de Borràs i el que representa.
 

---

Avui no et perdis

»Borràs derrota Calvet i serà la candidata efectiva de Puigdemont el 14‑F; per Jordi Velert Irles.

» Perfil: Laura Borràs, el vers lliure emancipat de Puigdemont; per Sara González.

» Fil directe: «Condemnats a entendre's»; per Germà Capdevila.

» Opinió: «Aragonès, temprança per dirigir la nau»; per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa.

» Així apel·len els polítics a les emocions en plena pandèmia (i no a tots els funciona); per Jordi Velert Irles.

»Entrevista a Antoni Batista: «L'esquerra abertzale vol ser reconeguda com a interlocutora de la governabilitat d'Espanya»; per Pep Martí.

»#els50noms | Els Rodés, la nissaga pionera de la publicitat a Catalunya; per Miquel Macià i Pep Martí.

» Dades | Catalunya doblega la corba de la segona onada el doble de ràpid del que ho va fer Madrid; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Herois, ídols i maltractadors»; per Laura Pinyol.

» L'últim mohicà de l'Esquerra de l'Eixample guanya la batalla; per Andreu Merino.

» Les dues sentències que qüestionen el model de ciutat de l'Hospitalet; per Andreu Merino.

» Avançament editorial |  «Amb V de Vinader»; per David Fernàndez.

» Opinió: «​L'últim tren de la immersió lingüística»; per Arnau Rius.

» Entrevista a Francesc Serés: «La vida ocupa el lloc de la literatura i la literatura, també, el de la vida»; per Xavier Borràs.

» La Pocmoderna surt de mare: Els fenòmens paranormals de la criança; per Elisenda Soriguera.
 

---

 El passadís

La Universitat de Barcelona ja viu en plena campanya electoral per renovar el seu equip rectoral. Les tres candidatures en pugna s'han abocat a un procés que sembla molt obert. L'actual rector, Joan Elias, competeix amb les alternatives de David Vallespín i Joan Guàrdia. Els sectors sobiranistes de la comunitat universitària semblen inclinar-se en favor de Guàrdia. La candidatura d'aquest catedràtic de la Facultat de Psicologia ha teixit una estratègia electoral del tot allunyada de la que esperaven alguns elements independentistes, que esperaven una possible candidatura de la presidenta de l'ANC Elisenda Paluzie, catedràtica d'Economia Aplicada.

Guàrdia ha aplegat un equip en què hi ha des d'independentistes d'alt perfil acadèmic, com Agustí Alcoberro, a noms de l'àmbit sindical, com Víctor Climent, que va ser màxim representant de CCOO a la UB, i Markus González, catedràtic de Dret Constitucional que va ser director general d'Immigració en el govern de Rodríguez Zapatero. Com explica un catedràtic de la UB aliè a la batalla electoral, "Guàrdia ha teixit una candidatura acadèmica que pot ser votada per sectors molt diferents i no pot ser etiquetada com una llista ANC". Veurem. 

Vist i llegit

Josep Martí Gómez és una de les llegendes del periodisme català, en concret del reporterisme. Ara ja retirat encara se'l recorda per la seva presència a la Cadena Ser o a La Vanguardia, on va acabar la seva dilatada trajectòria. Ahir l'entrevistava Neus Tomàs a elDiario.es i recordava algunes anècdotes i feia algunes reflexions interessants sobre el país i la professió. El titular de l'entrevista ("Ja era hora que se sabés que el rei Joan Carles era un pocavergonya") serviria per obrir una reflexió de fons crítica i autocrítica, que ell ja apunta, sobre el paper del periodisme i els grans mitjans en les darreres quatre dècades a Espanya.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1920, fa just 100 anys, pistolers de la patronal van assassinar l'advocat laboralista Francesc Layret, que era, a més, el líder del Partit Republicà Català i havia estat implicat en moviments de renovació pedagògica. Layret, que tenia una estreta relació amb Lluís Companys, també advocat, va ser diputat a les Corts, primer per la Solidaritat i després per candidatures amb posicions més nítidament esquerranes i catalanistes. En el seu assassinat hi van tenir molt a veure el governador civil i fins i tot el llarg (i cruel) braç de la monarquia. Nascut el 1880, ha esdevingut un referent del sindicalisme d'obediència catalana i de l'esquerra nacional. Aquests dies n'hem parlat força d'ell. Us deixo tres peces: el reportatge de Pep Martí, que a més de periodista és historiador si no ho havíeu notat encara, sobre les seves darreres hores, i les opinions de Josep-Lluís Carod-Rovira i Eulàlia Reguant.

 L'aniversari

El 30 de novembre de 1874 naixia Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit en dos períodes diferents. De família aristocràtica va ser també periodista i escriptor (va guanyar el premi Nobel de Literatura). Churchill, del Partit Conservador, serà recordat per les seves frases ocurrents i els seus discursos, però sobretot per haver liderat el Regne Unit sota les bombes durant la Segona Guerra Mundial. El seu paper en els pactes posteriors amb russos i americans va ser fonamental. La seva segona època com a primer ministre, entre 1951 i 1955, està molt ben retratada a la sèrie The Crown, que podeu veure a Netflix. Va morir el 1965. I si aneu a Londres perdeu un matí visitant el museu subterrani de les Churchill War Rooms. Aquí, un documental per saber-ne més. 

 ​Fes clic aquí per rebre'l