13
de setembre
de
2022
Actualitzat:
02
de març
de
2023,
11:08h
Alcarràs serà la representant de l'estat espanyol als Premis Oscars 2022. El film de Carla Simón, guanyador de l'Os d'Or al Festival de Berlín d'aquest mateix any, competirà per ser una de les cinc nominades a l'estatueta daurada en la categoria de Millor Pel·lícula Internacional. És la segona vegada que se selecciona una pel·lícula de Simón per als Oscars, desprès de l'immens èxit d'Estiu 1993 (2017). També és la tercera vegada que una cinta en català es converteix en la representant d'Espanya en els guardons de Hollywood. El 2008 ho va fer Pà Negre, d'Agustí Villaronga, encara que no va arribar ni a la preselecció.
El film català no ha quedat nominat de manera automàtica. El procés és més complex: tots els països envien una candidata final a la nominació de la Millor Pel·lícula Internacional. L'Acadèmia de Hollywood determina, després, una llarga llista de preseleccionades, descartant molts països i les seves candidates.
A partir d'aquesta última selecció, es trien les nominacions. Espanya ha aconseguit 20 nominacions des de 1958 i només ha guanyat l'estatueta quatre vegades. Enguany, han quedat fora As Bestas, de Rodrigo Sorogoyen i Cinco Lobitos, d'Alauda Ruiz de Azúa i protagonitzada per la catalana Laia Costa.
Alcarràs retrata l’últim estiu d’una família dedicada a la recollida del préssec en aquesta població lleidatana. No hi haurà una altra collita, ja que el propietari de les terres que van conrear durant dècades, per contracte verbal, les dedicarà ara a un altre negoci més lucratiu: les plaques d’energia solar. Com en el seu primer llargmetratge, la història parteix d'una experiència personal, la mort del seu avi. La cineasta gravita sobre les relacions familiars, a les que incorpora el xoc entre diverses generacions que viuen juntes. El film s'imprimeix de reivindicacions socials, com el manteniment de l'agricultura enfront del model per explotar les energies renovables en un entorn rural en crisi.
Criada a la Garrotxa després de la pèrdua dels seus pares -on es va rodar, precisament, Estiu 1993-, Simón reclama per activa i per passiva la creació cinematogràfica en llengua catalana. Des de l'inici de la seva carrera ha situat la llengua com un ingredient fonamental de les seves creacions, i després de la victòria a la Berlinale amb Alcarràs, encara ha volgut reivindicar-la més. "Ser catalana és utilitzar la meva llengua", va dir, convençuda, el 2018. "Espero que gràcies a aquesta pel·lícula la gent descobreixi el català", relatava sobre el seu compromís amb la llengua. En declaracions posteriors a la victòria a Berlín, hi insistia: "Tenia claríssim que s’havia de fer en català i amb el dialecte de Lleida, que és preciós".
El film català no ha quedat nominat de manera automàtica. El procés és més complex: tots els països envien una candidata final a la nominació de la Millor Pel·lícula Internacional. L'Acadèmia de Hollywood determina, després, una llarga llista de preseleccionades, descartant molts països i les seves candidates.
A partir d'aquesta última selecció, es trien les nominacions. Espanya ha aconseguit 20 nominacions des de 1958 i només ha guanyat l'estatueta quatre vegades. Enguany, han quedat fora As Bestas, de Rodrigo Sorogoyen i Cinco Lobitos, d'Alauda Ruiz de Azúa i protagonitzada per la catalana Laia Costa.
Alcarràs retrata l’últim estiu d’una família dedicada a la recollida del préssec en aquesta població lleidatana. No hi haurà una altra collita, ja que el propietari de les terres que van conrear durant dècades, per contracte verbal, les dedicarà ara a un altre negoci més lucratiu: les plaques d’energia solar. Com en el seu primer llargmetratge, la història parteix d'una experiència personal, la mort del seu avi. La cineasta gravita sobre les relacions familiars, a les que incorpora el xoc entre diverses generacions que viuen juntes. El film s'imprimeix de reivindicacions socials, com el manteniment de l'agricultura enfront del model per explotar les energies renovables en un entorn rural en crisi.
Criada a la Garrotxa després de la pèrdua dels seus pares -on es va rodar, precisament, Estiu 1993-, Simón reclama per activa i per passiva la creació cinematogràfica en llengua catalana. Des de l'inici de la seva carrera ha situat la llengua com un ingredient fonamental de les seves creacions, i després de la victòria a la Berlinale amb Alcarràs, encara ha volgut reivindicar-la més. "Ser catalana és utilitzar la meva llengua", va dir, convençuda, el 2018. "Espero que gràcies a aquesta pel·lícula la gent descobreixi el català", relatava sobre el seu compromís amb la llengua. En declaracions posteriors a la victòria a Berlín, hi insistia: "Tenia claríssim que s’havia de fer en català i amb el dialecte de Lleida, que és preciós".